ALGÚ VA SER LA PUTA DE LA CLASSE?

Así bailan las putas
Dirigit per Pau Roca
De Jan Vilanova
Escenari Brossa
02/10/2019

Ens dóna la benvinguda una jove colombiana, Ana Chinchilla, movent els malucs frenèticament. Una càmera directe la grava i projecte la imatge del seu cul en dues pantalles. Després ens instruirà sobre la tècnica del Twerc. “Moc el cul, per tant existeixo”, comenta Pau Roca, director de l’espectacle i membre de Sixto Paz produccions. 

Ens asseuen còmodament a terra, es tracta de teatre per a joves. La música sona fort. Comença l’espectacle amb l’altra actriu, Júlia Bertran, interpel·lant-nos si algú de nosaltres va ser la puta de la classe. Algunes noies de la sala responen. Les històries de les dues actrius es van entrellaçant en una sanefa que va en crescendo de patiment sofert, violacions, atac a l’amor romàntic i sobretot al patriarcat, la paraula que més sona durant l’espectacle. 

Es tracta de teatre social, terapèutic, del que va iniciar Augusto Boal als anys ’70. Un teatre que serveix per a denunciar a l’opressor, per a donar veu a qui no en té. El públic participa activament, donant respostes, ballant, assistint a una classe de dansa, deixant-se pintar... Les històries semblen reals, explicades des d’un jo absolut, com a l’autoficció, que tant en boga està. I mica en mica, anem adonant-nos de tantes i tantes actituds socials que ataquen l’amor propi de les dones. 

Les històries d’Ana Chinchilla a Colòmbia ens sonen llunyanes, com d’un altre món, però potser no ho són tant. Resulten molt vivencials, tot i ser expressades amb una certa comicitat, quasi amb indiferència.  Les de Júlia Bertran se’ns fan més properes, més reflexives i també més documentades. Ha llegit bibliografia relacionada i ha anat a escardar fins el cas de las Niñas de Alcàsser, recorden? Sobretot, recorden la truculenta cobertura mediàtica que se’n va fer? Bona recerca, però al meu entendre, potser no calia anar tan lluny, mentre els membres de les manades segueixen campant al seu aire pel país, quan a cada festa major segueixen havent-hi agressions sexuals ara, avui mateix i aquí. El mèrit, crec jo, és que ara, per fi, es denuncien i es donen a conèixer. Aquest és l’avenç que s’ha produït últimament. La víctima, ja no és culpable, ja no s’ha d’avergonyir d’haver estat atacada. Les dones s’han armat amb la única arma que tenen, que tenim, el valor, per a denunciar accions intolerables. 

Falta molta feina a fer i segurament hauran de passar força generacions, per a que actituds soterradament admeses, deixin de ser-ho. I un cop més ens haurem de centrar en l’educació. Ja que és de petits quan s’aprenen els models de conducta per al futur.