PRIMER MARE O PRIMER DONA?

4 MINUTS 12 SEGONS
De James Fritz
Director: Pep Duran
VERSUS Teatre
 

Primer mare o primer dona? Aquesta és la qüestió que es planteja la Di (Sílvia Sabaté) a 4 minuts i 12 segons del jove James Fritz, actualment al Versus Teatre. Una parella de classe mitjana (educació mitjana, estatus social, econòmic i cultural mitjà) s’assabenta de quelcom espantós que ha comès el seu fill, ben educat en una escola privada. “Què hem fet malament?” Es pregunta la mare que no pot creure que la nineta dels seus ulls, l’adolescent Jack, sigui el monstre que ha parit i educat. I efectivament, el públic ens preguntem el mateix, ja que potser tots som co-responsables dels actes, errors, faltes, potser crims comesos per uns adolescents inconscients que aparentment ho tenen tot.

La possibilitat de gravar i penjar imatges o vídeos a Internet, més enllà de ser un acte innòcuament estúpid, pot convertir-se en una acció tant vexant que pot provocar l’asfíxia de qui la pateix, fins arribar a l’angoixa o al suïcidi. Recordem l’encertada Amanda T a la Sala Àtrium, aquesta mateixa temporada, sobre el cas real d’Amanda Todd, que dóna on-line els motius del seu suïcidi a causa d’un ciberbulling. Encara avui dia el vídeo segueix penjat https://www.youtube.com/watch?v=vOHXGNx-E7E . Actualment el suïcidi és la primera causa de mort de joves entre 20 i 30 anys, tal com Marina Subirats apunta en un excel·lent article titulat Gent de demà al diari Ara parlant d’educació http://www.ara.cat/opinio/gent-dema_0_1745225485.html. I és que ens esforcem tant a omplir els caparrons dels nostres fills i alumnes amb una sèrie de continguts, que no només no els seran de massa utilitat per al seu futur, sinó que a demés són fàcilment localitzables a Xarxa. Internet qüestiona una educació decimonònica basada en l’adquisició de conceptes. Entenent l’alumne o el fill com un recipient buit que hem d’anar emplenant. I ens oblidem de l’hemisferi esquerra del cervell, que s’encarrega de les emocions, dels valors, dels sentiments, de la capacitat de crear, d’imaginar. Aquests nens es fan adolescents i després adults amb una mancança tal d’estímuls sensitius, de models o patrons a seguir o a revoltar-s’hi, que no fan sinó temptatives per a sortir-se’n, molts d’ells sense aconseguir-ho. Què està bé i què malament? Es deuen preguntar. No els hem ensenyat a cercar respostes a aquestes i d’altres preguntes. Ni tan sols els hem ensenyat a preguntar-se aquestes i tantes d’altres qüestions. Hem tingut por d’imposar el nostre criteri i els hem deixat orfes de valors. Les consultes dels psicòlegs es van emplenant d’adolescents. Creixen amb un desencís i un recel cap a una societat que creien que estava al seu servei. A mesura que es fan grans van constatant el que de molt joves ja intuïen: que la societat els gira l’esquena i va esdevenint cada cop més hostil: atur, falta de motivació, falta de recursos i sobretot desarmats per a enfrontar-se a una vida a la qual ningú no els ha donat les eines per a sortir-se’n.

“Podeu atonyinar el meu fill però només durant vint minuts i no fer-li un mal permanent” proposa inverossímilment la mare a la víctima. A mesura que avança l’obra la mare es va convertint més en dona. Voldrà castigar el seu fill..., però no massa. Però això no serà possible. Sílvia Sabaté crea un personatge sòlid i molt humà en una obra que mica en mica va agafant gruix i densitat. Els silencis i les frases inacabades, a l’estil David Mamet, permeten als personatges endinsar-nos en una societat malalta per a qüestionar-nos el paper de l’educació, tant a casa com a l’escola, com en l’entorn.