EL DERECHO DE VIVIR EN PAZ

TIERRAS DEL SUD
Dramatúrgia i direcció Laida Azcona Goñi i Txalo Toloza-Fernández
Teatre Lliure – Sala Petita
26/10/2019

Truca el telèfon. És cap el migdia. És vostè TPB? De part de qui? La Guàrdia Urbana. Hòstia, què ha passat? En fraccions de segon se’t passa pel cap la conversa que vas tenir ahir a la nit amb el teu fill. Aniràs a la mani de demà? Sí. Però jo aniré a la pacifica, la violència no porta enlloc, com una lletania vas repetint, i els mitjans també ho van repetint, i els blocs que consultes tu, i el teu entorn, també els presos ho van repetint i els polítics. Mira on et porta el teu pacifisme. Us han fet mai cas? Mira on són els teus pacifistes. No té por. És de la generació que no tenen por. Per què n’han de tenir? No té res a perdre, o això creu. El vas portar a les manis per la pau. Això era quan el trio de les Azores i com que ell tot just arribava al cul de la gent, el vas haver de portar a coll-i-be i va ser extenuador. Però creies i creus encara que aquesta és la manera de reivindicar, de sentir-te compromesa, de fer sentir la teva veu juntament amb la veu de molta altra gent. Quan va entrar a l’Insti, la crisi feia estralls en moltes famílies i en la teva petita família formada per ell i tu, també us en vau ressentir, ja ho crec, que et van retallar. Quan es preparava per a la Selec, al batxillerat, va veure imatges terribles on les forces armades pegaven gent gran l'1 d'octubre. Éreu els dos a l'Insti amb les mans enlaire protegint les urnes. Va ser testimoni de com empresonaven els nostres dirigents. I quan tot just comença a assaborir l’amor, esclata la impunitat de la Manada com una bomba. Ara acaba d’entrar a la Uni i porta assistides a més assemblees que a classes. Animat per l’oncle que li parla del les seves correries davant dels grisos. Qui són els grisos? L’oncle somriu i li diu que després d’un any de vagues els van donar l’aprovat general. Que guai! Exclama i t’ensenya un vídeo de Telegram, aquest és el seu medi, amb un poli apallissant un col·lega seu de la facul. Al Mateu li van trencar el braç a l’aeroport. De quina violència em parles, mare? No té por. Però tu sí.

El guàrdia segueix al telèfon. Senyora, hem trobat la documentació d’una moto al seu nom. Ostres, i tant i tant... Me la van robar fa un parell de dies i el dilluns havia d’anar a denunciar-ho. Que si la pot anar a buscar. On? A la comissaria de Nàpols, 42. 42th Street. Somric. Nàpols? Prop de l’Arc de Triomf. Sí, sí, vindré. Si pot ser abans de les nou que canviem de torn. Vindré a les cinc. La comissaria està al costat del parc de l’estació del Nord, on comença la mani. Quina casualitat! Allà et dirigeixes puntualment. I entres a la comissaria. Un conductor d’autocar s’està queixant perquè no pot treure el vehicle ple de passatgers. Els carrers que cricumden l'estació del Nord són tallats. ¿Y cómo voy yo ahora a Cuenca? ¿Envío los passajeros a Tetuán y los recojo allà? Proceda. El conductor surt malhumorat i et mira, mira el llaç groc que portes a la solapa i surt. Bona tarda, m’han trucat? Els papers de la moto... Sí, vostè és... I et fan emplenar un formulari. Et donen la documentació però abans el guàrdia mira el llaç groc a la solapa, et fa l’ullet i et diu Bona manifestació! Un petit titubeig i gràcies. Moltes gràcies. A veure com fan el recompte. 350.000 diran. I a la mani hi ha molta gent. Gran poder de convocatòria, un cop més. Cares conegudes i d’altres que podries conèixer. Manifestacions sòlides de gent, de proclames. Alguna pancarta simpàtica: A mi només em fa callar els meus nets i d’altres. In-de-pen-dèn-ci-a... Llibertat presos polítics... No es pot avançar i mires de buscar lloc pels laterals. Els bars es forren. Els paquis es forren. Haurien de fer manifestacions itinerants per diferents barris de la ciutat. No se’n fa cap al Baix Guinardó. Famílies, grups d’amics, parelles, gent sola... Parlaments. La gent aplaudeix d’esma sense haver sentit què diuen. I diuen el que ja sabem tots. Es un reafirmament del que ja sabem, del que ja hem sentit, del que creiem, res de nou. Quina novetat podria haver-hi? Xiulen a l’helicòpter de la Policia. Bona mani, encara ressona dins meu. Simpàtic. Poca música i una mica de sossaina. Algú hauria de fer una posada en escena de les manifestacions. Al final la gent se’n cansarà. Algú de teatre. El Bozzo?

Abans que s’acabi la mani, però ja amb molta gent desfilant cap a la rutina dels dissabtes, la compra de la setmana, i sobretot, acabar la mani veient-se per la televisió. Érem molts. I sí. I tu agafes la moto i els papers de la moto i engegues cap el Lliure. La Ciutat del Teatre sembla el desert del teatre. Ningú als bars, ni passejant,ni enlloc. Està mort. Fan un acte inversossímil de coaching a la sala Fabià Puigserver. Si aixequés el cap! Et prens un vi i et fumes, per fi, un cigarret mentre observes com acaba de caure la tarda. Potser s’hi podria fer alguna activitat aquí més enllà d’estrenar-hi espectacles i llogar-ho a empreses que poc o res tenen a veure amb el teatre? Potser es podria revitalitzar d’alguna manera més..., menys mercantilista que el mer lloguer d’espais. És una idea que se t’acut però no està gens elaborada.

L’espectacle que vas a veure és Tierras del Sur. Només ho fan dos dies, avui és l’últim. A la Sala Petita. Una parella formada per un xilè, Txalo Toloza-Fernández i una vasca Laida Azcona Goñi, han fet una exhaustiva recerca sobre els vincles que uneixen i separen el poble maputxe i multinacionals com Benetton, o Hard Rock Cafee i d’altres. Una història d’explotació que es remunta al s. XIX amb la Conquesta del desert i la creació de la Companyia on el govern argentí va cedir la Patagònia a una cinquantena de companyies angleses.

És teatre document sense concessions al sentimentalisme. És teatre en una direcció, un missatge net i clar: donar veu a qui li han pres. A qui s’ha fet callar. A qui s’ha humiliat i exterminat. L’obra recorre tota la història d’amèrica des de la seva formació geològica, fins l’any 2018. Els seus governs i la invasió econòmica i cultural de holdings i multinacionals i també la invasió de les ànimes amb els evangelistes. El terrorífic museu de zoologia humana de Buenos Aires, entrevistes a protagonistes que viuen en lofs, i entens que són una mena de cortijos familiars. La història dels maputxes i d’altres pobles de la regió més austral d’Amèrica. Qui són? Com són? Què fan i què reivindiquen? Històries d’injustícia, de discriminació, de silenciament. I el teu cor encara batega a ritme dels Segadors, però aquí estàs, al teatre Lliure. Els dos actors/dramaturgs van creant un mapa al terra de l’escenari amb elements senzilles: bastons que formen les cabanes, peces de trencaclosques que representen els Andes, cartolines blaves que mostren el magnífic Lago Escondido entre les muntanyes, cons, petits artilugis que formen les multinacionals instal·lades per la regió... I van exposant la seva investigació a base d’entrevistes, cartes, imatges de maputxes posant davant la càmera projectades a una pantalla. Mostren l’antipublicitat de Benetton que posseeix bona part de la Patagònia per l’explotació de la llana per a fer jerseis de colors. Expliquen com van fer fora o van exterminar els antics habitants de la regió amb la connivència dels diferents governs argentins... Part de les explicacions són també projectades. No hi ha concessions. No hi ha distanciament i amb tot resulta terriblement teatral. I compromès. I sincer. I finalment et quedes amb la idea, potser utòpica, que hi ha altres maneres de viure que poc o res tenen a veure amb el mercantilisme. Que el model occidental d’entendre el món i les relacions no és l’únic i que resulta invasiu i aclaparador. Que s’ha aniquilat  aquest poble i tants d’altres imposant un estil de vida que no és el propi, menystenint les maneres de cada regió del planeta. Tenir, no és el seu verb. Acumular, posseir, no formen part de la seva cultura, basada en ser i res més que ser. Potser primitiu, però en tot cas el seu. I el cap et dona voltes i et sents una mica maputxe. I als aplaudiments, força gent dreta, en Txalo ens fa callar i ens recorda que les mobilitzacions aquests dies a Chile ja han costat la vida de més de vint persones. Allà van molt més forts, encara. Però això és el que ens mostren, ja que també hi ha moltes marxes pacífiques a Santiago que protesten sense cremar edificis ni estacions de metro o aixecar barricades. Però provoquen menys titulars, com deia ahir el teu fill. Han recuperat El derecho de vivir en paz de Victor Jara. La música uneix. 

Surts del teatre enardida i mires el mòbil. El teu fill està a Via Laietana. Hi ha merder. Avui no vinc a dormir diu el missatge. I només desitges que aquesta nit no torni a trucar la guàrdia urbana. Ni cap hospital. Ni ningú.