ALLÒ QUE TOTHOM SAP I CALLA

DAVANT LA JUBILACIÓ
De Thomas Bernhart
Direcció Krystian Lupa
Co-producció Temporada Alta-Teatre Lliure
Teatre Lliure – Gràcia 13 Gener 2017

Krystian Lupa ha estat anteriorment a Catalunya. Al festival Temporada Alta hi hem pogut veure els seus Tala (2014), Waiting room.0 (2011), Persona. Marilyn (2010) o Kalkwerk (2007). A l’edició del TA 2016, Lupa ha escollit el teatre de Salt per a estrenar-hi un Thomas Bernhart, amb tres actors catalans de categoria: Mercè Arànega, Pep Cruz i Marta Angelat. L’obra és Davant la Jubilació, una història sobre la impossibilitat de desfer-se del propi passat. Bernhart es va basar en un cas real per a escriure-la el 1979. Un any abans el primer ministre de Baden-Württemberg, Hans Filbinger, va haver de dimitir en fer-se públic que havia estat jutge de la marina hitleriana i que havia signat nombroses condemnes a mort. Prèviament a aquests fets, Filbinger havia expulsat Claus Peymann, amic de Bernhard i director de moltes de les seves obres, com a director del teatre estatal de Stuttgart, acusant-lo de col·laborar amb els terroristes de la RAF. Bernhart volia mostrar com el nazisme no estava encara eradicat a Àustria els anys setanta. Potser per això va prohibir que les seves obres s’estrenessin mai al seu país. I és que els canvis de camisa són i han estat tan freqüents també al nostre país! Per exemple, l’Avi Gual va ser l’alcalde franquista del meu poble fins que va arribar la democràcia, en què va seguir ostentant el càrrec sota les sigles de CiU. I no cal recordar que al govern espanyol encara ara hi ha força càrrecs que havien estat membres de Fuerza Nueva. Lupa reprèn aquesta història alarmat pel ressorgiment dels moviments d’ultra-dreta a centre Europa. Per més anys que passin, ja setanta-dos des del final de la Segona Guerra Mundial, sembla impossible desfer-se del virus del nazisme. Quan la situació social i en aquest cas econòmica es tensa per una crisi devastadora, un sector de la població, potser el més damnificat, tendeix a radicalitzar-se cap a postures extremes, recordant un passat que, creuen, hauria estat gloriós.

L’obra presenta tres germans moments abans de la celebració anual que festegen privada i clandestinament a casa seva, l’aniversari de Heinrich Himmler, ideòleg de l’Holocaust i creador dels camps de concentració i d’extermini. Vera planxa la toga de jutge del seu germà i el vestit de coronel de les SS que lluirà durant la celebració. Rudolf (Pep Cruz), el germà, ara és jutge i està a les portes de la jubilació, després de passar-se deu anys amagat a la carbonera per haver dirigit un camp de concentració, ha aconseguit una mena de sobreseïment del cas. La seva germana i amant Vera (Mercè Arànega) és una supervivent sense massa criteri, al meu entendre. Un animaló indefens que suporta qualsevol humiliació amb l’únic objectiu de sobreviure. Serveix com una esclava el seu germà i mira cap a una altra banda quan les escenes resulten massa esfereïdores. Qui resisteix contra tot pronòstic és Clara (Marta Angelat), una intel·lectual d’esquerres immobilitzada en una cadira de rodes, incapaç de revoltar-se, de prendre la iniciativa, de denunciar el seu germà a qui no suporta. Una al·legoria de la democràcia ressorgida després de la Guerra, maldada, mutilada i sense esma per a delatar el que “tothom sap i calla”. Marta Angelat broda un difícil paper amb escasses rèpliques, amb uns llargs i eloqüents silencis on podem llegir tota l'amargor, ressentiment i frustració que la tenen postrada. La genialitat de Bernhart aconsegueix fer-nos propers aquests tres personatges, a moments tendres, a moments monstruosos, en tot cas molt humans.

La situació resulta densa, opressiva, sufocant a aquella cambra rònega, descolorida i amb vestigis d’un passat millor. Els personatges necessiten obrir la finestra per a respirar. Es senten vexats, fastiguejats, mortificats, enclaustrats a una gàbia des d’on amaguen la seva identitat, vivint una vida de mentida força comú pel que ells mateixos diuen. I aquesta situació resulta reveladora de la hipocresia de la societat que amaga allò que no vol veure. La direcció de Lupa treballa en aquest sentit opressiu en una obra que dura poc més de tres hores i mitja. Però no s’espantin! El teatre de Lupa embolcalla i com una manta càlida o com una serp tremenda, no et deixa anar fins el final, quan encara te n’has quedat amb ganes de més. Que no s’acabi! En vull més! Droga dura.