dissabte, 15 d’abril del 2017

LA PARADOXA DE L'ACTOR

Five Easy Pieces
Milo Rau
Teatre Lliure
13/04/2017


El sempre controvertit Milo Rau presenta al Lliure Five Easy Pieces, una recreació encoberta sobre el cas de Marc Dutroux, el violador i assassí de nenes belga, representat per nens i nenes de nou a catorze anys. Però en realitat és un experiment que serveix a Rau per a fer una reflexió sobre el fet teatral, des del càsting fins la posada en escena. Aquesta reflexió agafa especial morbo pel fet que siguin set nens i nenes qui ens la presenta. Rau els pregunta què pensen de la Llibertat, la Mort, la Por, què és per a ells el teatre? La resposta d’un d’ells: “El teatre és un guinyol amb persones”. Aquesta és la tesi que Rau vol demostrar amb aquest espectacle i l’entorn és la història truculenta de Dutroux. Les respostes dels nens sonen autènticament ingènues i provoquen el somriure de l’espectador. Així, Rau es qüestiona sobre l’ofici d’actor. I de la mateixa manera que Diderot reflexiona sobre la “paradoxa del comediant” on exposa que l’actor no s’ha d’emocionar mai en escena, sinó ha de deixar que les paraules de l’autor i la posada en escena del director siguin qui creï aquesta emoció en l’espectador, a través de la tècnica actoral. No crec que cap dels nens que interpreten Five Easy Pieces pugui entendre l’abast de  l’horror de cap dels monòlegs que interpreten. Ni el nen que fa del pare de Marc Dutoux horroritzat pels actes monstruosos del seu fill, ni el policia responsable de la investigació, ni molt menys la petita Rachel que fa de la víctima que escriu cartes als seus pares des del seu segrest, ni el nen que interpreta la consternació d’un dels pares d’una de les víctimes. Possiblement cap de nosaltres podem entendre l’horror portat al límit, tot i que n’estem farts de veure-ho tant en pel·lícules d’acció de sèrie B com en contes i llegendes populars. Però la innocència dels nens que els interpreten contrasta amb la transcendència dels fets narrats.



En escena tot és mentida! Sembla que ens vulgui dir Milo Rau, que utilitza els nens per a mostrar-nos l’artifici del joc teatral. Per a demostrar la seva tesi, Rau aplica llàgrimes artificials als ulls d’un dels nens actors, per a que mostri els sentiments del seu personatge. Una de les nenes pregunta al director com interpretar la mort. “T’estàs quieta amb els ulls tancats i respirant a poc a poc”. Ja està, així de fàcil (Easy). La transcendència també té una fórmula, senzilla per a ser interpretada. La nena ho fa i el resultat de la interpretació és perfecte. Els nens enreden, es distreuen, riuen en moments de màxima tensió escènica, al clímax de la funció. Aliens a l’obra, aliens a la posada en escena, aliens al contingut del text, juguen com a nens que són. El seu presumpte director (Peter Seynaeve) els reclama atenció. “Repetim! Ara concentrats!”. I aleshores, seguint les directrius marcades malgrat no entendre-les, tot queda versemblant i emocionant.

Els nens mimen les accions que veiem en pantalla enregistrades per actors professionals  adults. Ambdós resulten creïbles, ambdós emocionen, ambdós transmeten amb la mateixa intensitat. Uns a través de la seva experiència actoral i vital, els altres a través de la seva innocència.


Per altra banda hom es pregunta sobre la vida d’aquests menuts. Què pensen ells realment del fet de matar? Quina opinió tenen de la llibertat? Què els fa por? Què o qui els va impulsar a realitzar un càsting? Què va passar amb els que no van agafar, com el germà d’un d’ells que es va posar malalt el dia del càsting i es va presentar qui ara fa de policia? Què senten aquests nens quan volten de festival en festival pels millors teatres d’Europa aixecant el públic entusiasta amb aplaudiments tancats? Què pensen els seus pares? I els seus amics? I a l’escola? Quin futur els espera? Seguiran fent teatre? Quin teatre? O bé una altra feina més anodina? Si enlloc de 9-14 anys haguessin tingut de 18-23, ens estaríem fent aquestes preguntes?... Milo Rau no fa teatre social. Milo Rau experimenta amb els nens per a qüestionar-se sobre el fet teatral. N’obté el consentiment dels nens, el dels seus pares i l’aplaudiment de públic i crítica. 

diumenge, 2 d’abril del 2017

TALENT EN ESCENA

BOSCOS
De Waudi Mouawad
Direcció Oriol Broggi
La Perla
30/03/2017


Boscos és la tercera entrega de la tetralogia de Waudi Mouawad i la quarta que s’estrena a Barcelona. Primer va ser el descobriment amb Incendis que va dirigir Oriol Broggi (2011) amb molt d’èxit de públic i crítica. Aquí va començar la seva fascinació per l’autor líbano-canadenc de qui n’ha muntat Cels (2014), dins la tetralogia i Un obús al cor (2016). Broggi diu de Mouawad que és el Sofocles contemporani. I realment les seves obres s’emmarquen dins del gènere de tragèdia i prenen una grandesa prenyada de mites.



Boscos n’és el paradigma d’aquest teatre tràgic contemporani. I eleva els personatges a un estat que podríem dir-ne “superior”. El fat domina les seves vides i els personatges no faran sinó purgar un malefici antic del qual ells mateixos no n’han participat. Hi podem endevinar les tres bruixes de Macbeth, Hamlet, Antígona, Èdip i segur que una mirada més acurada en podria extreure altres referents que Mouawad referencia al llarg de l’obra.

Boscos comença amb l’aniversari d’Aimée que coincideix amb l’enderrocament del Mur de Berlin el 1989. A la festa l’Aimée anuncia el seu feliç embaràs. Però la festa acaba arrel d’un atac d’epilèpsia provocat per un tumor cerebral letal causat per un os que li ha aparegut al mig del cervell. Una mena de doble embaràs: al ventre i al cap. Precisament succeeix un esdeveniment tràgic a la seva tranquil·la ciutat de Mont-Real. Una massacre a la universitat on assassinen catorze dones. Arrel d’aquests fets tràgics, l’Aimée decideix sacrificar la seva vida per a salvar la de la seva filla i li posa per nom Loup. Quan aquesta és adolescent comença un periple per a descobrir els seus orígens, qui és ella, qui era la seva mare i així poder-la enterrar. Es remunta a finals del s. XIX amb una saga de set generacions de dones que han hagut d’abandonar les seves filles. La llarga peripècia de la Loup serveix a Mouawad per a fer un repàs de la història del s. XX, amb les dues Guerres Mundials i les cruentes batalles d’ambdues al bosc de les Ardenes. Hi apareixen multitud de personatges que Broggi resol perfectament amb onze actors. Tots tenen el seu monòleg, la seva escena climàtica, en una obra coral on tots els actors mostren un gran talent i generositat escènica. Realment impressiona l’alt nivell d’actuació de tots ells, sense poder-ne destacar cap per damunt dels altres. Veiem una companyia en el sentit més clàssic de la paraula, no un grup d’actors que defensen el seu text, sinó quelcom que va més enllà de l’escena i arriba a la persona. Broggi ha sabut solidificar aquest equip humà amb gran mestratge a través dels assaigs (Roser Blanch n'ha fet el seguiment i ha editat un llibre amb imatges de tot el procés), un viatge de tota la companyia a les Ardenes i l’eficaç traducció de Cristina Genebat. La companyia li professa una confiança plena i fan santament, ja que Broggi quan munta Moawad, sap de què parla. Per bé que la història resulta tremendament enrevessada, ens la fan no només intel·ligible, sinó emocionant.


Parlem de teatre teatre, amb tots els ingredients per a elevar-lo a cotes virtuoses. 

“EL GOBIERNO GOBIERNA, LA BANCA ADMINISTRA Y EL ESPAÑOL TRABAJA”

MASACRE. Una historia del capitalisme espanyol.
Alberto San Juan
Teatre Lliure
30/03/2017


El Teatro de Barrio va néixer amb vocació de fer teatre polític. Així ho proclamen els seus estatuts fundacionals: “La voluntat con que abrimos el Teatro de Barrio es abiertamente política: participar en el movimiento ciudadano que ya está construyendo otra forma de convivir”. Des de la seva inauguració, el desembre del 2013, ha estat fidel a aquests principis. Així vam veure la temporada passada a Alberto San Juan al Teatre Goya amb el seu Autorretrato de un joven capitalista que començava amb la declaració:  

“Tengo mi dinero en uno de los bancos más importantes de este país, que es un banco especula con alimentos. Entre otras actividades. (…) Sé que vivo en una sociedad injusta hasta la crueldad. Y quiero que cambie. Pero no sé si estoy dispuesto a arriesgarme a perder en el intento todo lo que tengo. Quiero conservar mi fama, mi cotización comercial, mis propiedades. Estoy hablando en serio. Soy un joven capitalista español”.

Una declaració que acabava resultant una lliçó d’història econòmica d’Espanya de les últimes dècades. Un teatre directe i sense embuts. Un teatre que no enganya.



La proposta que porta al Lliure aquesta temporada, Masacre. Una historia del capitalismo español, és més elaborada. Òbviament tracta el mateix tema però l’enfoc guanya en teatralitat respecte l’anterior, en introduir escenes del present quotidià d’una parella de classe mitja-alta mesclades amb fragments de la història de l’economia espanyola del s. XX. La introducció a escena de Marta Calvó resulta tot un encert. Els dos actors estan en sintonia amb una complicitat que traspassa l’escenari. L’escenari és estrictament essencial: una cadira i dos actors. La magnífica interpretació dels dos i un disseny de llums acurat (Raúl Baena) fan la resta.

Les conseqüències de la política, millor dit la no-política de Franco, que va cedir tot el poder de gestió a la banca, aleshores molt jove, i aquesta va aprofitar per a enriquir-se i immiscir-se en política acaparant poder i augmentant-lo fins els nostres dies, va resultar fatal per superar el franquisme. Com diu Franco a l’obra “El gobierno gobierna, la banca administra y el español trabaja”, per això no serà ni l’exèrcit, ni l’església ni la banca qui permetrà que el règim franquista perduri després de la seva mort, sinó que serà precisament la classe mitja qui ho faci. La classe mitja representada aquí per la parella actual, dos treballadors de banca, fastiguejats de la seva vida, però que no gosen canviar res per por de perdre-ho tot. Gran visionari, aquest Franco! Canvien alguns noms, canvien alguns aspectes revocables, però l’essència perdura. Aquest és el missatge de San Juan.

El text resulta trepidant i la quantitat de dades i noms que disparen els personatges en escena és abrusador. Recomanem la lectura posterior del text que es ven al mateix teatre al mòdic preu de 10€. Una autèntica lliçó d’història, que més d’un professor voldria per a la seva aula. No hi falta ningú. Des del que San Juan anomena la prehistòria de la moderna economia espanyola abans de la Guerra Civil amb Julio de Villabaso Conde de Arteche president del banco de Bilbao i Indalecio Prieto ministre d’Hisenda durant la República, la saga dels Botín del Santander; l’època franquista amb Monsenyor Escrivá de Balaguer, Franco, Pedro Barrié de la Maza president del Banco Pastor, conseller del Banc d’Espanya i president de l’empresa Fuerzas Eléctricas del Norte, FENOSA ara Gas Natural Fenosa, el ministre Arrese, Gunila Von Bismark i José Banús l’artífex de l’especulació immobiliària a Marbella; la transició amb Adolfo Suárez, Carlos March de la banca March i Esther Koplowitz; i finalment l’època actual amb el Cobi i Curro, José María Aznar i Ana Botella, l’Íbex 35... Com dic, una irònica visió històrica de la realitat político-econòmica actual. Si algú s’havia preguntat algun cop com hem arribat fins aquests extrems de cobdícia, corrupció i impunitat que vivim actualment, Alberto San Juan ens en dóna una explicació. Potser no la única, però sí una resposta molt documentada i molt digerible. Per bé que l’espectacle està molt ben amanit amb quantitat de tocs d’ironia que fan riure i somriure  l’espectador, finalment el somriure se’ns va gelant als llavis amb una mena de ganyota de fàstic per tot plegat. El teatre de San Juan és directe com una fletxa, no cerca metàfores poètiques, va al gra. I ho aconsegueix. Touché!




dissabte, 1 d’abril del 2017

5 DAYS TO DANCE

La companyia alemanya de dansa-teatre DE LooPERS-dance2gether fa projectes de dansa comunitària per a joves a instituts tant a Alemanya com a Espanya. Amb la idea de Wilfried van Poppel (coreògraf) “Si les persones poden ballar juntes, també poden viure juntes”. Asseguren i demostren que tothom pot ballar. Per això treballen amb grups nombrosos a instituts. http://www.de-loopers.eu/5-days-to-dance-es/index.html



COM HO FAN?

Els Instituts els contacten per a crear una coreografia amb uns 100 alumnes d'un mateix curs. Durant 5 dies, els alumnes aniran a l'institut i no rebran més classe que la de dansa. Sis hores diàries durant una setmana donen com a resultat un espectacle sorprenentment corprenedor. Els alumnes aprenen coses tan essencials i tan oblidades en el sistema escolar de secundària com és la sensibilitat, la sensació de grup, l'expressivitat, la disciplina. Tot resulta molt intens i a estones esgotador, tant pels ballarins professionals que guien els alumnes, com per als mateixos alumnes. La dansa és una matèria més dura del que sembla. Tothom pot ballar, sí, només cal voler-ho fer. Requereix molta concentració, voluntat, entrega... Matèries que malauradament els nostres adolescents estan poc acostumats a treballar. La intensa setmana amb DE LooPERS els representa un xoc tant gran, que només serà més endavant quan seran capaços d'avaluar. Crec que és una experiència que no oblidaran mai. El resultat final és tan intens, tan emocionant que els familiars i coneguts veuen l'espectacle, impressionats dels resultats. No és un fi de curs bonic. És molt més que això. Els mateixos protagonistes, els nois i noies, senten que han realitzat una fita vital, per a molts del tot inesperada. Succeeixen efectes tan increïbles com el canvi de rols que els nois i noies van experimentant al llarg de la setmana. Qui era un noi tímid i arraconat, descobreix una mobilitat corporal que els altres admiren; el noi "passota" que sembla que va de tornada de tot als seus catorze-quinze anys, comença a la reraguàrdia amb actitud cínica però dia a dia va entrant a la història i acaba arrossegant els seus sequaços dins. Es pot dir que aquesta experiència els ha canviat la vida, la seva vida relacional, tant important durant l'adolescència. 



L'experiència dels coreògrafs i els ballarins (han ballat amb diferents companyies arreu el món, amb coreògrafs de tant de renom com Pina Bausch, entre molts d'altres), així com un compromís amb la dansa i l'educació els ha valgut el reconeixement d'allà on van com el documental que Rafael Molés i Pepe Andreu els van realitzar el 2014 https://www.filmin.es/pelicula/five-days-to-dance nominat a 9 Goyas. L'Amaya Lubeigt, ballarina i creadora del projecte juntament amb Wilfried, ho té clar: "Les coses o es fan a tope, o no cal fer-les. La vida és això: intensitat, compromís". I aquesta forma d'entendre la vida, d'arribar a les últimes conseqüències és el que sorprèn els alumnes i els qüestiona. I en una setmana els fa un tomb el cervell que representa una passa de gegant cap a la maduresa. 


FIVE DAYS A L'ARNAU CADELL (VALLDOREIX)

La setmana de 27-31 de març ens han visitat a l'IES Arnau Cadell. Han treballat amb els quatre cursos de tercer de la ESO amb un total de 120 alumnesaproximadament. He tingut l'immensa sort de participar amb ells al projecte durant aquesta intensa setmana. I, com els alumnes, també he après i molt. I m'han encomanat aquesta energia tan poderosa que desprenen de forma inesgotable. Encara queda fer una reflexió que aniran escolant-se els propers dies. N'he fet un petit diari en calent de les primeres impressions.


PRIMER DIA D’ASSAIG
24/03/2017

Avui hem començat els primers assaigs de FIVE DAYS TO DANCE per a 3er ESO de l’IES Arnau Cadell.
Ha estat molt emocionant!!
Els nois i noies han arribat puntuals al Pavelló i disposats a... Tot!!
Les primeres hores les hem dedicat a escalfar amb uns exercicis-jocs que ens van mostrar l’equip de FIVE DAYS TO DANCE, el passat dilluns a l'IES Jaume Mimó de Cerdanyola. Els professors acompanyants, la Marta, la Míriam, el José Luis i la Glòria conduïen la sessió. Els primers assaigs els fem al Pavelló esportiu.
Després de la mitja part ha arribat la Clara Munoa, membre de FIVE DAYS TO DANCE i hem començat a assajar la coreografia que presentarem dijous al Teatre Auditori de Sant Cugat.


El títol és “Voyage”, un viatge que iniciem amb molta il·lusió. Després d’una petita reflexió sobre els motius d’emprendre un viatge, els tipus de viatge i les formes de viatjar i de marcar unes normes per al bon funcionament de l’activitat, la conductora de l’activitat ha començat a ensenyar els passos il·lustrant-los amb imatges que tots coneixem: apartem branques, empenyem l’aigua per a que surti d’un pou, espolsem l’aigua, fem una onada, recollim una galleda... Una manera de ballar que fomenta l’imaginari de cadascú. Els nois i noies s’han bolcat a ballar i només en un dia, ja comencem a veure els primers resultats. Després de cada petita fita tots ens aplaudíem satisfets de com està quedant. Encara queda molta feina!

SEGON DIA D'ASSAIG
27/03/2017

Avui ha estat el segon dia assaigs i primer amb tota la companyia De Loopers. Hem començat per repassar els passos que vam aprendre el divendres i perfeccionar-los.


Avui toca muntar la primera part de la peça que és més lliure que els passos que vam aprendre divendres. Els nois i noies s’han dividit en grups de sis i cada grup assajava una petita part ajudat d’un dels monitors. Havíem d’estar molt atents per a saber quan ens tocava a cada grup. El Wilfried, líder del grup de coreògrafs, dóna les explicacions. Sovint parla en anglès i l'Amaya el tradueix. Es tracta que els nois i noies entenguin el que estan fent. De vegades costa mantenir l’atenció, som molts i estem molt excitats!
Quan a la fi hem assajat amb la música tot ha quadrat. Semblava impossible!

ASSAIG GENERAL
30/03/2017

Aquest matí hem assajat al teatre auditori de Sant Cugat. El nombrós grup semblava encara més gran i més compacte sobre l’escenari de l’Auditori de Sant Cugat.


Els monitors reclamen atenció: “Si us distraieu, no sortirà bé!” Treballem els ritmes i també el silenci, el moviment i l’estabilitat. Treballem la noció d’espai: les direccions, el gest. Descobrim noves formes d’expressió amb el cos que no havíem experimentat abans. Però sobretot treballem la sensació de pertànyer a un grup, de formar un equip de persones. Tots som imprescindibles. No hi ha excuses. Ho hem de fer bé, perquè ho fem junts. Entenem què vol dir acceptar un compromís i això ens fa grans!
Ara en grups creuem l’escenari en diagonal, formant línies, ara tots alhora ballant com un sol cos. Ara la música ens acompanya i ara aprenem a escoltar el silenci. La dansa crea imatges de viatges imaginats: creuant un riu, un bosc, al mar... I la imaginació va volant i volant i volant...
Els cossos i els rostres adolescents agafen una bellesa madura quan aconsegueixen concentrar-se. Ha estat una experiència breu, però molt intensa. En només quatre dies hem aconseguit muntar una coreografia de 45 minuts. Ara ens coneixem millor, ara ens sentim més a prop dels nostres companys. Hem estat capaços de fer-ho!
Aquesta tarda proves de vestuari, assaig general i ESTRENA!
Molta sort, amics!

Aquest diari, juntament amb altres imatges i entrades ha estat publicat al blog de l'AMPA de l'IES Arnau Cadell: http://www.amparnau.cat/ca/5-days-to-dance-4/ 

Video resum de l'espectacle: http://www.totsantcugat.cat/actualitat/cultura/arts-esceniques/alumnes-de-l-ies-arnau-cadell-homenatgen-els-fluxos-migratoris-amb-la-dansa-67403102.html