UNA HISTÒRIA REAL
Autor i director Pau Miró
La Villarroel
02/11/2019
El títol de l’obra pot referir-se tant a la història que s’hi
explica: la tortuosa relació d’un pare amb el seu fill adolescent; com a la
història que explica el personatge del pare a la seva exitosa novel·la on hi
descriu la mort de la seva esposa; com també podria fer referència al que va passar
aquest estiu al camp de colònies amb el personatge del fill. L’obra, doncs,
està feta de diverses capes i permet força lectures, la qual cosa li afegeix
interès. Així doncs, tenim la relació familiar amb qui el públic s’hi
identifica de forma directa, i un transfons polític, existencial, relacional. En
la història principal, no cal furgar molt per a comprendre el dolor del fill
per la pèrdua de la seva mare i l’enrabiada amb el pare per a treure’n un
profit personal. Per part del pare, la seva última novel·la li ha servit per a
expressar el dol per la pèrdua de la companya i de pas treure’n un rèdit professional
com mai havia tingut abans. L’autoficció en la literatura funciona en època de
xarxes socials!
Però com dic, hi ha altres capes que filen la història, la
modifiquen i la completen. El fill ha comès una atrocitat tan descavalcada, tan
allunyada dels postulats d’esquerres del pare, que a aquest li resultarà
difícil, si no impossible d’entendre’l. Podem engendrar un monstre? On vam
fallar? Quan i per què es va trencar el lligam amb el fill? El noi és llest i els
seus discursos d’ultra-dreta no són banals, ni estúpids, ans al contrari estan ben
documentats i són coherents Alerta!, ens diu Pau Miró, no menystinguem la
ultra-dreta que ens està sobrevenint a mig Europa (consti que escric aquestes paraules
abans de les imminents eleccions del 10N). En quant al discurs de l’esquerra
tradicional en boca del pare, Miró es pregunta si no deixa de ser això mateix:
tradicional, i potser li convindria una posada al dia i una auto-crítica
constructiva. Una revisió del sistema i sobretot de postulats que semblava que
teníem superats i veiem que últimament tornen a estar no només qüestionats,
sinó retallats o directament suprimits.
Ho dic després de veure els debats televisats dels diferents
candidats on l’únic aspecte en què estan d’acord la majoria de partits és en
massacrar Catalunya, en humiliar-la. L’odi uneix, i no només a la dreta més
recalcitrant. L’esquerra es perd en circumloquis puerils, discutint el detall,
acaparant protagonisme i buscant, com el pare escriptor de la ficció de Miró, l’èxit
personal a qualsevol preu. Ja ho vam veure aquest estiu amb l’intent fallit de
coalició d’esquerres en el debat d’investidura.
L’obra funciona i atrapa l’espectador, especialment des de
la proximitat de les primeres fileres, amb uns personatges ben sòlids, sobretot
els dos protagonistes, amb un Julio Manrique bolcat emotivament en la
frustració del seu personatge i un jove Nil Cardoner magnífic en el seu paper de
fill rebel. Bravo! La Laura Conejero un cop més, com sempre està esplèndida,
aquí interpreta una executiva de l’editorial, i serà el personatge que en
sortirà més ben parat, baixant a temps d’un tren que entra irremissiblement al
túnel de la mesquinesa, de la hipocresia, del tot s’hi val de la nostra societat.
Una mica més desdibuixat resulta el personatge de la psicòloga, per bé que
Mireia Aixalà el defensa a capa i espasa.
Un espectacle per a gaudir i per a reflexionar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada