PER QUÈ LES ESQUERRES S’HAN PASSAT A L’EXTREMA DRETA?

RETOUR À REIMS
De Didier Eribon i Thomas Ostermeier
TEMPORADA ALTA – Teatre Municipal de Girona
06/12/2020

Didier Eribon és ara un reputat sociòleg francès amb més de vint obres publicades. A Retorn a Reims descriu la seva família, del partit comunista francès, obrers que van ajudar a reconstruir la França desballestada durant la Segona Guerra Mundial. Una tasca heroica. Però, tot i ser una família implicada en la política d’esquerres, el seu pare mai va acceptar l’homosexualitat del seu fill, negant-lo, menystenint-lo i insultant-lo fins que aquest no va poder aguantar més i va fugir a un entorn anònim com és el que ofereix una gran ciutat. La universitat i en general la intel·lectualitat de París el van acollir i ell va saber fer-se un lloc destacat dins del camp de la sociologia i la filosofia.

L’espectacle d’Ostermeier ens presenta un estudi de gravació on un reporter intenta finalitzar un reportatge audiovisual sobre el llibre d’Eribon. Ha recopilat un seguit d’imatges que il·lustren el discurs a qui l’actriu Irène Jacob (recordem-la a la magnífica Tres colors: Vermell de Krzysztof Kieślowski (1994)) està gravant l’off per al documental.

Ostermeier divideix la narració en dues parts i un epíleg. La primera més íntima de la relació del protagonista amb el seu pare i la seva ciutat d’infantesa amb els moviments obrers, la fàbrica i el descobriment de la seva homosexualitat. La segona (per a mi més interessant encara), més política. En retornar a Reims, ja de gran, Eribon es troba una ciutat enrabiada on els moviments d’esquerres de la generació dels seus pares han estat engolits per l’extrema dreta, la xenofòbia, el racisme i no cal dir, hi perdura l’homofòbia, tal vegada el gèrmen de la intolerància que ha sorgit. L’altre és el diferent i per tant és el dolent i el causant de tots els problemes. L’altre és de fora, és el desconegut, és el terror i se l’ha d’atacar, se l’ha d’humiliar i se l’ha de massacrar. La falta d’educació d’aquesta generació, com el seu germà i tants d’altres que van penjar els estudis per a entrar a treballar de peons, la vinguda d’estrangers, la crisi política... quin d’aquests factors o tots plegats han contribuït a desplaçar els ideals obrers a l’altra banda del ventall polític? Ja no són corpuscles aïllats de ressentits a l’antiga Europa de l’Est, estan agafant força i poder, ja manen a Hongria, a Àustria, a Polònia i tenen grup parlamentari a bona part d’estats de la UE. A Espanya Vox entra a la mesa del Parlament. L’actriu parla d’unes forces malèfiques i encara que soni a pel·lícula de ciència ficció, un pensa que podria tenir raó. Lobbies de poder, enginyeria financera, macropolítica... 

Els camises grogues estan formats per un amalgama d’inconformistes tant de l’extrema dreta com de les esquerres, a Múrcia enmig del mar de plàstic conreat per africans, voten a VOX... Podem seguir parlant de classes socials? Quin significat té ara parlar d’obrers i patrons, en l’era dels gestors financers? El PSOE encara porta a les seves sigles la paraula obrer: quin significat té?

Jo tendeixo a pensar, molt entristida, que hem sigut nosaltres, l’esquerra qui ho hem permès, més encara qui ho hem propiciat. Potser va ser el menyspreu de la inteligentsia cap a les classes treballadores? Quan l’esquerra accedeix al poder es comporta igual que la dreta. Els votants ens hem sentit més d’un cop defraudats. Es pot ser d’esquerres i tenir un càrrec honorífic a una multinacional del Gas amb un sou de caure espatarrat? Es pot ser d’esquerres i desitjar un xalet a Las Rozas? El poder corromp? Porta l’ésser humà inherent al seu codi genètic la cobdícia i l’egoisme?

I finalment cito a la meva estimada àvia: Fins on anirem a parar? És a dir, aquest ressorgiment del nazisme a tot Europa és un quist que es pot extirpar? Hi som a temps? Com i qui ho ha de fer? O parlem d’una metàstasi terminal? Del començament d’un moviment que està agafant embranzida com ho va fer els anys 30-40 i que va desembocar on tots ja sabem? Preparem-nos, germans, preparem-nos.

L’obra acaba amb un retorn, aquest cop a la realitat, on el propietari de l’estudi de gravació on transcorre l’acció, un francès d’origen senegalès, explica la història del seu propi avi. Enviat com tants d’altres africans com a carn de canó per a una guerra europea que no li pertanyia. Però irònicament i malgrat tot, és ara qui fa possible el film que intenta produir un cineasta més ben intencionat que amb possibilitats d’èxit. I es sent francès de ple dret. I ho és.

TORNAR A ÍTACA

O AGORA QUE DEMORA (El present que s’allarga)
Creació de Christiane Jatahy
TEMPORADA ALTA – Teatre De Salt
23/11/2019

Basant-se en l’Odissea d’Homer, la brasilera Christiane Jatahy ha creat un espectacle amb actors de diverses nacionalitats que han patit una immigració forçada per conflictes bèl·lics als seus països. El drama dels refugiats se’ns presenta en aquest espectacle a cavall del teatre i del documental audiovisual amb gran poètica. Partint de la filmació The Lingering Now, gravada a diferents països (Palestina, Líban, Grècia, Sudàfrica i l’Amazònia brasilera), podria semblar un documental, però la corporeïtat dels actors que s’estableix amb l’actuació en directe a l’escenari i entre les butaques del públic li afegeix una proximitat immediata. Jatahy està interessada en esborrar fronteres de tota mena: entre llenguatges audiovisuals i teatrals, entre present i passat, entre ficció i realitat, i òbviament vol esborrar fronteres artificials que sembren la discòrdia entre semblants.

Els actors que hi apareixen són ells mateixos refugiats que ens expliquen les seves vides abans d’haver de marxar dels seus països, la seva fugida i el desarrelament que pateixen en l’actualitat. Odisseo o Ulisses, que després de lluitar a la guerra de Troia, va passar deu anys viatjants per a retrobar la seva pàtria a la illa Ítaca, guarda moltes semblances amb les vides dels actors de la companyia. Així apareixeran Telèmac i Penélope, que entrelliguen les seves pròpies històries reals amb els personatges de ficció. I la música! La música que embolcalla les narracions, i aixequen el públic a ballar, com ho fan als països càlids. A desprendre’s d’un mateix, a gaudir de la festa, del goig de ser vius encara malgrat tot. Un missatge d’esperança portarà l’espectacle a la seva merescuda Ítaca.

ATORMENTADA

UNA COSTILLA SOBRE LA MESA. MADRE
Angelica Liddell
TEMPORDA ALTA - Teatre Municipal de Girona
23/11/2019

La sacerdotessa Angelica Liddell ens transporta a un viatge cap a la mort, cap a la culpa, cap a les reminiscències ancestrals de l’Extremadura de la seva mare. Un ritual apassionat, desmesurat amb un lament agut per a no haver-la estimat prou en vida. Un tràngol on més d’un ens hi veurem abocats quan succeeixi l’inevitable. Què serà de tot el temps que no haurem passat juntes, de totes les vegades que hem contestat amb impaciència les seves trucades? Uffff

Liddell, amb el seu estil excessiu, captivador per alguns i aclaparador per uns altres, no deixa mai indiferent. I aquest cop no n’és una excepció. L’espectacle comença ben amunt amb un llarg i intens monòleg que l’autora, directora i protagonista xiscla inconsolablement des d’un racó de l’escenari. L’entrada és tan forta i tan intensa, que difícilment aguantarà la resta de l’espectacle, encara que l’acompanyi un també indomable Niño de Elche amb un cant desgavellat i perllongat fins a l’extenuació. Malgrat les quantitat de figurants que apareixen (innecessàriament) a l’obra. No menys de vint-i-quatre. Malgrat l’ostentació quasi obscena de producció que exhibeix l’espectacle amb un desplegament de mitjans tècnics i escenogràfics de gran voltatge. Espectacle i espectacularitat que tanmateix, potser esborronen el discurs profund de la seva creadora. I amb tot, un llenguatge que comença a ser antic i en moments allargassat, previsible. Malgrat tot, el missatge que m’arriba és d’una fragilitat que fa basarda. Una criatura espantada a les portes de la bogeria, exhibint les seves debilitats. En aquest sentit resulta d’una honestedat inapel·lable.

De les moltes imatges poderoses de l’espectacle, em quedo amb la de la mare transformada en nena que se li apareix cada nit, tal vegada la filla que mai ha tingut la irreverentment poètica de Liddell.

UNA MORT ÚTIL

AQUEST PAÍS NO DESCOBERT QUE NO DEIXA FRONTERES CAP DELS SEUS VIATGERS

AUTOR I DIRECTOR: ÀLEX RIGOLA
TEMPORADA ALTA - Teatre de Salt
22/11/2019

Alba Pujol haurà de representar Alba Pujol a l’espectacle Aquest país... “No és fàcil” confessa. A fe que no. Alba interpreta el que ha succeït a la realitat fa escassament uns mesos. Assistir el seu pare, Josep Pujol i Andreu, en l’últim tram en la vida, després d’haver-li diagnosticat un càncer terminal. On acaba el personatge i comença la persona és una fina, finíssima línia, que algun cop, malgrat l’extrema contenció de l’actriu, no pot remeiar, i es desdibuixa. Malgrat no és la intenció de Rigola que això passi, funciona i tal com ella es deixa anar en algun moment, bona part de l’audiència també ho fa. Pep Cruz, molt menys implicat personalment al drama, dóna veu al pare finat tot just fa un mes. Tot i que l’obra defuig del morbo de la situació, està latent en la ment de l’espectador la compassió i admiració per a la interpretació d’Alba Pujol. Àlex Rigola volia parlar de la mort en una peça que es veurà pròximament a la Sala Beckett dins del cicle Memento Mori, però li ha sortit una obra filosòfica sobre la vida. I és que segurament no podem concebre’n una sense l’altra. Rigola apareix en forma de preguntes projectades en una pantalla.  Preguntes que remouen. Preguntes sobre la vida i sobre la mort és clar, però també sobre l’amistat, sobre l’amor, sobre la feina, sobre la malaltia... Preguntes que segurament ens hem fet tots. Però les respostes intel·ligents i de vegades iròniques de Josep Pujol, en Pep, i sobretot pel fet d’estar a la recta final de la carrera, li donen un sentit i una profunditat tremendament concises, clares i contundents. Apareixen pinzellades de Shakespeare (la cita que dóna títol a l’obra), Hanke, Gil de Biedma i d’altres i una llarga entrevista del Dr. Benito, oncòleg que ajuda des de fa anys a afrontar la mort de manera més o menys digne i serena. Àrdua tasca.

L’espectacle és tot ell fruit del talent del seu creador i dels seus còmplices, absolutament elegant, quasi auster, intens i íntim. Fruit també de l’amor d’un pare cap a la seva filla i de la filla cap al pare; del respecte de Rigola cap als dos protagonistes i diria que també cap al teatre en estat pur. Sense artificis. Teatre de text i teatre d’idees.

Diu en Pep Pujol que voldria que la seva mort fos útil. Rigola ha aconseguit que ho sigui. Ens dóna una mica de llum a aquest misteri ineludible i alhora projecte l’Alba, en un dels papers més aconseguits de la seva carrera.

Espectacle imprescindible quan el presentin a la Beckett.

LES NOIES SÓN GUERRERES

PAISAJE PARA NO COLOREAR
Direcció Marco Layera
TEATRE LLIURE
08/11/2019
 

Nou noies d’entre 13 i 17 anys han creuat l’Atlàntic per aixecar la veu i denunciar una situació que té arrels en la mateixa humanitat: la llei del més fort. Una societat, la xilena, però també la de tot Llatinoamèrica, la magrebí, l’africana, la xinesa, la índia, i en menys mesura però també, la d’Occident del tot injusta. La força s’imposa a la raó. I en això, només en això, els homes ens guanyen. Cal fer-se valer amb els nostres actius que tenen a veure amb la raó i amb la sensibilitat, amb les emocions i amb la capacitat de resistència. Som fortes. Som molt fortes. I som moltes. I som necessàries.

Ignacia, Sara, Paula, Daniela, Angelina, Matilde, Constanza, Rafaela i Arwen criden, ploren i riuen i la seva veu ressona a les parets del Lliure i les fa retrunyir. Quanta energia! Quanta vitalitat! Quina enveja que em fan, malgrat el seu dolor! La veritat que proclamen és irrebatible. El seu plor madur amb veu infantil se’ns claven a les oïdes, se’ns claven al cervell, se’ns claven a la matriu. 

Les noies són guerreres. El seu camp de batalla és l’escenari. La seva arma és la seva veu, l’únic que no han pogut massacrar. Surt de les seves goles mentre els seus cossos es contorcen, ballen, es mostren i ens deixen a totes clavades, ploroses, reflexives. Criden una veritat inapel·lable de violència, violacions, humiliacions, consentida per un govern inhumà que castiga la homosexualitat i l’avortament sense excepcions. Prenguin nota els Abascals, Riberas i Casados (que Déu ens agafi confessats!). Abocades a haver de parir criatures fruit de violacions de l’alcalde, de violacions dels padrastres, es veuen obligades a jugar-se la pròpia vida per haver d’engendrar a través dels seus cossets a mig formar a un ésser no desitjat, un ésser que farà que la comunitat les repudiï, un ésser que les catapultarà d’un dia a l’altre a la maduresa sense cap traspàs, soles, assenyalades, i amb tot fortes, dignes. Sofia, la desena del grup d'amigues, no apareixerà en escena més que en forma de nina inflable amb boca obscena. Va treure's la vida, no ho va poder aguantar. 

El director, Marco Layera de la companyia la Re-sentida, que ja va commocionar-nos amb la provocadora La imaginación del futuro, una sàtira sobre Salvador Allende presentada al grec del 2015, ara torna amb una peça estrictament de teatre social. Bravo per al valentia del Lliure d’apostar per aquest tipus de teatre tan necessari. Explica Layera que quan va proposar el projecte d’investigar 100 noies i nenes xilens víctimes del maltractament sexual, el govern li va respondre que es ficava en un embolic: “En aquesta edat les noies són unes histèriques, no saben el que volen i ja veurà com alguna d’elles s’enamora de vostè i l’acabaran acusant d’abús”. Malgrat tot, ell va portar a terme el projecte i el resultat és tan colpidor, com segurament ho deu haver estat tot el procés de creació.

Una obra imprescindible per a totes les noies, els nois i per a tothom.

AVÍS D’ALERTA!

UNA HISTÒRIA REAL
Autor i director Pau Miró
La Villarroel
02/11/2019

El títol de l’obra pot referir-se tant a la història que s’hi explica: la tortuosa relació d’un pare amb el seu fill adolescent; com a la història que explica el personatge del pare a la seva exitosa novel·la on hi descriu la mort de la seva esposa; com també podria fer referència al que va passar aquest estiu al camp de colònies amb el personatge del fill. L’obra, doncs, està feta de diverses capes i permet força lectures, la qual cosa li afegeix interès. Així doncs, tenim la relació familiar amb qui el públic s’hi identifica de forma directa, i un transfons polític, existencial, relacional. En la història principal, no cal furgar molt per a comprendre el dolor del fill per la pèrdua de la seva mare i l’enrabiada amb el pare per a treure’n un profit personal. Per part del pare, la seva última novel·la li ha servit per a expressar el dol per la pèrdua de la companya i de pas treure’n un rèdit professional com mai havia tingut abans. L’autoficció en la literatura funciona en època de xarxes socials!

Però com dic, hi ha altres capes que filen la història, la modifiquen i la completen. El fill ha comès una atrocitat tan descavalcada, tan allunyada dels postulats d’esquerres del pare, que a aquest li resultarà difícil, si no impossible d’entendre’l. Podem engendrar un monstre? On vam fallar? Quan i per què es va trencar el lligam amb el fill? El noi és llest i els seus discursos d’ultra-dreta no són banals, ni estúpids, ans al contrari estan ben documentats i són coherents Alerta!, ens diu Pau Miró, no menystinguem la ultra-dreta que ens està sobrevenint a mig Europa (consti que escric aquestes paraules abans de les imminents eleccions del 10N). En quant al discurs de l’esquerra tradicional en boca del pare, Miró es pregunta si no deixa de ser això mateix: tradicional, i potser li convindria una posada al dia i una auto-crítica constructiva. Una revisió del sistema i sobretot de postulats que semblava que teníem superats i veiem que últimament tornen a estar no només qüestionats, sinó retallats o directament suprimits.

Ho dic després de veure els debats televisats dels diferents candidats on l’únic aspecte en què estan d’acord la majoria de partits és en massacrar Catalunya, en humiliar-la. L’odi uneix, i no només a la dreta més recalcitrant. L’esquerra es perd en circumloquis puerils, discutint el detall, acaparant protagonisme i buscant, com el pare escriptor de la ficció de Miró, l’èxit personal a qualsevol preu. Ja ho vam veure aquest estiu amb l’intent fallit de coalició d’esquerres en el debat d’investidura.

L’obra funciona i atrapa l’espectador, especialment des de la proximitat de les primeres fileres, amb uns personatges ben sòlids, sobretot els dos protagonistes, amb un Julio Manrique bolcat emotivament en la frustració del seu personatge i un jove Nil Cardoner magnífic en el seu paper de fill rebel. Bravo! La Laura Conejero un cop més, com sempre està esplèndida, aquí interpreta una executiva de l’editorial, i serà el personatge que en sortirà més ben parat, baixant a temps d’un tren que entra irremissiblement al túnel de la mesquinesa, de la hipocresia, del tot s’hi val de la nostra societat. Una mica més desdibuixat resulta el personatge de la psicòloga, per bé que Mireia Aixalà el defensa a capa i espasa.

Un espectacle per a gaudir i per a reflexionar.

ARGENTINA 5 – ESPAÑA 0

PRÓXIMO
Autor i director Claudio Tolcachir
Teatre de Salt
01/11/2019
Festival Temporada Alta

Irònic títol per a una obra d’amor on els dos amants no es veuran mai, PRÓXIMO. Una íntima relació en què la parella es troba a les antípodes, no només geogràfiques sinó també psicològiques. Elián és i viu a Madrid, Espanya, Europa. És un jove consentit, fill d’un corrupte gàngster del “pelotazo” valencià o madrileny de fa uns anys. És actor i treballa en una sèrie d’èxit de la tele que s’exporta per tot el món, també a Sud-Amèrica, a Argentina. És inconsistent, covard, indecís, prepotent algunes vegades, inconscient massa sovint, aliè al seu entorn, amb un coeficient intel·lectual, especialment d’intel·ligència emocional, tant escàs com una criatura de teta, ratllant l’estupidesa. Un personatge que crea un rebuig a l’espectador, si no fos perquè en el fons fa una mica de llàstima. L’interpreta un Santi Maurin, escàs en recursos. És l’Europa prepotent, sempre queixosa sense raó.

El seu amant és tot al contrari. Pablo és un noi argentí que ha marxat a Austràlia per a buscar-se la vida fent el que sigui, víctima d’una de les terribles crisis que han assolat el país els últims anys. Va canviant de feines a quina més vexant. Té tots els trets necessaris per a crear una empatia amb l’espectador: és un perdedor que comparteix habitació i llit per hores, se li acaba el visat i es queda a Austràlia com a il·legal esquivant la policia. La seva mare, a qui tant estima, se li està morint a l’Argentina. Encara que fa temps que viu a Austràlia però no és capaç d’articular una frase en anglès, està terriblement sol i desemparat. Un compendi de sentiments de desarrelament, perillositat, frustracions que el personatge va copant gràcies al seu caràcter fràgil però invencible. Un personatge magníficament forjat a capes d’humanitat per un esplèndid Lautaro Perotti. L'escenografia també juga a favor d'Argentina amb un devassall d'andròmines aparentment desconnectades que ens remetran als dos continents, a les distants realitats dels dos personatges: una nevera, una tanca de carretera, un sofà desventrat... És l’Argentina agònica, aixafada per tantes crisis polítiques i econòmiques. La germana Argentina, tant oblidada pels europeus...

I amb tot, l’amor sorgeix inesperadament a través de les ones. Internet resulta un aliat per a dues ànimes perdudes que busquen companyia, escolta, algú a l’altra banda del fil. Amor? No n’estic segura, potser més aviat compassió, i també teràpia, que d’això els argentins també ens marquen un gol.

PRIMER ACTE CULTURAL CONTRA LA SENTÈNCIA

PRIMER ACTE CULTURAL CONTRA LA SENTÈNCIA
de Teresa Petit
amb Oriol Tramvia
Pl. Universitat
04/11/2019

JUDITH- (entra precipitadament amb el diari alçat. Tensió) Censura! En aquest diari hi ha censura!

Sr. PONS.- Perdó??

JUDITH.- Se m’ha censurat un article.

Sr. PONS.- Perdona? I tu qui ets?

JUDITH.- Em dic Judith, sóc col·laboradora del diari. S’ha comès una censura i és imperdonable.

Sr. PONS.- Això creus? I què diu el teu article censurat?

JUDITH.- “Fuenteovejuna contra el Suprem”.

Sr. PONS.- I de què va?

JUDITH.- De la sentència dels presos polítics.

Sr. PONS.- Ja saps quina és la línia editorial del diari respecte aquest tema, oi?

JUDITH.- Absolutament! Per això l’he escrit. Els delictes de rebel·lia i de sedició, no poden ser jutjats individualment. La interlocutòria de l’apartat quatre del segon dels raonaments jurídics diu amb tota claredat:: “Els delictes de rebel·lió i de sedició es caracteritzen per tenir un subjecte actiu plural, (...) Segons les regles de la coautoria, tots /els autors /responen /dels actes /de cadascú.”

Sr. PONS.- Això admet tantes interpretacions com la Bíblia i a partir d’aquí poden sorgir-ne sectes. T’ho imagines? Sectes de la constitució! Hahaha... Els testimonis de no sé on, els del setè cel constitucional, els anabaptistes constitucionalistes, els presbiterians anticonstitucionalistes... Perdó. Segueix.

JUDITH.- Per tant l’article diu que en realitat tots som culpables del mateix delicte. Concretament dic: “amb la voluntat de bloquejar un procés penal d’arrels polítiques i evidenciar l’absurditat de tot plegat proposo l’autoinculpació formal de totes les catalanes que varen donar suport al referèndum amb el seus vots i la sol·licitud que se’ls citi a declarar al Tribunal Suprem. ¿Quién es Fuenteovejuna? Todos a una.”

Sr. PONS.- Bravo! Bravo. Magistral. Però, saps què provocaria això?

JUDITH.- Sí. El col·lapse de les institucions jurídiques del país.

Sr. PONS.- Efectivament.

JUDITH.- Deixem d’acatar ordres de Madrid i fem-nos valer amb dignitat i accions concretes. Ja no volem ser trepitjats, ja no volem ser humiliats. Col·lapsem el poder judicial absolutament vassall del poder polític i aquest del poder econòmic. De quina mena de democràcia estem parlant? De la de CaixaBank? O de què?

Sr. PONS.- CaixaBank és qui paga el teu sou, noia. I el meu també, de pas.  Si ens retiren la publicitat haurem de tancar la barraca. Ves a fer mítings a la Plaça Sant Jaume. Això encara està permès. Necessitem CaixaBank per a sortir cada matí als quioscos. Mira, jo t’entenc i comparteixo el que proposes. Altra cosa és el que podem o no podem publicar. Hi ha coses/

JUDITH.- I la llibertat de premsa?

Sr. PONS.- Coses que no podem/

JUDITH.- Jo pensava que aquest diari...

Sr. PONS.- Coses que no podem publicar!

JUDITH.- Per què no?

Sr. PONS.- Doncs perquè ja estem al punt de mira de/

JUDITH.- De qui?

Sr. PONS.- De Madrid, collons! Mira, noia, m’agrades, m’agrada el teu estil. Em recorda a mi quan vaig començar. Jo també era dels qui m’ho creia. Tots ho crèiem. Saps per què vaig estudiar dret? Doncs perquè sempre he cregut que la revolució s’ha de fer des de dalt. A les barricades no s’hi guanya res. La Caputxinada! N’has sentit a parlar? Jo hi era. El Puig-Antich, el Carrillo, el 23F... Jo ho vaig mamar! Va morir el Franco i els carrers es van omplir de colors. La gent va prendre els carrers, Els carrers eren nostres. Et sona? Van venir els hippies, i la música, Canet! L’amor lliure, els porros... Era waw! Era massa! I nosaltres, “los niños mal de casa bien”, pensàvem que “tot està per fer i tot és possible”, ho coneixes? Tots hem tingut el nostre 15M.

JUDITH.-Aquests joves són la generació del 14 Octubre. També necessiten el seu 15M. Han crescut en la crisi econòmica i ara els espera la precarietat laboral. Si no es revolten ells, qui ho farà?

(Canten)

Vull ser lliure

Vull ser lliure

Vull ser lliure

Ara mateix, ara mateix

I abans de ser un esclau

Enterreu-me sota el fang

I deixeu-me viure en pau i llibertat

Vull justícia,

Vull justícia

Vull justícia

Ara mateix, ara mateix

I abans de ser un esclau

Enterreu-me sota el fang

I deixeu-me viure en pau i llibertat

(SURTEN D’ENTRE EL PÚBLIC CANTANT)

EL DERECHO DE VIVIR EN PAZ

TIERRAS DEL SUD
Dramatúrgia i direcció Laida Azcona Goñi i Txalo Toloza-Fernández
Teatre Lliure – Sala Petita
26/10/2019

Truca el telèfon. És cap el migdia. És vostè TPB? De part de qui? La Guàrdia Urbana. Hòstia, què ha passat? En fraccions de segon se’t passa pel cap la conversa que vas tenir ahir a la nit amb el teu fill. Aniràs a la mani de demà? Sí. Però jo aniré a la pacifica, la violència no porta enlloc, com una lletania vas repetint, i els mitjans també ho van repetint, i els blocs que consultes tu, i el teu entorn, també els presos ho van repetint i els polítics. Mira on et porta el teu pacifisme. Us han fet mai cas? Mira on són els teus pacifistes. No té por. És de la generació que no tenen por. Per què n’han de tenir? No té res a perdre, o això creu. El vas portar a les manis per la pau. Això era quan el trio de les Azores i com que ell tot just arribava al cul de la gent, el vas haver de portar a coll-i-be i va ser extenuador. Però creies i creus encara que aquesta és la manera de reivindicar, de sentir-te compromesa, de fer sentir la teva veu juntament amb la veu de molta altra gent. Quan va entrar a l’Insti, la crisi feia estralls en moltes famílies i en la teva petita família formada per ell i tu, també us en vau ressentir, ja ho crec, que et van retallar. Quan es preparava per a la Selec, al batxillerat, va veure imatges terribles on les forces armades pegaven gent gran l'1 d'octubre. Éreu els dos a l'Insti amb les mans enlaire protegint les urnes. Va ser testimoni de com empresonaven els nostres dirigents. I quan tot just comença a assaborir l’amor, esclata la impunitat de la Manada com una bomba. Ara acaba d’entrar a la Uni i porta assistides a més assemblees que a classes. Animat per l’oncle que li parla del les seves correries davant dels grisos. Qui són els grisos? L’oncle somriu i li diu que després d’un any de vagues els van donar l’aprovat general. Que guai! Exclama i t’ensenya un vídeo de Telegram, aquest és el seu medi, amb un poli apallissant un col·lega seu de la facul. Al Mateu li van trencar el braç a l’aeroport. De quina violència em parles, mare? No té por. Però tu sí.

El guàrdia segueix al telèfon. Senyora, hem trobat la documentació d’una moto al seu nom. Ostres, i tant i tant... Me la van robar fa un parell de dies i el dilluns havia d’anar a denunciar-ho. Que si la pot anar a buscar. On? A la comissaria de Nàpols, 42. 42th Street. Somric. Nàpols? Prop de l’Arc de Triomf. Sí, sí, vindré. Si pot ser abans de les nou que canviem de torn. Vindré a les cinc. La comissaria està al costat del parc de l’estació del Nord, on comença la mani. Quina casualitat! Allà et dirigeixes puntualment. I entres a la comissaria. Un conductor d’autocar s’està queixant perquè no pot treure el vehicle ple de passatgers. Els carrers que cricumden l'estació del Nord són tallats. ¿Y cómo voy yo ahora a Cuenca? ¿Envío los passajeros a Tetuán y los recojo allà? Proceda. El conductor surt malhumorat i et mira, mira el llaç groc que portes a la solapa i surt. Bona tarda, m’han trucat? Els papers de la moto... Sí, vostè és... I et fan emplenar un formulari. Et donen la documentació però abans el guàrdia mira el llaç groc a la solapa, et fa l’ullet i et diu Bona manifestació! Un petit titubeig i gràcies. Moltes gràcies. A veure com fan el recompte. 350.000 diran. I a la mani hi ha molta gent. Gran poder de convocatòria, un cop més. Cares conegudes i d’altres que podries conèixer. Manifestacions sòlides de gent, de proclames. Alguna pancarta simpàtica: A mi només em fa callar els meus nets i d’altres. In-de-pen-dèn-ci-a... Llibertat presos polítics... No es pot avançar i mires de buscar lloc pels laterals. Els bars es forren. Els paquis es forren. Haurien de fer manifestacions itinerants per diferents barris de la ciutat. No se’n fa cap al Baix Guinardó. Famílies, grups d’amics, parelles, gent sola... Parlaments. La gent aplaudeix d’esma sense haver sentit què diuen. I diuen el que ja sabem tots. Es un reafirmament del que ja sabem, del que ja hem sentit, del que creiem, res de nou. Quina novetat podria haver-hi? Xiulen a l’helicòpter de la Policia. Bona mani, encara ressona dins meu. Simpàtic. Poca música i una mica de sossaina. Algú hauria de fer una posada en escena de les manifestacions. Al final la gent se’n cansarà. Algú de teatre. El Bozzo?

Abans que s’acabi la mani, però ja amb molta gent desfilant cap a la rutina dels dissabtes, la compra de la setmana, i sobretot, acabar la mani veient-se per la televisió. Érem molts. I sí. I tu agafes la moto i els papers de la moto i engegues cap el Lliure. La Ciutat del Teatre sembla el desert del teatre. Ningú als bars, ni passejant,ni enlloc. Està mort. Fan un acte inversossímil de coaching a la sala Fabià Puigserver. Si aixequés el cap! Et prens un vi i et fumes, per fi, un cigarret mentre observes com acaba de caure la tarda. Potser s’hi podria fer alguna activitat aquí més enllà d’estrenar-hi espectacles i llogar-ho a empreses que poc o res tenen a veure amb el teatre? Potser es podria revitalitzar d’alguna manera més..., menys mercantilista que el mer lloguer d’espais. És una idea que se t’acut però no està gens elaborada.

L’espectacle que vas a veure és Tierras del Sur. Només ho fan dos dies, avui és l’últim. A la Sala Petita. Una parella formada per un xilè, Txalo Toloza-Fernández i una vasca Laida Azcona Goñi, han fet una exhaustiva recerca sobre els vincles que uneixen i separen el poble maputxe i multinacionals com Benetton, o Hard Rock Cafee i d’altres. Una història d’explotació que es remunta al s. XIX amb la Conquesta del desert i la creació de la Companyia on el govern argentí va cedir la Patagònia a una cinquantena de companyies angleses.

És teatre document sense concessions al sentimentalisme. És teatre en una direcció, un missatge net i clar: donar veu a qui li han pres. A qui s’ha fet callar. A qui s’ha humiliat i exterminat. L’obra recorre tota la història d’amèrica des de la seva formació geològica, fins l’any 2018. Els seus governs i la invasió econòmica i cultural de holdings i multinacionals i també la invasió de les ànimes amb els evangelistes. El terrorífic museu de zoologia humana de Buenos Aires, entrevistes a protagonistes que viuen en lofs, i entens que són una mena de cortijos familiars. La història dels maputxes i d’altres pobles de la regió més austral d’Amèrica. Qui són? Com són? Què fan i què reivindiquen? Històries d’injustícia, de discriminació, de silenciament. I el teu cor encara batega a ritme dels Segadors, però aquí estàs, al teatre Lliure. Els dos actors/dramaturgs van creant un mapa al terra de l’escenari amb elements senzilles: bastons que formen les cabanes, peces de trencaclosques que representen els Andes, cartolines blaves que mostren el magnífic Lago Escondido entre les muntanyes, cons, petits artilugis que formen les multinacionals instal·lades per la regió... I van exposant la seva investigació a base d’entrevistes, cartes, imatges de maputxes posant davant la càmera projectades a una pantalla. Mostren l’antipublicitat de Benetton que posseeix bona part de la Patagònia per l’explotació de la llana per a fer jerseis de colors. Expliquen com van fer fora o van exterminar els antics habitants de la regió amb la connivència dels diferents governs argentins... Part de les explicacions són també projectades. No hi ha concessions. No hi ha distanciament i amb tot resulta terriblement teatral. I compromès. I sincer. I finalment et quedes amb la idea, potser utòpica, que hi ha altres maneres de viure que poc o res tenen a veure amb el mercantilisme. Que el model occidental d’entendre el món i les relacions no és l’únic i que resulta invasiu i aclaparador. Que s’ha aniquilat  aquest poble i tants d’altres imposant un estil de vida que no és el propi, menystenint les maneres de cada regió del planeta. Tenir, no és el seu verb. Acumular, posseir, no formen part de la seva cultura, basada en ser i res més que ser. Potser primitiu, però en tot cas el seu. I el cap et dona voltes i et sents una mica maputxe. I als aplaudiments, força gent dreta, en Txalo ens fa callar i ens recorda que les mobilitzacions aquests dies a Chile ja han costat la vida de més de vint persones. Allà van molt més forts, encara. Però això és el que ens mostren, ja que també hi ha moltes marxes pacífiques a Santiago que protesten sense cremar edificis ni estacions de metro o aixecar barricades. Però provoquen menys titulars, com deia ahir el teu fill. Han recuperat El derecho de vivir en paz de Victor Jara. La música uneix. 

Surts del teatre enardida i mires el mòbil. El teu fill està a Via Laietana. Hi ha merder. Avui no vinc a dormir diu el missatge. I només desitges que aquesta nit no torni a trucar la guàrdia urbana. Ni cap hospital. Ni ningú.

NOMÉS PER A INICIATS

LA MORT I LA PRIMAVERA
De mercè Rodoreda
Adaptació i direcció de Joan Ollé
TNC – Sala Petita
24/10/2019

Qui vagi a la sala petita del TNC a veure La mort i la primavera, no esperi trobar-hi la Mercè Rodoreda de la Plaça del Diamant, Mirall trencat o Aloma, obres totes elles on fa un retrat costumista de la Barcelona de principis de s. XX des d’una perspectiva de dona. De fet podríem dir que les obres esmentades són a Frederic Mompou el que La mort... és a Joan Guinjoan. Em refereixo a l’increïble salt d’un naturalisme urbà a una obra surrealista. La mort... és tan radicalment diferent de les altres obres de Rodoreda, en l’estil, en la temàtica, en la narració..., que sembla escrita per una altra autora.

La mort i la primavera passa en un indret inconcret, amb uns personatges fora del temps i de l’espai, fora de la realitat concreta, amb una trama difosa feta d’imatges més que d’acció. L’obra està farcida de figures poètiques que mereixen la lectura reflexiva d’un poema. El directe, doncs, no juga a favor d’aquesta obra tan profunda i enrevessada.

La mirada confosa d’un adolescent ens endinsa en un món de dolor i de por més a prop del subconscient que de la realitat, fet de somnis i malsons on cada frase resulta una al·legoria. Costa de seguir la trama, sobretot si un no l’ha llegida abans i no ha tingut l’oportunitat de llegir també tot el que se ha escrit sobre aquesta novel·la. El millor és deixar-se balandrejar pel ben dir dels actors, intentant caçar alguna frase al vol, alguna imatge que el captivi i apreciar la suggerent escenografia (Sebastià Brosa) que alberga uns jocs de llum esplèndids (Lionel Spycher) i unes projeccions de Francesc Isern no menys captivadores, acompanyat d’un espai sonor de Damien Bazin amb Ramon i Adrià Muntaner que embolcalla i serveix per a la funció.

De fet tothom està molt bé, especialment Pepe Blasco i Joan Anguera, alhora que Sara Morera i Roger Vilà dibuixen el seus respectius personatges amb resolució. Rosa Renom serveix de distant narradora (recomanem que abaixin la intensitat del fum per a que la pobra actriu no acabi afònica).

Tot i crear una remor interior, un cert malestar fet de turment i de sofrença, l’obra no arriba en la seva plenitud pel distanciament de l’actuació, pretesament impostada, la dificultat intrínseca del text i l’estructura de la dramatúrgia feta a base de monòlegs discursius, per bé que poderosament poètics.

LA RE(S)PÚBLICA

VIEJO AMIGO CICERÓN
D’Ernesto Caballero
Dirigida per Mario Gas
Teatre Romea
21/10/2019
 

Mario Gas dirigeix una altra personalitat de la Roma Clàssica, després dels seus èxits amb Sócrates, muerte de un ciudadano també amb Josep Maria Pou i Calígula d’Albert Camus. Grans personatges de la història amb una relectura moderna per a fer-nos-els propers. Ara és el torn de Ciceró i l’escena, en aquest cas, es desenvolupa en una biblioteca on dos estudiants estan preparant el treball de final de carrera quan, tot d’una se’ls apareix, no gens menys que el mateix objecte de la seva investigació: Ciceró. Així l’obra beu d’un realisme màgic on els personatges entren i surten del seu rol d’estudiants en l’actualitat a un passat que van creant alhora que l’interpreten. La seva naturalitat resulta essencial per a que el públic segueixi el joc de manera espontània. Miranda Gas i Bernat Quintana acompanyen amb gran presència i excel·lent dicció un Josep Maria Pou, saltant del present a la pretèrita Roma, i servint de contrapunt necessari per a l’acció.

David Ruano

Ernesto Caballero crea una ficció que funciona, especialment quan parla en boca de Ciceró per a atorgar-li frases que podria haver expressat el mateix filòsof. Especialment punyents, per les ressonàncies amb el moment actual, resulten les cites polítiques sobre la República (la Res Pública, és a dir els afers socials), la democràcia, la justícia, la veritat, i també l’ensenyament. “Els professors ensenyem no pas el que sabem, sinó el que som...” Quan l’autor toca aquests temes sentim que ens està parlant directament a nosaltres. La mà de Mario Gas i el seu savoir faire, així com la seguretat de Josep Maria Pou en escena, ens faciliten amb desimboltura un text força discursiu, per bé que tremendament interessant. Contradictòriament, quan el text es decanta cap a temes més íntims i mostra els sentiments del personatge, és a dir, quan podria semblar més “teatral” , al meu parer, l’acció decau, i voldríem seguir escoltant les frases lapidàries del filòsof que agafen un sentit profund en l’actualitat convulsa que estem vivint.

COS I PEDRA I TERRA I SANG

MACBETTU
Versió, direcció, espai escènic, il·luminació i vestuari: Alessandro Serra
Companyia: Teatropersona
Festival Temporada Alta
Teatre de Salt
12/10/2019

La versió de Macbeth d’Alessandro Serra és contundent, atàvica i masculina. Vuit homes, com en el teatre elisabetià, encarnen tots els papers de l’obra en una versió sarda de la tragèdia de Macbeth. La suor fa brillar uns cossos forçuts, que s’expressen més enllà del discurs parlat. No hi ha més escenografia que unes planxes de ferro rovellat que s’estavellen sobre l’escenari fent un gran retruny, rocs que piquen els uns amb els altres en un cant primitiu, escorces que formen màscares fantasmagòriques. La corporeïtat, el gest, són els protagonistes d’aquesta funció sofisticada i rude alhora. Un espectacle fet de vi, de sang, de terra, de pell, d’orina, de baba... Un espectacle intens que ve de l’arrel i va a l’arrel. I amb tot, l’humor que treu el nas més d’un cop i de dos, i s’agraeix. Unes bruixes barbudes prenen el protagonisme a una lady Macbeth també barbuda, ja que el duel és entre homes. Les navalles centellegen davant un fons negre com en una batussa entre bandes o entre famílies d’algun racó de la profunda Sardenya. Simbolisme i ritual, com la trepitjada d’hòsties gegants sobre la taula, com el vi vessat als gossos-soldats al primer sopar, com la poètica mort de Lady Macbeth.

Força i alhora gràcia en una lectura ferma de Macbeth d’Alessandro Serra i la seva companyia Teatropersona.

ÉS DE JUSTÍCIA!

Measure for Measure
De William Shakespeare
Royal Shakespeare Company
Festival Temporada Alta
Teatre Principal de Girona
11/10/2019
 

No pot ser més oportuna la inauguració d’enguany del festival Temporada Alta amb la magnífica interpretació de RSC a Mesura per Mesura, una trama que gira entorn del sentit de la justícia i ens apropa la nostra imminent realitat: pendents de la sentència del Procés i del que passarà els propers dies.

L’obra ens parla d’un Duc que vol posar a prova el seu govern, certament permissiu, posant el seu entotsolat nebot Angelo com a substitut durant la seva pretesa absència. Angelo és un intransigent obsessiu de l’ordre establert, del pensament recte, un fonamentalista de la moral  cristiana. Les detencions se succeeixen sota el seu mandat fins a arribar a Claudio, un jove que ha deixat embarassada la seva promesa abans de casar-s’hi. La pena capital caurà imminentment sobre el pobre cavaller Claudio. Serà la seva germana, la novícia Isabel, qui demanarà clemència a Angelo, qui queda rendit d’amor o de luxúria i accepta amb una condició: per a perdonar el seu germà, Isabel haurà de corrompre’s al llit d’Angelo. Ella no pot acceptar i la trama es va embolicant, fins que apareix el Duc, que ha presenciat tota la seqüència, per restituir l’equilibri a la comunitat.

La falsa justícia impartida pel més corrupte de tots ells, la contundència d’arguments de la fràgil novícia, la necessitat de transcendir la llei per a restaurar l’harmonia, ens remouen les tripes per les ressonàncies amb els esdeveniment que hem viscut a Catalunya des de l’1 d’octubre de 2017.

Una posada en escena sòbria i elegant, sense cap decorat més enllà d’unes diapositives projectades al fons de l’escenari. La paraula de Shakespeare i la dicció perfecte dels intèrprets, agafen tot el pes que mereixen. I és que potser no cal res més per endinsar-se a la mesura que exigeix el text. Per a no aparèixer, ni tan sols veiem els músics que acompanyen les escenes, foragitats entre bambolines. Només ens adonarem que la música era efectivament en directe a les escasses glòries de la companyia. I és que a Anglaterra, dues salutacions és el màxim que es permet una companyia, encara que el públic ardent en reclami més, almenys el doble, com va ser a Girona a l’estrena de TA. I és que tot està molt mesurat en aquesta posada en escena.

... una pressa en paga una altra;

un diferir amb un diferir es contesta;

tant per tant Mesura per Mesura.[1]

Un magnífic i subtil joc de llums de Simon Spencer, que van requerir el transport de dos tràilers des d’Anglaterra, dona pas a les diferents escenes amb tal discreció que podria passar desapercebut. I en contrast un llampant vestuari, força teatral, situa l’acció al tombant del s. XX, època de disbauxa i Charleston.

Resulta obvi i sobrer parlar de l’excel·lent interpretació dels protagonistes. Només voldria fer esment de la no menys magnífica actuació dels secundaris, que creen uns personatges que ens resulten molt reals. Magnífica la madama del bordell, Miss Overdone (recuita), el clownesc Pompeu, el genial Lúcio... que amenitzen les subtrames de la funció en la justa Mesura. I una curiositat per acabar: Julieta, la jove embarassada promesa de Claudio, apareix en una cadira de rodes i un tendeix a pensar que es tracta d’una exigència de direcció, però a la sortida la veiem sempre asseguda a la seva cadira. No era una interpretació. I m’agrada pensar en la normalitat anglesa que actors de la RSC, puguin ser paraplègics o bé estar recuperant-se d’alguna lesió o accident, i seguir fent la seva feina de forma excel·lent.

---

[1] Duc a l’Acte Cinquè. Traducció de Josep M. de Sagarra

MÀQUINA HUMANA DE CIRC I FUTBOL

MESSI 10
Cirque du Soleil
Parc del Fòrum
10/10/2019

L’estrena mundial a Barcelona de Cirque du Soleil és un esdeveniment en sí mateix, on els cronistes de societat es posen les botes. Cares conegudes del món de la televisió, celebrities, homes de negoci amb americanes blau marí, moltes esquenes escotades patint una inclement brisa més que fresca, talons impossibles..., tots entaforats en un tancat per a VIPs Però Menys, amb cervesa gratuïta, vi argentí i uns escassos frankfurts Oscar Mayer que es van acabar una hora abans que comencés l’espectacle. Els VIPs VIPs estan aïllats en una cambra fosca on només ells poden accedir-hi. La resta deambula pel vestíbul consumint més cervesa i merchandising. La clàssica vela circular de circ és substituïda per una ferma estructura de metall i plàstic cúbica, els carros dels artistes per camions apartats de la vista del públic. Parlem d’una producció de força milions d’euros, amb tutti quanti.

Llibert Teixidor

Comença l’espectacle amb una frenètica música que no ens abandonarà fins al final, amb l’excepció d’alguns números acompanyats de melodies romàntiques estil Roberto Carlos i un tango. El ritme de l’espectacle està calculat al mil·límetre per a que funcioni i a fe que ho fa. Un cop més la precisió i la sincronia de la màquina humana que formen Cirque du Soleil, ens deixa garratibats a la butaca. Com és possible? I no puc deixar d’imaginar-me la quantitat d’hores que aquell oriental s’ha passat fent manegar el diàbolo amunt i avall i al voltant seu per aconseguir deixar-nos boca-badats. I és que en el fons, ens agrada tornar-nos a sentir criatures, admetem-ho. I tapar-nos la boca per ofegar el crit que se’ns escapa en veure aquell home de color contorçar-se de tal manera que acaba fet un monyó bellugadís;  o l’original i per a mi el millor número, del lleó ferotge (Leo, de Messi) quadrúpede fent cabrioles d’un pedestal a un altre, o la fina funambulista, o els trapezistes del més difícil encara, o una mena de Sant Jordi lluitant contra una màquina armada amb una llança... Les coreografies corals són efectives i donen joc a la partida de Messi 10; un pallasso (català) amenitza el cotarro i fa participar algú del públic, un nudista (tapat) salta al trinquet i reivindica ves a saber què...

Els valors del futbol són aplicables a qualsevol professió però a cap coincideixen tant com en el món del circ: precisió, balanç, valor, força, velocitat, concentració, equilibri, tenacitat..., tots surten reflectits a l’espectacle, mentre dues pantalles gegants il·lustren diferents moments memorables de la carrera de l’heroi idolatrat i acaben d’arrodonir les delícies del públic. Però els dos moments més aplaudits van ser quan es despleguen dues gegants samarretes sobre el públic central que rodeja la pista en forma de camp de futbol. Una samarreta del Barça i l’altra de la selecció argentina. I finalment, l’ovació més forta va ser per al protagonista que va aparèixer en persona a les glòries saludant artistes i públic, que mòbil en mà, van deixar constància de la seva presència al recinte.

Un espectacle d’entreteniment, de qualitat que engrescarà criatures i grans, culers sobretot i si arriben abans d’una hora de l’inici de l’espectacle, a demés podran gaudir d’una Experiència Messi.

UNA HISTÒRIA DE SUPERACIÓ

ABANS QUE ES FACI FOSC
De Hattie Naylor (Sound&Fury)
Direcció Pep Pla
Una proposta escènica de Míriam Iscla
Teatre Lliure
05/10/2019

En arribant a la maduresa professional tota actriu sent el desig, l’ambició, el repte d’interpretar un monòleg que la representi. Míriam Iscla no n’és una excepció i per això va emprendre l’empresa de portar a escena un èxit de la companyia Sound&Fury, Going Dark, que en anglès a part de fer-se fosc, també vol dir deixar de funcionar, traduïda com Abans que es faci fosc.

C David Ruano

Una història que, encara que escrita per a un actor amb la veu en off d’un nen, no hi ha cap inconvenient en representar-la per una dona amb l’off d’una nena.

La creació de l’Univers, la Via Làctia, Andròmeda i altres galàxies, la creació i desaparició d’una estrella, la composició química dels astres, L’Ossa Major, l’estrella Polar, Sírius, les distàncies, el temps... Míriam ens fa una lliçó magistral, amena i molt pedagògica de les bases científiques  del cosmos, com si fóssim públic del CosmoCaixa. Les astronòmiques xifres que manega són de tal magnitud que maregen i potser ens donen la mesura de la nostra petitesa i alhora de la nostra constitució feta dels mateixos àtoms que la matèria abans del Big Bang. Ens sentim part del cosmos, fets de partícules de cosmos i això ens reconforta. Fins on arriba la nostra vista?

Però l’obra no és únicament una conferència magníficament il·lustrada amb vídeos de Vicenç Viaplana, sinó que paral·lelament hi ha el drama de la protagonista, ja que té una malaltia degenerativa que la tornarà cega. A mesura que avança l’obra, serem testimonis de l’angoixa que significa la pèrdua del més valuós dels sentits. Com les relacions amb la filla i també amb els avis de la criatura, la dificultat per a exercir tan bella professió de pedagoga científica es van complicant. La vida es va tornant fosca, com el cosmos abans del Big Bang. I requereix un nou plantejament.

Míriam es volca en escena generosament, però no estic segura si tant de desplegament tecnològic li juga a favor.

LES MEVES MORTS

MEMENTO MORI
O la celebración de la muerte
De Sergio Blanco
Sala Beckett
04/10/2019

Sergio Blanco fa una esplèndida conferència autoficcional que em remet a la meva pròpia experiència sobre la mort. El dramaturg i actor franco-uruguayà desplega al seu discurs cultura i de talent on, tot i tractar-se d’una lectura dramatitzada, resulta absolutament teatral. El seu carisma envaeix la sala i ens sedueix com un Flautista de Hamellin, a qui podríem seguir fins el final, sigui quin sigui.

Memento Mori és el recordatori que malgrat tot, haurem de morir. Necessàriament. Siguin quines siguin les nostres victòries, les nostres derrotes, les nostres proeses o frustracions, pel centurió victoriós i pel seu esclau, la mort serà implacable per a tots. Indefectiblement. No caiguéssim en la supèrbia de creure’ns deus, no ens deixéssim endur per l’hybris. I això resulta bell i alhora, es clar, pertorbador. La mort com a final de la vida, però també la mort entesa com un alliberament de l’existència, com a principi de quelcom nou, com a canvi.

La teologia i la ciència han investigat profundament sobre el misteri més gran de la vida però ambdós ens donen respostes incompletes. Física i metafísica es donen la mà incapaces de resoldre el Ser i no ser a la vegada. Només l’art, la metàfora, la poesia, la paraula, el verb ens poden, si no alliberar del patiment original, sí pal·liar-ne el dolor.  

Blanco dissecciona la seva conferència en 30 apartats i un epíleg. Ens parla de morts famoses i tanmateix curioses com la d’Oscar Wilde, Eurípides, Sófocles, Molière, Beckett..., amb socarrada comicitat sincera gens tenyida de cinisme o d’ironia. I jo divago amb un nou capítol, el 31 potser. Ja que la mort és irremeiable, ja que resulta inevitable, almenys podem tenir la possibilitat d’escollir com arribar-hi. Jo ho he fet. I quan senti que s’acosta la parca, quan escolti la paraula terminal, aniré a la platja, em despullaré i nadaré cap al fons fins que la mar m’engoleixi.

Blanco també ens parla de morts més properes i és aquí on l’obra es tenyeix d’emoció i arriba a uns cènits que ens fan plorar. La mort del seu amic d’infància, Adrián, ens remet a la nostra primera mort, quan ens vam adonar que la vida no era infinita, quan vam entendre dolorosament que això s’acaba, que s’ha d’acabar, que vam assumir la fragilitat de les nostres existències.

I aquest plor sense udol, silent, em remet a la meva primera mort, també amb onze anys del meu amic Frederic Armengol. Un dia el Fredi va vomitar sang. No el vam tornar a veure més. Leucèmia era una paraula que no enteníem i jo era incapaç d’abastar-ne el significat ni molt menys de preveure’n les conseqüències. Els seus pares se’l van endur a París. Vaig encarregar-me de passar-li els apunts per a que no perdés les assignatures. Vaig començar a treure bones notes, pel simple fet de passar-li uns apunts clars i nets. Li donava un cop per setmana a la professora amb una nota meva personal per a que ho lliurés a la família. Mai sabré si va rebre cap dels feixos d’apunts, ni cap de les meves notes. No em va contestar mai. Després d’un llarg i inútil tractament, el director de l’escola ens va cridar a tots al seu despatx. Recordo molt bé les seves paraules: “Em commou molt dir-vos...” Commou era una paraula fora del nostre abast, si hagués dit remou, entristeix, em sap greu..., hagués estat més directe, però la situació requeria un cert distanciament, suposo “... que el vostre amic Frederic Armengol ha mort”. Es va fer un gran silenci trencat per algun plor sufocat. Sé que va seguir enraonant, però jo ja era molt lluny i no vaig tornar fins al cap d’uns dies en que vaig ser capaç de pronunciar la paraula mort. No havia plorat encara. Em sentia com una soca. Va ser el meu pare que em va abraçar fortament i ell sí, va descarregar la injustícia de  la mort prematura, la por que això no em passés a mi, la identificació amb els seus pares, i es va posar a plorar. Vaig veure plorar el meu pare per primer cop. Només llavors, vaig començar jo també a plorar llarg i fort i a crits fins que em vaig quedar adormida. Els seus pares no ho van superar mai. Com es pot superar una mort contranatura? “Hay gente que no debería morir nunca”, ens diu Blanco. I tots assentim, en comunitat.

L’obra de Blanco ens parla de rituals, de bellesa, de dolor, d’estranyesa. Acompanya el seu discurs unes suggerents fotografies de Matilde Campodónico, que il·lustren les seves paraules.

Una celebració de la mort, i també de la vida i, com no, del sentit d’espectacle i de l’art.

Excepcional.