FEM UN (ALTRE) KRÀMPACK?

KRÀMPACK
De Jordi Sànchez
Teatre Aquitània
03/10/2019

Fa vint-i-cinc anys es va estrenar la primera versió de Kràmpack, amb uns recent llicenciats Joel Joel, Jordi Sànchez, Eduard Fernández i Mònica Glaenzel. L’obra va ser un èxit espatarrant, prorrogant diverses temporades a la Sala Villarroel i després a Madrid, inclús amb una versió cinematogràfica de Cesc Gay el 2000. Kràmpack va ser la precursora de la també exitosa sitcom Plats Bruts, encara avui seguida per molts joves, i va augurar les fulgurants carreres dels seus integrants.

Les expectatives, doncs, eren molt altes alhora de remuntar-la, però... aguantaria el pas dels anys? La resposta és un rotund sí, i tant. El teatre Aquitània l’està oferint amb una bona resposta de públic (molts d'ells joves), malgrat l’escàs pressupost de la sala per a publicitar-se i haver de competir amb altres sales de més anomenada, o de més llarga trajectòria; malgrat que els quatre protagonistes actuals, tot i ser solvents i servir una funció més que digne, no són cares conegudes; malgrat tractar-se d’una producció de baix pressupost.

L’obra funciona perquè és bona. Si la clau de la comèdia és la sorpresa i el ritme, aquesta ho aconsegueix encadenant situacions trepidants cap a un final dramàtic que és qui li dona grandesa més enllà d’una mera successió de gags. 

En un pis compartit per joves apareix una vella morta, però a l’escena següent, l’obra fa un gir i passa de thriller, a comèdia de situació. Entra en joc una jove que obligarà els tres nois a prendre decisions incòmodes, com la tendència sexual, el sentit de l’amor i de l’amistat. Un joc iniciàtic menys innocent del que podria semblar. 

Àlex Ferré és Pau (que interpretava Jordi Sànchez) i crea un personatge nou que li escau a mida, igual que el José Luis de Jaume Casals (Eduard Fernández). Mentre que Mikel Iglesias, ha basat la seva interpretació a la del seu predecessor Joel Joan, i en fa una imitació tan gestual com vocal, esplèndida. La Berta de Lídia Casanova peca de massa naturalitat, i en moments es perd el contrapunt necessari que, al meu entendre, ha de marcar el personatge.

Un entreteniment simpàtic i intel·ligent per a atraure públic jove al teatre. Llarga vida a Kràmpack!