divendres, 3 de juny del 2016

I SI DÉU EXISTÍS?

EL PROFETA
@elTantarantana @la_calorica #ElProfeta
De La Calòrica
Teatre Tantarantana dons del Cicló
01/06/2016

El profeta és un títol enigmàtic per a una obra excel·lent, la nova creació de la companyia La Calòrica dins del cicle de residències del Teatre Tantarantana el Cicló. El resultat n’és tota una sorpresa. Una molt bona sorpresa!

El mateix tema és original i aparentment poc comercial, però l’obra és tot intel·ligència i bona resolució escènica. Es tracta de tres històries independents des de diferents èpoques i espais:



Als anys ’60, a Ciutat del Cap un metge prepara el primer trasplantament de cor entre humans. Molt ben documentat, el tema planteja un problema ètic: el cor ha de ser d’un donant viu. En aquest cas el d’una jove amb un cervell vegetatiu després d’un accident i sense cap possibilitat de sobreviure... pràcticament. La seva donació pot salvar una vida. L’únic problema és el “pràcticament”. Aleshores, i si hi hagués una possibilitat entre un milió de recuperació? Arrencar-li el cor a la jove en coma seria un assassinat? Però per altra banda, i si es malbaratés l’oportunitat de fer un sal gegant en la ciència? I de salvar una vida? Preguntes filosòfiques i ètiques es mesclen amb d’altres qüestions més mundanes com les relacions amoroses i també de poder entre un metge i la seva infermera, col·laboradora i amant. L’aplom segur, veraç i sense histrionismes de Júlia Truyols, la seguretat del metge ambiciós d’Aitor Galisteo-Rocher i l’humor surrealista d’Esther López demostren un saber fer i estar escènic d’una gran experimentació.  Una molt bona història que donaria de sí ella tota sola per a tot un espectacle que obriria un llarg debat.

Però l’obra és molt més que una historia i passem la segona (per a posar-los una numeració, si es vol aleatòria). A principis del s. XX una noia assegura haver sentit la presència de Déu dins seu. Es produeix aquí una escena lorquiana que recorda La casa de Bernarda Alba, amb una germana que s’avergonyeix de l’estranyesa de la visionària, del fora del comú, de l’anòmal, de la diferència, de la qual se n’hagués pogut aprofitar. Excel·lent l’escena entre la presumpta Santa i el reverend: “Però, vostè ha sentit Déu dins seu?” li pregunta ella sense cap judici. La intransigència acaba guanyant com tantes altres vegades en la història amb els suposats estralls que comporta. Un altre bon tema, prou transcendent per a crear-ne per sí sol tot un espectacle incisiu, compromès, interessant. Fins a quin punt els místics són il·luminats? Les seves vivències són reals o inventades? Es tracta d’una esquizofrènia o d’una altra realitat qu la resta de mortals no podem percebre? Si per a ells són reals, ho són de veritat? I doncs, què és la realitat?

La tercera història és, al meu entendre, encara millor que les demés. Passa a l’actualitat a Barcelona. A casa d’una parella en crisi hi apareix un tercer personatge en discòrdia: la germana d’ell que havia desaparegut fa sis anys amb una malaltia terminal. La parella són dos científics. Ell sent un absolut rebuig per la germana i sobretot per la seva suposada cura a base de meditació. Però ella, l’esposa, se’n sent fascinada i decideix explorar-ho científicament. I si hi hagués un component psicològic, místic, un poder extrasensorial que no coneixem amb capacitat per a curar-nos, o bé emmalaltir-nos? Fins a quin punt les malalties tenen una component psicosomàtic? Pot el càncer ser psicosomàtic? Si ho fos, també el pensament pur, generós, Bo, podria ser sanador? L’obra està tant ben explicada, que un arriba a dubtar de la raó. I si es tracta d’una qüestió d’ignorància? Som ignorants els que desconeixem el misticisme o bé els ioguis que desconeixen la ciència occidental? Excel·lent la discussió matrimonial per autèntica i versemblant. Vol ella realment investigar pel coneixement? O per al seu triomf com a científica? O bé és una qüestió de reafirmament personal, tal com ell sospita? Vol ell ajudar-la o bé vol acabar d’enfonsar-la? Ella, Júlia Truyol, interpreta un excel·lent i documentat monòleg sobre com la meditació pot curar una malaltia terminal. I el públic ens ho creiem! I no és fins que ell li replica mig en mofa, sobre la impossibilitat d’aquestes investigacions que no retornem a la realitat de la raó. Però ja ens han fet dubtar!
Com les altres dues, aquesta tercera història també seria suficient per a un espectacle de qualitat. El conjunt de les tres, suma o multiplica el seu interès.

El profeta qüestiona les relacions dels professionals amb les seves carreres, la ciència, la teologia, les relacions matrimonials, i les relacions familiars. Aprofundeix en temes com les relacions terrenals, el poder, l’ambició, l’egoisme, la hipocresia, la intolerància. Res desentona, res preval sobre la resta, tot és imprescindible. S’obren un munt de preguntes i pensaments. Tot en un espectacle pertorbador.


Molt intel·ligent i molt ben resolta, amb una interpretació dels tres intèrprets brillant, una posada en escena ben travada, les llums i l’escenografia acaben de brodar un excel·lent treball. Val la pena! 

dijous, 2 de juny del 2016

POÈTIQUES MÀSCARES

@KulunkaTeatro @teatrepoliorama #AndreyDorine

André y Dorine
Kulunka Teatro
Teatre Poliorama 
01/06/2016

Al mateix moment en què ressonen les primeres notes de Radiohead al Primavera Sound i alhora també que el Loop inaugura l’exposició de Harun Farocki a la Fundació Tàpies, amb les seves compromeses filmacions, al mateix instant que un colom sobrevola la ciutat..., llavors, al Poliorama, la companyia basca Kulunka Teatro, estrena el seu espectacle André y Dorine. Un bàlsam anclat en el temps del teatre de màscares i de les titelles. Una història que no busca el virtuosisme electrònic, ni la innovació en cap sentit, però amb tot, un emotiu espectacle que captivarà a un ample espectre de públic: joves i ancians, rics i pobres, alts i baixos, cultes i ignorants... Ja que és un llenguatge primigeni que va directe al sentiment.



Tot i la joventut de la companyia i dels seus creadors, l’espectacle gosa tocar un dels temes més tabús de la nostra societat. No tant la mort, sinó la vellesa i més concretament la demència senil, de la qual tots en tenim si no por, sí terror. I ho fa no pas des del sentiment de tràgica desgràcia, ni des de la ràbia per la injustícia: per què a mi? Ni des de l’obscenitat, no; sinó des d’una sàvia sensibilitat. La gradual davallada a l’infern de la no-consciència afecta els qui marxen i els qui es queden aquí. I d’alguna manera obliga a fer un repàs per la vida viscuda fins el moment. Així, n’acaba resultant un motiu d’enyor dolç, de record i repàs vital i també, per què no?, un motiu de felicitat que la companyia expressa de forma còmicament tendra. Finalment, què és la vida si no un fluir dels qui arriben i dels qui se’n van?

Tal com vam gaudir aquesta mateixa temporada amb Hotel Paradiso de l’alemanya Familie Flöz al Teatre Lliure, un thriller en un petit hotel alpí,  la màscara, poc explorada al nostra país, obra una infinitat de llenguatges més subtils que explícits. L’ús del silenci trencat per alguns arpegis musicals, el diàleg de la màscara es produeix únicament amb l’expressivitat corporal. Ni una paraula, cap gestualitat facial, només el cos i un frenètic canvi de vestuari entre bambolines per tal que hi apareguin els personatges principals: pare, mare i fill, amb la cuidadora com a personatge secundari. Una coreografia perfectament pautada on el públic entra en el joc des de la “primera frase”, per anar-se endinsant a la història que resultarà tant més entendridora per l’ús d’aquest llenguatge sense mots.

André y Dorine és el primer de tres espectacles de la companyia. Va estrenar fa 4 anys i des d’aleshores no ha parat de girar per tot el món: des de Nova York a la Patagònia, des de Pekin fins a Kuala Lumpur. Ja van venir a Barcelona la temporada passada amb un èxit espatarrant de crítica i de públic. Ara torna. No se’l perdin!