dilluns, 16 d’abril del 2018

A L’INICI DELS TEMPS...


Bèsties
Baró d’Evel Cirk Cie
Mercat de les Flors 


A l’inici, dels temps i de l’espectacle, un ocell va creuar ràpidament l’espai. El seu vol efímer, fugisser, juganer i lliure crida l’atenció dels espectadors.  Simbolitza l’aire. Seguiment ho fa el trot d’un cavall elegant, digne, fort. La seva presència a escena permet l’únic ooohhh! del públic al llarg de l’espectacle. Ja que en el Baró d’Evel no hi ha l’artifici dels lluentons i dels somriures encarcarats del circ tradicional. Tot flueix en una harmonia aparentment senzilla. En tercer lloc apareixen a escena les persones, a la fi de la cadena evolutiva, aquí qüestionada. Es mostren complicadament maldestres, graciosament ridícules, sovint  patètiques. Al llarg de Bèsties es fan paleses les seves ineptituds, incapaços d’enlairar-se com una au i saltar al buit, arrossegant-se en una bellíssima coreografia, barallant-se, incapaços de mantenir-se drets. Amb tot, hi ha dues concessions a l’espècie humana. L’home primitiu, sí que viu en harmonia amb els animals i en una dansa atàvica que desemboca en un riure sincopat, l’espectacle proposa un retorn als orígens, en una idea rousseauniana de la humanitat. L’altra concessió és a la infantesa. La presència de la nena amb la seva saviesa i tolerància, amb el seu quasi perdó “Era aquí on t’havies amagat?”, dóna sentit a la humanitat.



Resulta difícil conceptualitzar un espectacle que entra per la pell i no pas per la raó. La consciència, que corromp, s’ha de deixar fora de la carpa i senzillament... gaudir! Aquí l’home no humanitza els animals del circ fent-los passar per l’arc, sinó que ell mateix s’animalitza, es fon amb el cavall i dorm amb ell, refila com una au, es pinta i camina com un lloro... Bèsties reclama que l’espectador es deixi endur per quelcom més íntim, més essencial per a retrobar-se amb l’infant que tots vam ser, potser amb la bèstia d’on provenim. En un fluid de sensacions poètiques, de cossos en moviment i de música deixar-se embolcallar per la màgia d’un viatge d’hora i mitja “over the rainbow”.


dissabte, 7 d’abril del 2018

QUE REBENTI LA MEMÒRIA


QUE REBENTIN ELS ACTORS
Gabriel Calderón, text encarregat per Le Théâtre des Quartiers d'Ivry-Paris-France
Direcció Gabriel Calderón
Sala Tallers
05/04/18
 

Fa poques setmanes va morir la meva àvia. Es deia Teresa, com jo. Vaig tenir la sensació que moria tota una generació amb ella. Amb 98 anys, era una de les poques supervivents a la guerra, a quaranta anys de franquisme, a la transició, al pujolisme, al procés. Una generació de combatents que mai més no es repetirà. La seva discreció no li permetia parlar del seu passat. Ara amb ella han mort tantes vivències, tanta memòria, tantes experiències que emplenarien un buit en la meva història, en la meva identitat. Ens van faltar tantes converses... Què no donaria per a passar una estona amb la meva àvia, per a compartir i fer-me meu el seu passat. Tant de bo tingués una màquina del temps que me la retornés, viva i clara com ha estat sempre durant tots aquests anys!



Gabriel Calderón fa un experiment teatral a partir d’una frase del president Mujica, per a superar la memòria històrica de culpes i perdons, revenges i injustícies. Mujica va dir que els protagonistes de la història havien de morir, més que això, havien de “rebentar” per a que el país superés una etapa negra. Aquest va ser el detonant que va impulsar Calderón al seu projecte, Ex, que rebentin els actors. Una comèdia delirant que ens transporta hàbilment en diferents etapes claus d’una família mal avinguda. Que rebentin els actors forma part d’una pentalogia fantàstica del jove i prolífer autor uruguaià.

Calderón parteix del dolor per a encetar cada nou projecte. És com un procés catàrtic, diu. A partir de la documentació, troba un disparador, un artefacte que l’impulsi a escriure l’obra. D’aquí sorgeixen grans dosis d’ironia per a fer digeribles temes seriosos a partir d’una convenció de ficció amb unes lògiques internes que resultin creïbles. L’humor és una estratègia per a que el públic s’impliqui. Provocar un conflicte per a riure’s amb el dolor. “Tratar el dolor con humor para coger el público con las defenses bajas”, ens diu a la seva visita a l’Obrador de la Beckett. I és que Calderón utilitza la paraula per a crear acció.

Traduïda al català i interpretada per actors d’aquí, Que rebentin els actors agafa una dimensió universal. Els problemes d’aquí s’assemblen als d’Uruguai o de qualsevol altre punt del planeta. Una obra coral, aparentment esbogerrada, on destaca l'alt nivell interpretatiu de tots els actors especialment de Lina Lambert.

dilluns, 2 d’abril del 2018

L’HUMOR ÉS UNA COSA MOLT SÈRIA


MALA BORMA
De Jordi Casanovas
Direcció Marc Angelet
Sala Muntaner 01/04/2018


L’humor forma part intrínseca de l’ésser humà. És necessari per a sobreviure i adaptar-se al medi. Malament qui no tingui sentit de l’humor. L’humor ens consola, ens ajuda a interpretar l’entorn, ens distancia en moments terribles i sobretot, ens cohesiona com a grup. Qui riu d’aquesta broma és qui està dins del grup, qui no ho fa, és que n’està fora. L’humor per tant, exclou. I és que hi ha qui es riu dels altres i qui ho fa d’un mateix. Hi ha diferència entre Tortell Poltrona i Bertín Osborne y Jorge Arévalo. Per favor!! Així, doncs, l’humor té unes arrels biològiques però és la cultura qui regeix les seves normes i els seus límits. Si és que en té? I això és precisament el que es qüestiona Jordi Casanovas a Mala Broma: on estan els límits de l’humor? Què diferencia una broma d’una putada? Què es considera de mal gust o de mala educació? És el context? És qui expressa l’acudit o la broma? És la intenció amb la que ho fa? Fins on podem suportar una broma?

FOTO de David Ruano

Els tres personatges de Mala broma, excel·lentment interpretats per Anna Sahun, Ernest Villegas i Òscar Muñoz, es fan bromes de mal gust, bromes fortes que no poden suportar. Per què? Per ofendre? Per aconseguir un lloc de treball? Per alliçonar? Per a demostrar o demostrar-se de què són capaços? Probablement per a totes aquestes coses. En tot cas no crec que ho facin per a fer riure. Tot i que a l’espectador sí que ens en fa. Casanovas posa els tres personatges al límit per tal de treure’n el millor i el pitjor de cadascun.

Però un cop més, aquesta estructura de broma sobre broma i broma encara més forta, que Marc Angelet relaciona amb La trampa final d’Ira Levin o La Huella d’Anthony Shaffer, i jo hi  afegiria referències a Jo, qué noche! de Martin Scorsese o The Game de David Fincher... Doncs aquesta estructura de broma pesada que es va enrevessat, serveix a Casanovas per a treure a la llum (de l’escenari) temes tant actuals com atemporals: les qüestions de gènere, laborals, de parella, d’amistat, la soledat, l’èxit, la felicitat... Casanovas ho fa al seu estil: col·loca l’acció aquí i ara. Però ho fa de manera que transcendeix el temps i l’espai. Els personatges tenen els seus propis noms a escena i la situació que es planteja és tan actual que podria estar passant a qualsevol de les nostres cases, sinó que la trama els porta al límit. Però les qüestions centrals de què parla Mala Broma, ens qüestionen posant-nos un mirall brutal que no sempre volem acceptar.

Bravo, bravo, bravo! La sala Muntaner ha exhaurit les localitats des de l’estrena i segurament seguirà així tota la temporada. Èxit merescut per a autors, directors i actors que ens tracten al públic d’éssers intel·ligents. Gràcies!