TORNAR A ÍTACA

O AGORA QUE DEMORA (El present que s’allarga)
Creació de Christiane Jatahy
TEMPORADA ALTA – Teatre De Salt
23/11/2019

Basant-se en l’Odissea d’Homer, la brasilera Christiane Jatahy ha creat un espectacle amb actors de diverses nacionalitats que han patit una immigració forçada per conflictes bèl·lics als seus països. El drama dels refugiats se’ns presenta en aquest espectacle a cavall del teatre i del documental audiovisual amb gran poètica. Partint de la filmació The Lingering Now, gravada a diferents països (Palestina, Líban, Grècia, Sudàfrica i l’Amazònia brasilera), podria semblar un documental, però la corporeïtat dels actors que s’estableix amb l’actuació en directe a l’escenari i entre les butaques del públic li afegeix una proximitat immediata. Jatahy està interessada en esborrar fronteres de tota mena: entre llenguatges audiovisuals i teatrals, entre present i passat, entre ficció i realitat, i òbviament vol esborrar fronteres artificials que sembren la discòrdia entre semblants.

Els actors que hi apareixen són ells mateixos refugiats que ens expliquen les seves vides abans d’haver de marxar dels seus països, la seva fugida i el desarrelament que pateixen en l’actualitat. Odisseo o Ulisses, que després de lluitar a la guerra de Troia, va passar deu anys viatjants per a retrobar la seva pàtria a la illa Ítaca, guarda moltes semblances amb les vides dels actors de la companyia. Així apareixeran Telèmac i Penélope, que entrelliguen les seves pròpies històries reals amb els personatges de ficció. I la música! La música que embolcalla les narracions, i aixequen el públic a ballar, com ho fan als països càlids. A desprendre’s d’un mateix, a gaudir de la festa, del goig de ser vius encara malgrat tot. Un missatge d’esperança portarà l’espectacle a la seva merescuda Ítaca.

ATORMENTADA

UNA COSTILLA SOBRE LA MESA. MADRE
Angelica Liddell
TEMPORDA ALTA - Teatre Municipal de Girona
23/11/2019

La sacerdotessa Angelica Liddell ens transporta a un viatge cap a la mort, cap a la culpa, cap a les reminiscències ancestrals de l’Extremadura de la seva mare. Un ritual apassionat, desmesurat amb un lament agut per a no haver-la estimat prou en vida. Un tràngol on més d’un ens hi veurem abocats quan succeeixi l’inevitable. Què serà de tot el temps que no haurem passat juntes, de totes les vegades que hem contestat amb impaciència les seves trucades? Uffff

Liddell, amb el seu estil excessiu, captivador per alguns i aclaparador per uns altres, no deixa mai indiferent. I aquest cop no n’és una excepció. L’espectacle comença ben amunt amb un llarg i intens monòleg que l’autora, directora i protagonista xiscla inconsolablement des d’un racó de l’escenari. L’entrada és tan forta i tan intensa, que difícilment aguantarà la resta de l’espectacle, encara que l’acompanyi un també indomable Niño de Elche amb un cant desgavellat i perllongat fins a l’extenuació. Malgrat les quantitat de figurants que apareixen (innecessàriament) a l’obra. No menys de vint-i-quatre. Malgrat l’ostentació quasi obscena de producció que exhibeix l’espectacle amb un desplegament de mitjans tècnics i escenogràfics de gran voltatge. Espectacle i espectacularitat que tanmateix, potser esborronen el discurs profund de la seva creadora. I amb tot, un llenguatge que comença a ser antic i en moments allargassat, previsible. Malgrat tot, el missatge que m’arriba és d’una fragilitat que fa basarda. Una criatura espantada a les portes de la bogeria, exhibint les seves debilitats. En aquest sentit resulta d’una honestedat inapel·lable.

De les moltes imatges poderoses de l’espectacle, em quedo amb la de la mare transformada en nena que se li apareix cada nit, tal vegada la filla que mai ha tingut la irreverentment poètica de Liddell.

UNA MORT ÚTIL

AQUEST PAÍS NO DESCOBERT QUE NO DEIXA FRONTERES CAP DELS SEUS VIATGERS

AUTOR I DIRECTOR: ÀLEX RIGOLA
TEMPORADA ALTA - Teatre de Salt
22/11/2019

Alba Pujol haurà de representar Alba Pujol a l’espectacle Aquest país... “No és fàcil” confessa. A fe que no. Alba interpreta el que ha succeït a la realitat fa escassament uns mesos. Assistir el seu pare, Josep Pujol i Andreu, en l’últim tram en la vida, després d’haver-li diagnosticat un càncer terminal. On acaba el personatge i comença la persona és una fina, finíssima línia, que algun cop, malgrat l’extrema contenció de l’actriu, no pot remeiar, i es desdibuixa. Malgrat no és la intenció de Rigola que això passi, funciona i tal com ella es deixa anar en algun moment, bona part de l’audiència també ho fa. Pep Cruz, molt menys implicat personalment al drama, dóna veu al pare finat tot just fa un mes. Tot i que l’obra defuig del morbo de la situació, està latent en la ment de l’espectador la compassió i admiració per a la interpretació d’Alba Pujol. Àlex Rigola volia parlar de la mort en una peça que es veurà pròximament a la Sala Beckett dins del cicle Memento Mori, però li ha sortit una obra filosòfica sobre la vida. I és que segurament no podem concebre’n una sense l’altra. Rigola apareix en forma de preguntes projectades en una pantalla.  Preguntes que remouen. Preguntes sobre la vida i sobre la mort és clar, però també sobre l’amistat, sobre l’amor, sobre la feina, sobre la malaltia... Preguntes que segurament ens hem fet tots. Però les respostes intel·ligents i de vegades iròniques de Josep Pujol, en Pep, i sobretot pel fet d’estar a la recta final de la carrera, li donen un sentit i una profunditat tremendament concises, clares i contundents. Apareixen pinzellades de Shakespeare (la cita que dóna títol a l’obra), Hanke, Gil de Biedma i d’altres i una llarga entrevista del Dr. Benito, oncòleg que ajuda des de fa anys a afrontar la mort de manera més o menys digne i serena. Àrdua tasca.

L’espectacle és tot ell fruit del talent del seu creador i dels seus còmplices, absolutament elegant, quasi auster, intens i íntim. Fruit també de l’amor d’un pare cap a la seva filla i de la filla cap al pare; del respecte de Rigola cap als dos protagonistes i diria que també cap al teatre en estat pur. Sense artificis. Teatre de text i teatre d’idees.

Diu en Pep Pujol que voldria que la seva mort fos útil. Rigola ha aconseguit que ho sigui. Ens dóna una mica de llum a aquest misteri ineludible i alhora projecte l’Alba, en un dels papers més aconseguits de la seva carrera.

Espectacle imprescindible quan el presentin a la Beckett.

LES NOIES SÓN GUERRERES

PAISAJE PARA NO COLOREAR
Direcció Marco Layera
TEATRE LLIURE
08/11/2019
 

Nou noies d’entre 13 i 17 anys han creuat l’Atlàntic per aixecar la veu i denunciar una situació que té arrels en la mateixa humanitat: la llei del més fort. Una societat, la xilena, però també la de tot Llatinoamèrica, la magrebí, l’africana, la xinesa, la índia, i en menys mesura però també, la d’Occident del tot injusta. La força s’imposa a la raó. I en això, només en això, els homes ens guanyen. Cal fer-se valer amb els nostres actius que tenen a veure amb la raó i amb la sensibilitat, amb les emocions i amb la capacitat de resistència. Som fortes. Som molt fortes. I som moltes. I som necessàries.

Ignacia, Sara, Paula, Daniela, Angelina, Matilde, Constanza, Rafaela i Arwen criden, ploren i riuen i la seva veu ressona a les parets del Lliure i les fa retrunyir. Quanta energia! Quanta vitalitat! Quina enveja que em fan, malgrat el seu dolor! La veritat que proclamen és irrebatible. El seu plor madur amb veu infantil se’ns claven a les oïdes, se’ns claven al cervell, se’ns claven a la matriu. 

Les noies són guerreres. El seu camp de batalla és l’escenari. La seva arma és la seva veu, l’únic que no han pogut massacrar. Surt de les seves goles mentre els seus cossos es contorcen, ballen, es mostren i ens deixen a totes clavades, ploroses, reflexives. Criden una veritat inapel·lable de violència, violacions, humiliacions, consentida per un govern inhumà que castiga la homosexualitat i l’avortament sense excepcions. Prenguin nota els Abascals, Riberas i Casados (que Déu ens agafi confessats!). Abocades a haver de parir criatures fruit de violacions de l’alcalde, de violacions dels padrastres, es veuen obligades a jugar-se la pròpia vida per haver d’engendrar a través dels seus cossets a mig formar a un ésser no desitjat, un ésser que farà que la comunitat les repudiï, un ésser que les catapultarà d’un dia a l’altre a la maduresa sense cap traspàs, soles, assenyalades, i amb tot fortes, dignes. Sofia, la desena del grup d'amigues, no apareixerà en escena més que en forma de nina inflable amb boca obscena. Va treure's la vida, no ho va poder aguantar. 

El director, Marco Layera de la companyia la Re-sentida, que ja va commocionar-nos amb la provocadora La imaginación del futuro, una sàtira sobre Salvador Allende presentada al grec del 2015, ara torna amb una peça estrictament de teatre social. Bravo per al valentia del Lliure d’apostar per aquest tipus de teatre tan necessari. Explica Layera que quan va proposar el projecte d’investigar 100 noies i nenes xilens víctimes del maltractament sexual, el govern li va respondre que es ficava en un embolic: “En aquesta edat les noies són unes histèriques, no saben el que volen i ja veurà com alguna d’elles s’enamora de vostè i l’acabaran acusant d’abús”. Malgrat tot, ell va portar a terme el projecte i el resultat és tan colpidor, com segurament ho deu haver estat tot el procés de creació.

Una obra imprescindible per a totes les noies, els nois i per a tothom.

AVÍS D’ALERTA!

UNA HISTÒRIA REAL
Autor i director Pau Miró
La Villarroel
02/11/2019

El títol de l’obra pot referir-se tant a la història que s’hi explica: la tortuosa relació d’un pare amb el seu fill adolescent; com a la història que explica el personatge del pare a la seva exitosa novel·la on hi descriu la mort de la seva esposa; com també podria fer referència al que va passar aquest estiu al camp de colònies amb el personatge del fill. L’obra, doncs, està feta de diverses capes i permet força lectures, la qual cosa li afegeix interès. Així doncs, tenim la relació familiar amb qui el públic s’hi identifica de forma directa, i un transfons polític, existencial, relacional. En la història principal, no cal furgar molt per a comprendre el dolor del fill per la pèrdua de la seva mare i l’enrabiada amb el pare per a treure’n un profit personal. Per part del pare, la seva última novel·la li ha servit per a expressar el dol per la pèrdua de la companya i de pas treure’n un rèdit professional com mai havia tingut abans. L’autoficció en la literatura funciona en època de xarxes socials!

Però com dic, hi ha altres capes que filen la història, la modifiquen i la completen. El fill ha comès una atrocitat tan descavalcada, tan allunyada dels postulats d’esquerres del pare, que a aquest li resultarà difícil, si no impossible d’entendre’l. Podem engendrar un monstre? On vam fallar? Quan i per què es va trencar el lligam amb el fill? El noi és llest i els seus discursos d’ultra-dreta no són banals, ni estúpids, ans al contrari estan ben documentats i són coherents Alerta!, ens diu Pau Miró, no menystinguem la ultra-dreta que ens està sobrevenint a mig Europa (consti que escric aquestes paraules abans de les imminents eleccions del 10N). En quant al discurs de l’esquerra tradicional en boca del pare, Miró es pregunta si no deixa de ser això mateix: tradicional, i potser li convindria una posada al dia i una auto-crítica constructiva. Una revisió del sistema i sobretot de postulats que semblava que teníem superats i veiem que últimament tornen a estar no només qüestionats, sinó retallats o directament suprimits.

Ho dic després de veure els debats televisats dels diferents candidats on l’únic aspecte en què estan d’acord la majoria de partits és en massacrar Catalunya, en humiliar-la. L’odi uneix, i no només a la dreta més recalcitrant. L’esquerra es perd en circumloquis puerils, discutint el detall, acaparant protagonisme i buscant, com el pare escriptor de la ficció de Miró, l’èxit personal a qualsevol preu. Ja ho vam veure aquest estiu amb l’intent fallit de coalició d’esquerres en el debat d’investidura.

L’obra funciona i atrapa l’espectador, especialment des de la proximitat de les primeres fileres, amb uns personatges ben sòlids, sobretot els dos protagonistes, amb un Julio Manrique bolcat emotivament en la frustració del seu personatge i un jove Nil Cardoner magnífic en el seu paper de fill rebel. Bravo! La Laura Conejero un cop més, com sempre està esplèndida, aquí interpreta una executiva de l’editorial, i serà el personatge que en sortirà més ben parat, baixant a temps d’un tren que entra irremissiblement al túnel de la mesquinesa, de la hipocresia, del tot s’hi val de la nostra societat. Una mica més desdibuixat resulta el personatge de la psicòloga, per bé que Mireia Aixalà el defensa a capa i espasa.

Un espectacle per a gaudir i per a reflexionar.

ARGENTINA 5 – ESPAÑA 0

PRÓXIMO
Autor i director Claudio Tolcachir
Teatre de Salt
01/11/2019
Festival Temporada Alta

Irònic títol per a una obra d’amor on els dos amants no es veuran mai, PRÓXIMO. Una íntima relació en què la parella es troba a les antípodes, no només geogràfiques sinó també psicològiques. Elián és i viu a Madrid, Espanya, Europa. És un jove consentit, fill d’un corrupte gàngster del “pelotazo” valencià o madrileny de fa uns anys. És actor i treballa en una sèrie d’èxit de la tele que s’exporta per tot el món, també a Sud-Amèrica, a Argentina. És inconsistent, covard, indecís, prepotent algunes vegades, inconscient massa sovint, aliè al seu entorn, amb un coeficient intel·lectual, especialment d’intel·ligència emocional, tant escàs com una criatura de teta, ratllant l’estupidesa. Un personatge que crea un rebuig a l’espectador, si no fos perquè en el fons fa una mica de llàstima. L’interpreta un Santi Maurin, escàs en recursos. És l’Europa prepotent, sempre queixosa sense raó.

El seu amant és tot al contrari. Pablo és un noi argentí que ha marxat a Austràlia per a buscar-se la vida fent el que sigui, víctima d’una de les terribles crisis que han assolat el país els últims anys. Va canviant de feines a quina més vexant. Té tots els trets necessaris per a crear una empatia amb l’espectador: és un perdedor que comparteix habitació i llit per hores, se li acaba el visat i es queda a Austràlia com a il·legal esquivant la policia. La seva mare, a qui tant estima, se li està morint a l’Argentina. Encara que fa temps que viu a Austràlia però no és capaç d’articular una frase en anglès, està terriblement sol i desemparat. Un compendi de sentiments de desarrelament, perillositat, frustracions que el personatge va copant gràcies al seu caràcter fràgil però invencible. Un personatge magníficament forjat a capes d’humanitat per un esplèndid Lautaro Perotti. L'escenografia també juga a favor d'Argentina amb un devassall d'andròmines aparentment desconnectades que ens remetran als dos continents, a les distants realitats dels dos personatges: una nevera, una tanca de carretera, un sofà desventrat... És l’Argentina agònica, aixafada per tantes crisis polítiques i econòmiques. La germana Argentina, tant oblidada pels europeus...

I amb tot, l’amor sorgeix inesperadament a través de les ones. Internet resulta un aliat per a dues ànimes perdudes que busquen companyia, escolta, algú a l’altra banda del fil. Amor? No n’estic segura, potser més aviat compassió, i també teràpia, que d’això els argentins també ens marquen un gol.

PRIMER ACTE CULTURAL CONTRA LA SENTÈNCIA

PRIMER ACTE CULTURAL CONTRA LA SENTÈNCIA
de Teresa Petit
amb Oriol Tramvia
Pl. Universitat
04/11/2019

JUDITH- (entra precipitadament amb el diari alçat. Tensió) Censura! En aquest diari hi ha censura!

Sr. PONS.- Perdó??

JUDITH.- Se m’ha censurat un article.

Sr. PONS.- Perdona? I tu qui ets?

JUDITH.- Em dic Judith, sóc col·laboradora del diari. S’ha comès una censura i és imperdonable.

Sr. PONS.- Això creus? I què diu el teu article censurat?

JUDITH.- “Fuenteovejuna contra el Suprem”.

Sr. PONS.- I de què va?

JUDITH.- De la sentència dels presos polítics.

Sr. PONS.- Ja saps quina és la línia editorial del diari respecte aquest tema, oi?

JUDITH.- Absolutament! Per això l’he escrit. Els delictes de rebel·lia i de sedició, no poden ser jutjats individualment. La interlocutòria de l’apartat quatre del segon dels raonaments jurídics diu amb tota claredat:: “Els delictes de rebel·lió i de sedició es caracteritzen per tenir un subjecte actiu plural, (...) Segons les regles de la coautoria, tots /els autors /responen /dels actes /de cadascú.”

Sr. PONS.- Això admet tantes interpretacions com la Bíblia i a partir d’aquí poden sorgir-ne sectes. T’ho imagines? Sectes de la constitució! Hahaha... Els testimonis de no sé on, els del setè cel constitucional, els anabaptistes constitucionalistes, els presbiterians anticonstitucionalistes... Perdó. Segueix.

JUDITH.- Per tant l’article diu que en realitat tots som culpables del mateix delicte. Concretament dic: “amb la voluntat de bloquejar un procés penal d’arrels polítiques i evidenciar l’absurditat de tot plegat proposo l’autoinculpació formal de totes les catalanes que varen donar suport al referèndum amb el seus vots i la sol·licitud que se’ls citi a declarar al Tribunal Suprem. ¿Quién es Fuenteovejuna? Todos a una.”

Sr. PONS.- Bravo! Bravo. Magistral. Però, saps què provocaria això?

JUDITH.- Sí. El col·lapse de les institucions jurídiques del país.

Sr. PONS.- Efectivament.

JUDITH.- Deixem d’acatar ordres de Madrid i fem-nos valer amb dignitat i accions concretes. Ja no volem ser trepitjats, ja no volem ser humiliats. Col·lapsem el poder judicial absolutament vassall del poder polític i aquest del poder econòmic. De quina mena de democràcia estem parlant? De la de CaixaBank? O de què?

Sr. PONS.- CaixaBank és qui paga el teu sou, noia. I el meu també, de pas.  Si ens retiren la publicitat haurem de tancar la barraca. Ves a fer mítings a la Plaça Sant Jaume. Això encara està permès. Necessitem CaixaBank per a sortir cada matí als quioscos. Mira, jo t’entenc i comparteixo el que proposes. Altra cosa és el que podem o no podem publicar. Hi ha coses/

JUDITH.- I la llibertat de premsa?

Sr. PONS.- Coses que no podem/

JUDITH.- Jo pensava que aquest diari...

Sr. PONS.- Coses que no podem publicar!

JUDITH.- Per què no?

Sr. PONS.- Doncs perquè ja estem al punt de mira de/

JUDITH.- De qui?

Sr. PONS.- De Madrid, collons! Mira, noia, m’agrades, m’agrada el teu estil. Em recorda a mi quan vaig començar. Jo també era dels qui m’ho creia. Tots ho crèiem. Saps per què vaig estudiar dret? Doncs perquè sempre he cregut que la revolució s’ha de fer des de dalt. A les barricades no s’hi guanya res. La Caputxinada! N’has sentit a parlar? Jo hi era. El Puig-Antich, el Carrillo, el 23F... Jo ho vaig mamar! Va morir el Franco i els carrers es van omplir de colors. La gent va prendre els carrers, Els carrers eren nostres. Et sona? Van venir els hippies, i la música, Canet! L’amor lliure, els porros... Era waw! Era massa! I nosaltres, “los niños mal de casa bien”, pensàvem que “tot està per fer i tot és possible”, ho coneixes? Tots hem tingut el nostre 15M.

JUDITH.-Aquests joves són la generació del 14 Octubre. També necessiten el seu 15M. Han crescut en la crisi econòmica i ara els espera la precarietat laboral. Si no es revolten ells, qui ho farà?

(Canten)

Vull ser lliure

Vull ser lliure

Vull ser lliure

Ara mateix, ara mateix

I abans de ser un esclau

Enterreu-me sota el fang

I deixeu-me viure en pau i llibertat

Vull justícia,

Vull justícia

Vull justícia

Ara mateix, ara mateix

I abans de ser un esclau

Enterreu-me sota el fang

I deixeu-me viure en pau i llibertat

(SURTEN D’ENTRE EL PÚBLIC CANTANT)