A POCS MINUTS DE LA GRAN MANIFESTACIÓ A FAVOR DE L’ACOLLIMENT DE REFUGIATS...

La Peggy Pickit veu la cara de Déu
De Roland Schimmelpfennig
Director: Moisès Maicas
Círcol Maldà
15/02/2017

A pocs minuts de la gran manifestació a favor de l’acolliment de refugiats i força a prop del final de la multitud, al petit Círcol Maldà es representa La Peggy Pickit veu la cara de Déu de Roland Shimmelpfennig dirigida per Moisès Maicas, que qüestiona l’altruisme dels cooperants. 

Amb un estil molt propi que frega el realisme màgic, Shimmelpfennig narra la història de dues parelles que es retroben després d’uns anys. L’una ha escollit una vida convencional: treballen, tenen una filla, una casa... L’altra parella acaba de tornar després de sis anys com a cooperants en algun indret d’Àfrica. Tots són metges, companys de carrera. Aparentment n’hi ha uns que emulen el model occidental de proveir la seva existència d’un confort suficient com per a mirar cap a una altra banda quan a algun racó de món van maldades. Avorrits l’un de l’altre, centren totes les seves atencions en la seva preciosa filla, donant-li una educació també en valors. Aparentment també, l’altra parella és l’aventurera i compromesa que ho ha deixat tot per ajudar als que menys tenen, als més necessitats. Però això són només aparences, ja que a mesura que avança l’obra ens anem adonant que la realitat no és tan senzilla. No hi ha bons i dolents. Només hi apareixen persones, amb aspectes positius i aspectes negatius, tal com som tots. Efectivament hi ha rics i hi ha pobres, oprimits i opressors, occidentals i..., la resta.

Però...

L'obra es planteja qüestions més intrínseques. Fins on arriba el compromís? Fins on l’egoisme? Fins on som capaços de sacrificar-nos per l’altre? Existeix realment l’altruisme? O és una altra forma d’emmascarar la culpa que molts occidentals sentim davant de desastres de proporcions còsmiques que estan succeint? N’hi ha prou amb manifestar-se a favor dels més desvalguts? Quants de nosaltres, realment, acolliríem un refugiat a casa? Quantes excuses necessitem per a no fer-ho? Volem un camp de refugiats a les portes de la nostra ciutat? Culpem els governs i ens va molt bé fer-ho. Però ens escudem darrera l’eterna pregunta que repetim com una lletania: què hi podem fer?

Jo no ho sé.

Probablement Shimmelpfennig tampoc. Només ho qüestiona en una obra àcida i controvertida que mostra un Occident deshumanitzat, desconcertat. Una comèdia que Moisès Maicas li dóna un aire d’òpera contemporània amb elements musicals que encaixen perfectament amb el ritme sincopat de l’obra: repeticions, accions congelades, trencaments de la quarta paret... i uns actors que no per poc coneguts, resulten menys professionals. 

PRIMER MARE O PRIMER DONA?

4 MINUTS 12 SEGONS
De James Fritz
Director: Pep Duran
VERSUS Teatre
 

Primer mare o primer dona? Aquesta és la qüestió que es planteja la Di (Sílvia Sabaté) a 4 minuts i 12 segons del jove James Fritz, actualment al Versus Teatre. Una parella de classe mitjana (educació mitjana, estatus social, econòmic i cultural mitjà) s’assabenta de quelcom espantós que ha comès el seu fill, ben educat en una escola privada. “Què hem fet malament?” Es pregunta la mare que no pot creure que la nineta dels seus ulls, l’adolescent Jack, sigui el monstre que ha parit i educat. I efectivament, el públic ens preguntem el mateix, ja que potser tots som co-responsables dels actes, errors, faltes, potser crims comesos per uns adolescents inconscients que aparentment ho tenen tot.

La possibilitat de gravar i penjar imatges o vídeos a Internet, més enllà de ser un acte innòcuament estúpid, pot convertir-se en una acció tant vexant que pot provocar l’asfíxia de qui la pateix, fins arribar a l’angoixa o al suïcidi. Recordem l’encertada Amanda T a la Sala Àtrium, aquesta mateixa temporada, sobre el cas real d’Amanda Todd, que dóna on-line els motius del seu suïcidi a causa d’un ciberbulling. Encara avui dia el vídeo segueix penjat https://www.youtube.com/watch?v=vOHXGNx-E7E . Actualment el suïcidi és la primera causa de mort de joves entre 20 i 30 anys, tal com Marina Subirats apunta en un excel·lent article titulat Gent de demà al diari Ara parlant d’educació http://www.ara.cat/opinio/gent-dema_0_1745225485.html. I és que ens esforcem tant a omplir els caparrons dels nostres fills i alumnes amb una sèrie de continguts, que no només no els seran de massa utilitat per al seu futur, sinó que a demés són fàcilment localitzables a Xarxa. Internet qüestiona una educació decimonònica basada en l’adquisició de conceptes. Entenent l’alumne o el fill com un recipient buit que hem d’anar emplenant. I ens oblidem de l’hemisferi esquerra del cervell, que s’encarrega de les emocions, dels valors, dels sentiments, de la capacitat de crear, d’imaginar. Aquests nens es fan adolescents i després adults amb una mancança tal d’estímuls sensitius, de models o patrons a seguir o a revoltar-s’hi, que no fan sinó temptatives per a sortir-se’n, molts d’ells sense aconseguir-ho. Què està bé i què malament? Es deuen preguntar. No els hem ensenyat a cercar respostes a aquestes i d’altres preguntes. Ni tan sols els hem ensenyat a preguntar-se aquestes i tantes d’altres qüestions. Hem tingut por d’imposar el nostre criteri i els hem deixat orfes de valors. Les consultes dels psicòlegs es van emplenant d’adolescents. Creixen amb un desencís i un recel cap a una societat que creien que estava al seu servei. A mesura que es fan grans van constatant el que de molt joves ja intuïen: que la societat els gira l’esquena i va esdevenint cada cop més hostil: atur, falta de motivació, falta de recursos i sobretot desarmats per a enfrontar-se a una vida a la qual ningú no els ha donat les eines per a sortir-se’n.

“Podeu atonyinar el meu fill però només durant vint minuts i no fer-li un mal permanent” proposa inverossímilment la mare a la víctima. A mesura que avança l’obra la mare es va convertint més en dona. Voldrà castigar el seu fill..., però no massa. Però això no serà possible. Sílvia Sabaté crea un personatge sòlid i molt humà en una obra que mica en mica va agafant gruix i densitat. Els silencis i les frases inacabades, a l’estil David Mamet, permeten als personatges endinsar-nos en una societat malalta per a qüestionar-nos el paper de l’educació, tant a casa com a l’escola, com en l’entorn.

QUINA PUTA PUTA PUTA PUTA PUTA PUTA PUTA PUTA PUTA MEEEERDA!!

Wasted

De Kate Tempest

Direcció: Ivan Morales

Companyia: Íntims Produccions

Sala Beckett

17/02/2017

Amb aquestes paraules comença Wasted de la rapera Kate Tempest que Ivan Morales i Íntims Produccions han portat a la Sala Beckett. Promet... El públic estem disseminats per la sala amb cadires. L’espai és nuu. Les parets de la recent rehabilitada Cooperativa de Pau i Justícia, ara seu de la Beckett, són prou eloqüents, prou wasted, deliberadament fetes pols. Una llum de fluorescent ens ataca. Els actors deambulen enmig del públic amb un espai sonor que acompanya i anirà agafant protagonisme al llarg de l’obra.

Kate Tempest és la nova musa d’una generació desencantada. Poetessa guardonada i dramaturga, narra històries de joves desencisats. Wasted és la seva primera obra teatral i en ella narra la festa de record de l’amic comú dels tres protagonistes, el Dani, la Carlota i l’Edu. Molta festa, molt alcohol, molta droga, molta música i sobretot moooolta, però mooolta energia. La història és el de menys. Joves que als vint-i-tants anys es dediquen a viure del record, d’un temps passat que va ser molt més prometedor que el present que estan vivint. Joves envellits. Es senten agredits, cansats, farts d’una vida poc estimulant. Fan intents de canvi que seran frustrats i frustrants, intents d’amor inacabats, intents de fer que no acaben de ser. I així, tot i l’espectacular adrenalina que desprenen durant la festa, tot plegat acaba en res, o en ben poc. La festa s’acaba i tots tornaran a la feina, a casa, a les seves minúscules rutines quotidianes que tant els escanyen. Wasted: fet pols... “Quina sort el Toni, morir tan jove!” diu el Dani. Joves sobrevinguts per una crisi que els enxampa a l’inici de les seves carreres. Podria semblar que són uns privilegiats per tenir feina, però ja se senten desil·lusionats. “Aún no tienes años pá votar y ya pasas del rollo de vivir...” cantava Sabina als anys ’80. Poca cosa ha canviat des de llavors, i probablement forma part de la condició de “jove”: sentir-se fart de tot.

Tempest representa la nova Sarah Kane, la nova Janis Joplin amb un argument que podria recordar Night Fever del s. XXI. El jove públic està commòs i s’identifica amb l’escena més per l’energia que desprenen aquests joves cossos que pel que s’hi diu.

Ivan Morales segueix la línia d’investigació que va iniciar amb Sé de un lugar, d’experimentar amb l’espai i la immediatesa dels actors amb el públic implicant-lo a l’espectacle directament. La jove companyia lleidatana (iniciada el 2012) Íntims Produccions, es lliuren sense treva a una interpretació que requereix un gran entrenament i esforç físic.

UN CANALLA NO ÉS MILLOR QUE UN ALTRE CANALLA

MUÑECA DE PORCELANA
David Mamet
Amb José Sacristán
Teatre Poliorama
02/02/2017

Quan portem poc més d’una hora d’espectacle, en ple clímax de l’obra, una dona s’aixeca ostentosament d’una de les butaques de les primeres files de platea i surt del teatre. És alta i rossa. Potser americana? El públic la mirem uns instants. José Sacristán la mira una dècima de segon i continua disparant les frases sincopades de David Mamet de Muñeca de Porcelana (China Doll) al Poliorama.

Curiós incident el dia de l’estrena que no mereixeria ser esmentat, si no fos que això és el que va fer la meitat de la sala al Gerald Schoenfeld Theatre el dia de la postergada estrena amb Al Pacino dalt de l’escenari. Segons Ben Brantley, el crític “pope” del New York Times, la mitja part (ja que l’obra es va presentar amb dos actes i un entreacte) va ser una autèntica estampida on van marxar la meitat de la platea, amb gent reclamant que se’ls tornés els diners a la taquilla. Brantley fa una crítica mordaç a l’espectacle en general i de Pacino diu que ni tan sols es sabia el text, que anava embarbussant-se a cada frase de manera que no s’entenia ni l’argument de l’obra. Es veu que van haver d’ajornar l’estrena, ja que Mamet estava reescrivint l’obra durant els assaigs. I finalment en va canviar el final. Potser dubtava entre un final feliç o tràgic. Encara que al meu entendre ambdós, resulten prou desencisadors. Tant la salvació com la condemna del protagonista són tràgiques, ja que Mamet, com els bons autors, aconsegueixi que el públic simpatitzem amb el malvat quan aquest està acorralat. Potser és que la crítica americana no ha perdonat el gir de Mamet cap a la dreta. De ser un abanderat demòcrata, Mamet s’ha “convertit” als republicans. Això és imperdonable. O és l’stablishment de Broadway que vol castigar el tàndem que tant va triomfar als anys ‘70 amb American Buffalo? Pacino-Mamet: guapos, joves, amb èxit i a sobre progres!

Al meu entendre Mamet critica no només l’esquerra americana, sinó també la dreta. Critica els lobbies de poder. Critica la política, tota la política o més ben dit tots els polítics, critica el poder, critica el mercat on tot resulta comprable també l’amor, i en definitiva critica el sistema. Hi ha una tradició de bons autors americans que des del sistema se’l carreguen. Una tradició que neix amb el realisme americà d’Arthur Miller, Eugène O’Neill i Tennessee Williams com a caps visibles i continua amb Norman Mailer, Tom Stoppard o el mateix David Mamet. Al meu entendre tots ells grans mestres.

Quan finalment China Doll es va estrenar el 4 de desembre de 2015, un mes i mig més tard del previst, Obama encara era president però l’ombra del malvat Trump ja planejava sobre el cel de Broadway i és clar, la inelligentsia no es va prendre gens bé que algú dels seus, o que ha estat dels seus, els critiqués i parlés de la seva corrupció argüint que la corrupció dels Demòcrates, no resulta gens diferent de la dels Republicans. Mamet transcendeix les fronteres americanes en un argument que em fa pensar amb tristesa en el progressiu desafecció de la població per la política espanyola dels últims quaranta anys, és a dir de la nostra ja no tan jove democràcia.

La versió de Bernabé Rico condensa l’obra en un sol acte de poc més d’una hora. Mickey Ross, José Sacristán, és una elderly multimilionari que vol marxar de lluna de mel amb la seva jove novia anglesa en el seu jet privat que li acaba de regalar en una clara demostració (a sí mateix) de virilitat i poder. Però ai! Els problemes comencen quan l’avió ha patit una pana i ha hagut d’aterrar en sòl americà de manera que li costarà a Ross uns impostos que volia evitar i ara es nega a pagar. La cosa es complica quan s’assabenta de les vexacions que la policia ha sotmès a la noia. El fill de l’ex-governador de l'estat i ara candidat majoritari li vol la pell. Tot plegat es va entortolligant i l’actitud del personatge es va degradant de cínic i dèspota a l’inici a acorralat i desesperat al final. Sacristán juga el seu paper amb domini en un quasi monòleg amb breus interrupcions del seu secretari Carson (Javier Gordino). El telèfon és el seu aliat i a través d’ell apareixen tots els altres personatges necessaris (el suís que li ha venut l’avió, la novia vexada, el seu advocat i els seu amic íntim Ruddy, pròxim al fill del governador i mentor de Ross a qui anomenen “el Chico”). Les pauses estan ben mesurades i els diàlegs propis de Mamet amb frases inacabades, interrupcions, diàlegs que es trepitgen juguen a favor d’una obra que crea una tensió ben jugada per un experimentat Sacristán. Un paper que requereix la presència d’un dels grans.

Mamet ha agraït a Sacristán que s’atreveixi amb la seva obra, fins a la data la única estrena fora dels Estats Units. Esperem que les versions i traduccions es vagin succeint en un futur pròxim amb una obra imprescindible d’interès molt actual.