UN DIVERITMENTO AMB AROMA DE RAGÚ

L’hostalera
Carlo Goldoni
Direcció Pau Carrió
La Perla 29
20/01/2017

La Biblioteca de Catalunya s’engalana aquests dies com una típica trattoria italiana, una locanda dels anys seixanta per a rebre L’Hostalera de Goldoni. Les cordes d’una fina guitarra guien els espectadors cap a les respectives taules adientment avituallades amb  tovalles de quadres, una pinta de vi garrafó i una gerra d’aigua clara. Tothom somriu expectant la funció. Només ens mancaria parlar un italià amb accent del sud: “Certo, caro amico, cosa buona il teatro!” L’ambientació no pot ser més càlida, més acollidora i més, per a què no dir-ho?, més Goldoniana. Que lo spettacolo inizie!!

Gran encert la tria de l’espectacle que, com tots els bons clàssics, conserven la seva vigència, i subratlla els vicis i frustracions de la condició humana, en un intent tant còmic com tràgic de la nostra incapacitat per a superar-los. Goldoni va viure el naixement i prosperitat d’una nova classe social, la burgesia de qui en fa mofa, és clar. El sintetitza en la figura grollera i esperpèntica del Comte d’Albafiorita (Marc Rodríguez). Un nou model social presidit per un mercat inclement on el poder adquisitiu és l’únic poder vàlid. On la cultura, el bon gust o la bona educació resulten innecessàries per al “triomf”. Un model descregut i desacomplexat on tot, absolutament tot, es converteix en mercaderia. Un model que Goldoni va saber copsar el 1753, data de l’estrena a Venècia de L’Hostalera, i finalment el model que encara impera i que per cert la crisi que patim hauria de posar com a mínim en entredit.  

Goldoni també ridiculitza una decrèpita aristocràcia, cada cop més decadent, passada de moda i gorrona, encarnada en el personatge del Marquès de Forlipopoli, un autèntic Capitano de la Commedia dell’Arte que encarna un Javier Beltrán, al meu entendre més pròxim a un señorito de los madriles dels anys cinquanta que a un aristòcrata florentí. I no tant per l’idioma, sinó més aviat pel seu “porte”. L’hostalera Mirandolina que porta de bòlit els seus clients, fins i tot els més misògins com el Cavaller de Ripafratta (David Verdaguer), és qui talla el bacallà. I alhora també, qui ens serveix uns magnífics rigattoni amb ragú durant la mitja part que assaborim complaents mentre ens acaronen unes notes festives que recorden el Festival de San Remo 1960, Domenico Modugno, Tony Dallara, Renato Rascel, Mina..., e tutti quanti. Laura Aubert té el talent i la gràcia més que suficients per a brodar la Mirandolina desimbolta, moderna, espavilada que sens dubte pretenia Goldoni. I vet aquí, al meu entendre, on rau la troballa de Goldoni. Precisament en descriure una dona empoderadora del seu gènere. Una empresària, per a qui la companyia masculina fa més nosa que servei. Una dona que menysprea tot amo o patró. Una dona pragmàtica que traurà profit de cada situació i encara es permetrà riure-se’n amablement i sense ser descoberta. Una dona independent que valora massa la seva llibertat per a lligar-se a ningú. Per a qui l’amor no és sinó un joc, un simple divertimento.

L’obra té tots els ingredients per a una bona cocció i un saborós àpat en comunió, per bé que en moments resulta innecessàriament estrident i això alenteix el ritme que demana la funció. I és que com diu el mateix Goldoni a una irònica carta al seu mecenes, l’Il·lustríssim i Excel·lentíssim Senyor Senador Giulio Rucellai, Patrici Florentí, Cavaller de l’Ordre de Sant Esteve, Secretari de la Jurisdicció, etc: “(...) ningú millor que vós sap com n’és de complicada la creació d'una comèdia, i a quantes lleis està subjecta, i com n’és de fàcil equivocar-se a representar la natura.” 

ALLÒ QUE TOTHOM SAP I CALLA

DAVANT LA JUBILACIÓ
De Thomas Bernhart
Direcció Krystian Lupa
Co-producció Temporada Alta-Teatre Lliure
Teatre Lliure – Gràcia 13 Gener 2017

Krystian Lupa ha estat anteriorment a Catalunya. Al festival Temporada Alta hi hem pogut veure els seus Tala (2014), Waiting room.0 (2011), Persona. Marilyn (2010) o Kalkwerk (2007). A l’edició del TA 2016, Lupa ha escollit el teatre de Salt per a estrenar-hi un Thomas Bernhart, amb tres actors catalans de categoria: Mercè Arànega, Pep Cruz i Marta Angelat. L’obra és Davant la Jubilació, una història sobre la impossibilitat de desfer-se del propi passat. Bernhart es va basar en un cas real per a escriure-la el 1979. Un any abans el primer ministre de Baden-Württemberg, Hans Filbinger, va haver de dimitir en fer-se públic que havia estat jutge de la marina hitleriana i que havia signat nombroses condemnes a mort. Prèviament a aquests fets, Filbinger havia expulsat Claus Peymann, amic de Bernhard i director de moltes de les seves obres, com a director del teatre estatal de Stuttgart, acusant-lo de col·laborar amb els terroristes de la RAF. Bernhart volia mostrar com el nazisme no estava encara eradicat a Àustria els anys setanta. Potser per això va prohibir que les seves obres s’estrenessin mai al seu país. I és que els canvis de camisa són i han estat tan freqüents també al nostre país! Per exemple, l’Avi Gual va ser l’alcalde franquista del meu poble fins que va arribar la democràcia, en què va seguir ostentant el càrrec sota les sigles de CiU. I no cal recordar que al govern espanyol encara ara hi ha força càrrecs que havien estat membres de Fuerza Nueva. Lupa reprèn aquesta història alarmat pel ressorgiment dels moviments d’ultra-dreta a centre Europa. Per més anys que passin, ja setanta-dos des del final de la Segona Guerra Mundial, sembla impossible desfer-se del virus del nazisme. Quan la situació social i en aquest cas econòmica es tensa per una crisi devastadora, un sector de la població, potser el més damnificat, tendeix a radicalitzar-se cap a postures extremes, recordant un passat que, creuen, hauria estat gloriós.

L’obra presenta tres germans moments abans de la celebració anual que festegen privada i clandestinament a casa seva, l’aniversari de Heinrich Himmler, ideòleg de l’Holocaust i creador dels camps de concentració i d’extermini. Vera planxa la toga de jutge del seu germà i el vestit de coronel de les SS que lluirà durant la celebració. Rudolf (Pep Cruz), el germà, ara és jutge i està a les portes de la jubilació, després de passar-se deu anys amagat a la carbonera per haver dirigit un camp de concentració, ha aconseguit una mena de sobreseïment del cas. La seva germana i amant Vera (Mercè Arànega) és una supervivent sense massa criteri, al meu entendre. Un animaló indefens que suporta qualsevol humiliació amb l’únic objectiu de sobreviure. Serveix com una esclava el seu germà i mira cap a una altra banda quan les escenes resulten massa esfereïdores. Qui resisteix contra tot pronòstic és Clara (Marta Angelat), una intel·lectual d’esquerres immobilitzada en una cadira de rodes, incapaç de revoltar-se, de prendre la iniciativa, de denunciar el seu germà a qui no suporta. Una al·legoria de la democràcia ressorgida després de la Guerra, maldada, mutilada i sense esma per a delatar el que “tothom sap i calla”. Marta Angelat broda un difícil paper amb escasses rèpliques, amb uns llargs i eloqüents silencis on podem llegir tota l'amargor, ressentiment i frustració que la tenen postrada. La genialitat de Bernhart aconsegueix fer-nos propers aquests tres personatges, a moments tendres, a moments monstruosos, en tot cas molt humans.

La situació resulta densa, opressiva, sufocant a aquella cambra rònega, descolorida i amb vestigis d’un passat millor. Els personatges necessiten obrir la finestra per a respirar. Es senten vexats, fastiguejats, mortificats, enclaustrats a una gàbia des d’on amaguen la seva identitat, vivint una vida de mentida força comú pel que ells mateixos diuen. I aquesta situació resulta reveladora de la hipocresia de la societat que amaga allò que no vol veure. La direcció de Lupa treballa en aquest sentit opressiu en una obra que dura poc més de tres hores i mitja. Però no s’espantin! El teatre de Lupa embolcalla i com una manta càlida o com una serp tremenda, no et deixa anar fins el final, quan encara te n’has quedat amb ganes de més. Que no s’acabi! En vull més! Droga dura.

LA RECERCA (IMPOSSIBLE) DE LA VERITAT

hISTÒRIA
De Jan Vilanova Claudín
Direcció Pau Roca
Cia. Sixto Paz Produccions
Teatre Lliure – Espai Lliure
11 Gener 2017

En un moment on l’educació es replanteja com una acte interactiu, on a les aules es tracta més d’experimentar que d’escoltar o d’entendre, la Companyia Sixto Paz ens sorprèn (i molt gratament) amb la reposició del seu últim espectacle història, escrit en minúscula.

L’obra forma part del recorregut Guerra i Pau que proposa el Teatre Lliure a la present temporada, on ja vam poder veure un commovedor In memoriam de Lluís Pascual amb la Kompanyia Lliure el passat octubre, sobre la Quinta del Biberó.

història gira entorn de tres personatges presents: un pare, professor erudit d’història de la universitat (Miquel Gelabert-Víctor Pi), la seva turmentada filla (Vicky Luengo) i un alumne com el que tots els professors voldríem tenir a classe (Pau Roca) que manté una relació amb la Sophie, la filla. Una història present que s’endinsa en la història del passat de Marc Bloch, el quart personatge absent, historiador francès, assassinat per la Gestapo el 16 de juny de 1944. Una història present que qüestiona la mateixa Història del passat. El professor demana a l’alumne que faci una recerca sobre Marc Bloch. Però no pas sobre els descobriments de Bloch com a historiador medievalista, ni tan sols la seva postura davant la Història en la qual prioritzava els comportaments socials per sobre els grans fets. Sens dubte una interessant postura que de ben segur van impulsar a Vilanova Claudín a convertir Marc Bloch en el protagonista d’història a partir d’una exhaustiva tasca de documentació, que conclourà amb aquest magnífic espectacle, amb erudites cites de Primo Lévy, Unamuno o el mateix Marc Bloch. Doncs, no. El que el professor demana al seu alumne és que faci una recerca només sobre la mort de l'activista. Les investigacions de l’estudiant el porten més enllà de l’objecte investigat fins a qüestionar-se el paper de l’historiador. Inclús es qüestiona el paper de la mateixa memòria, un òrgan tant creatiu com la imaginació, segons assegura el professor. Si l’historiador “suposa” el què va passar, si els mateixos testimonis poden transformar el record (encara que sense voler-ho), aleshores com es podrà dilucidar la veritat dels fets amb allò inventat o tergiversat? És possible doncs, que la recerca de la Veritat sigui impossible. Tot plegat resulta edificant i commovedor.

Però les seves investigacions es mesclen amb el present. Sophie és l’engranatge que posa en marxa aquest present com una tsunami dins un garatge. La seva relació amb l’estudiant és tant apassionada com tortuosa. De la mateixa manera que ho és la relació de la noia amb el seu pare. I és que aquest, tant excels dins la universitat, es mostra incapaç de gestionar la seva vida privada. Fora de l’aula apareix com una persona dèbil i sense recursos. Fa llàstima! Tots tres en fan, amb la diferència que als dos joves els espera molta vida per endavant i al pare, no.

Una obra que obliga a la reflexió tant del paper de la Història i de la seva veracitat, com del desconcert que provoca el Present, l’ara i aquí, la vida. I alhora també obre un debat del rol de l’Acadèmia en temps de Wikipedia. Interessant!