UN DIVERITMENTO AMB AROMA DE RAGÚ

L’hostalera
Carlo Goldoni
Direcció Pau Carrió
La Perla 29
20/01/2017

La Biblioteca de Catalunya s’engalana aquests dies com una típica trattoria italiana, una locanda dels anys seixanta per a rebre L’Hostalera de Goldoni. Les cordes d’una fina guitarra guien els espectadors cap a les respectives taules adientment avituallades amb  tovalles de quadres, una pinta de vi garrafó i una gerra d’aigua clara. Tothom somriu expectant la funció. Només ens mancaria parlar un italià amb accent del sud: “Certo, caro amico, cosa buona il teatro!” L’ambientació no pot ser més càlida, més acollidora i més, per a què no dir-ho?, més Goldoniana. Que lo spettacolo inizie!!

Gran encert la tria de l’espectacle que, com tots els bons clàssics, conserven la seva vigència, i subratlla els vicis i frustracions de la condició humana, en un intent tant còmic com tràgic de la nostra incapacitat per a superar-los. Goldoni va viure el naixement i prosperitat d’una nova classe social, la burgesia de qui en fa mofa, és clar. El sintetitza en la figura grollera i esperpèntica del Comte d’Albafiorita (Marc Rodríguez). Un nou model social presidit per un mercat inclement on el poder adquisitiu és l’únic poder vàlid. On la cultura, el bon gust o la bona educació resulten innecessàries per al “triomf”. Un model descregut i desacomplexat on tot, absolutament tot, es converteix en mercaderia. Un model que Goldoni va saber copsar el 1753, data de l’estrena a Venècia de L’Hostalera, i finalment el model que encara impera i que per cert la crisi que patim hauria de posar com a mínim en entredit.  

Goldoni també ridiculitza una decrèpita aristocràcia, cada cop més decadent, passada de moda i gorrona, encarnada en el personatge del Marquès de Forlipopoli, un autèntic Capitano de la Commedia dell’Arte que encarna un Javier Beltrán, al meu entendre més pròxim a un señorito de los madriles dels anys cinquanta que a un aristòcrata florentí. I no tant per l’idioma, sinó més aviat pel seu “porte”. L’hostalera Mirandolina que porta de bòlit els seus clients, fins i tot els més misògins com el Cavaller de Ripafratta (David Verdaguer), és qui talla el bacallà. I alhora també, qui ens serveix uns magnífics rigattoni amb ragú durant la mitja part que assaborim complaents mentre ens acaronen unes notes festives que recorden el Festival de San Remo 1960, Domenico Modugno, Tony Dallara, Renato Rascel, Mina..., e tutti quanti. Laura Aubert té el talent i la gràcia més que suficients per a brodar la Mirandolina desimbolta, moderna, espavilada que sens dubte pretenia Goldoni. I vet aquí, al meu entendre, on rau la troballa de Goldoni. Precisament en descriure una dona empoderadora del seu gènere. Una empresària, per a qui la companyia masculina fa més nosa que servei. Una dona que menysprea tot amo o patró. Una dona pragmàtica que traurà profit de cada situació i encara es permetrà riure-se’n amablement i sense ser descoberta. Una dona independent que valora massa la seva llibertat per a lligar-se a ningú. Per a qui l’amor no és sinó un joc, un simple divertimento.

L’obra té tots els ingredients per a una bona cocció i un saborós àpat en comunió, per bé que en moments resulta innecessàriament estrident i això alenteix el ritme que demana la funció. I és que com diu el mateix Goldoni a una irònica carta al seu mecenes, l’Il·lustríssim i Excel·lentíssim Senyor Senador Giulio Rucellai, Patrici Florentí, Cavaller de l’Ordre de Sant Esteve, Secretari de la Jurisdicció, etc: “(...) ningú millor que vós sap com n’és de complicada la creació d'una comèdia, i a quantes lleis està subjecta, i com n’és de fàcil equivocar-se a representar la natura.”