LES MEVES MORTS

MEMENTO MORI
O la celebración de la muerte
De Sergio Blanco
Sala Beckett
04/10/2019

Sergio Blanco fa una esplèndida conferència autoficcional que em remet a la meva pròpia experiència sobre la mort. El dramaturg i actor franco-uruguayà desplega al seu discurs cultura i de talent on, tot i tractar-se d’una lectura dramatitzada, resulta absolutament teatral. El seu carisma envaeix la sala i ens sedueix com un Flautista de Hamellin, a qui podríem seguir fins el final, sigui quin sigui.

Memento Mori és el recordatori que malgrat tot, haurem de morir. Necessàriament. Siguin quines siguin les nostres victòries, les nostres derrotes, les nostres proeses o frustracions, pel centurió victoriós i pel seu esclau, la mort serà implacable per a tots. Indefectiblement. No caiguéssim en la supèrbia de creure’ns deus, no ens deixéssim endur per l’hybris. I això resulta bell i alhora, es clar, pertorbador. La mort com a final de la vida, però també la mort entesa com un alliberament de l’existència, com a principi de quelcom nou, com a canvi.

La teologia i la ciència han investigat profundament sobre el misteri més gran de la vida però ambdós ens donen respostes incompletes. Física i metafísica es donen la mà incapaces de resoldre el Ser i no ser a la vegada. Només l’art, la metàfora, la poesia, la paraula, el verb ens poden, si no alliberar del patiment original, sí pal·liar-ne el dolor.  

Blanco dissecciona la seva conferència en 30 apartats i un epíleg. Ens parla de morts famoses i tanmateix curioses com la d’Oscar Wilde, Eurípides, Sófocles, Molière, Beckett..., amb socarrada comicitat sincera gens tenyida de cinisme o d’ironia. I jo divago amb un nou capítol, el 31 potser. Ja que la mort és irremeiable, ja que resulta inevitable, almenys podem tenir la possibilitat d’escollir com arribar-hi. Jo ho he fet. I quan senti que s’acosta la parca, quan escolti la paraula terminal, aniré a la platja, em despullaré i nadaré cap al fons fins que la mar m’engoleixi.

Blanco també ens parla de morts més properes i és aquí on l’obra es tenyeix d’emoció i arriba a uns cènits que ens fan plorar. La mort del seu amic d’infància, Adrián, ens remet a la nostra primera mort, quan ens vam adonar que la vida no era infinita, quan vam entendre dolorosament que això s’acaba, que s’ha d’acabar, que vam assumir la fragilitat de les nostres existències.

I aquest plor sense udol, silent, em remet a la meva primera mort, també amb onze anys del meu amic Frederic Armengol. Un dia el Fredi va vomitar sang. No el vam tornar a veure més. Leucèmia era una paraula que no enteníem i jo era incapaç d’abastar-ne el significat ni molt menys de preveure’n les conseqüències. Els seus pares se’l van endur a París. Vaig encarregar-me de passar-li els apunts per a que no perdés les assignatures. Vaig començar a treure bones notes, pel simple fet de passar-li uns apunts clars i nets. Li donava un cop per setmana a la professora amb una nota meva personal per a que ho lliurés a la família. Mai sabré si va rebre cap dels feixos d’apunts, ni cap de les meves notes. No em va contestar mai. Després d’un llarg i inútil tractament, el director de l’escola ens va cridar a tots al seu despatx. Recordo molt bé les seves paraules: “Em commou molt dir-vos...” Commou era una paraula fora del nostre abast, si hagués dit remou, entristeix, em sap greu..., hagués estat més directe, però la situació requeria un cert distanciament, suposo “... que el vostre amic Frederic Armengol ha mort”. Es va fer un gran silenci trencat per algun plor sufocat. Sé que va seguir enraonant, però jo ja era molt lluny i no vaig tornar fins al cap d’uns dies en que vaig ser capaç de pronunciar la paraula mort. No havia plorat encara. Em sentia com una soca. Va ser el meu pare que em va abraçar fortament i ell sí, va descarregar la injustícia de  la mort prematura, la por que això no em passés a mi, la identificació amb els seus pares, i es va posar a plorar. Vaig veure plorar el meu pare per primer cop. Només llavors, vaig començar jo també a plorar llarg i fort i a crits fins que em vaig quedar adormida. Els seus pares no ho van superar mai. Com es pot superar una mort contranatura? “Hay gente que no debería morir nunca”, ens diu Blanco. I tots assentim, en comunitat.

L’obra de Blanco ens parla de rituals, de bellesa, de dolor, d’estranyesa. Acompanya el seu discurs unes suggerents fotografies de Matilde Campodónico, que il·lustren les seves paraules.

Una celebració de la mort, i també de la vida i, com no, del sentit d’espectacle i de l’art.

Excepcional.