I SI DÉU EXISTÍS?

EL PROFETA
@elTantarantana @la_calorica #ElProfeta

De La Calòrica

Teatre Tantarantana dons del Cicló

01/06/2016

El profeta és un títol enigmàtic per a una obra excel·lent, la nova creació de la companyia La Calòrica dins del cicle de residències del Teatre Tantarantana el Cicló. El resultat n’és tota una sorpresa. Una molt bona sorpresa!

El mateix tema és original i aparentment poc comercial, però l’obra és tot intel·ligència i bona resolució escènica. Es tracta de tres històries independents des de diferents èpoques i espais:

Als anys ’60, a Ciutat del Cap un metge prepara el primer trasplantament de cor entre humans. Molt ben documentat, el tema planteja un problema ètic: el cor ha de ser d’un donant viu. En aquest cas el d’una jove amb un cervell vegetatiu després d’un accident i sense cap possibilitat de sobreviure... pràcticament. La seva donació pot salvar una vida. L’únic problema és el “pràcticament”. Aleshores, i si hi hagués una possibilitat entre un milió de recuperació? Arrencar-li el cor a la jove en coma seria un assassinat? Però per altra banda, i si es malbaratés l’oportunitat de fer un sal gegant en la ciència? I de salvar una vida? Preguntes filosòfiques i ètiques es mesclen amb d’altres qüestions més mundanes com les relacions amoroses i també de poder entre un metge i la seva infermera, col·laboradora i amant. L’aplom segur, veraç i sense histrionismes de Júlia Truyols, la seguretat del metge ambiciós d’Aitor Galisteo-Rocher i l’humor surrealista d’Esther López demostren un saber fer i estar escènic d’una gran experimentació.  Una molt bona història que donaria de sí ella tota sola per a tot un espectacle que obriria un llarg debat.

Però l’obra és molt més que una historia i passem la segona (per a posar-los una numeració, si es vol aleatòria). A principis del s. XX una noia assegura haver sentit la presència de Déu dins seu. Es produeix aquí una escena lorquiana que recorda La casa de Bernarda Alba, amb una germana que s’avergonyeix de l’estranyesa de la visionària, del fora del comú, de l’anòmal, de la diferència, de la qual se n’hagués pogut aprofitar. Excel·lent l’escena entre la presumpta Santa i el reverend: “Però, vostè ha sentit Déu dins seu?” li pregunta ella sense cap judici. La intransigència acaba guanyant com tantes altres vegades en la història amb els suposats estralls que comporta. Un altre bon tema, prou transcendent per a crear-ne per sí sol tot un espectacle incisiu, compromès, interessant. Fins a quin punt els místics són il·luminats? Les seves vivències són reals o inventades? Es tracta d’una esquizofrènia o d’una altra realitat qu la resta de mortals no podem percebre? Si per a ells són reals, ho són de veritat? I doncs, què és la realitat?

La tercera història és, al meu entendre, encara millor que les demés. Passa a l’actualitat a Barcelona. A casa d’una parella en crisi hi apareix un tercer personatge en discòrdia: la germana d’ell que havia desaparegut fa sis anys amb una malaltia terminal. La parella són dos científics. Ell sent un absolut rebuig per la germana i sobretot per la seva suposada cura a base de meditació. Però ella, l’esposa, se’n sent fascinada i decideix explorar-ho científicament. I si hi hagués un component psicològic, místic, un poder extrasensorial que no coneixem amb capacitat per a curar-nos, o bé emmalaltir-nos? Fins a quin punt les malalties tenen una component psicosomàtic? Pot el càncer ser psicosomàtic? Si ho fos, també el pensament pur, generós, Bo, podria ser sanador? L’obra està tant ben explicada, que un arriba a dubtar de la raó. I si es tracta d’una qüestió d’ignorància? Som ignorants els que desconeixem el misticisme o bé els ioguis que desconeixen la ciència occidental? Excel·lent la discussió matrimonial per autèntica i versemblant. Vol ella realment investigar pel coneixement? O per al seu triomf com a científica? O bé és una qüestió de reafirmament personal, tal com ell sospita? Vol ell ajudar-la o bé vol acabar d’enfonsar-la? Ella, Júlia Truyol, interpreta un excel·lent i documentat monòleg sobre com la meditació pot curar una malaltia terminal. I el públic ens ho creiem! I no és fins que ell li replica mig en mofa, sobre la impossibilitat d’aquestes investigacions que no retornem a la realitat de la raó. Però ja ens han fet dubtar!

Com les altres dues, aquesta tercera història també seria suficient per a un espectacle de qualitat. El conjunt de les tres, suma o multiplica el seu interès.

El profeta qüestiona les relacions dels professionals amb les seves carreres, la ciència, la teologia, les relacions matrimonials, i les relacions familiars. Aprofundeix en temes com les relacions terrenals, el poder, l’ambició, l’egoisme, la hipocresia, la intolerància. Res desentona, res preval sobre la resta, tot és imprescindible. S’obren un munt de preguntes i pensaments. Tot en un espectacle pertorbador.

Molt intel·ligent i molt ben resolta, amb una interpretació dels tres intèrprets brillant, una posada en escena ben travada, les llums i l’escenografia acaben de brodar un excel·lent treball. Val la pena!