diumenge, 25 de novembre del 2018

EL GRAN PACTE AMB LA MENTIDA

El bramido de Düsserdof
Sergio Blanco
Temporada Alta
18/11/2018
 



Diu Sergio Blanco que ell escriu autoficció no perquè s’estimi a ell mateix, sinó perquè vol que sentir-se estimat pels demés. Al bramido de Düsserdorf, aquesta autoficció es tradueix en un personatge central, Sergio Blanco, que assisteix els últims dies de vida del seu pare a la ciutat de Düsseldorf, lluny de casa. I hi ha anat per tres diferents possibilitats que li permeten indagar tres temes cabdals en la seva obra: l’ètica en l’art, els límits de la sexualitat i la recerca de déu. Així, amb el tema central de la mort del pare, planteja tres possibles escenaris: ell és Düsseldorf per a la inauguració d’una exposició sobre el Vampir de Düsseldorf, un famós assassí en sèrie de la ciutat de principis del s. XX; per a escriure el guió d’una pel·lícula porno amb una productora al límit de la legalitat; i per a convertir-se al judaisme a la gran mesquita de Düsseldorf. Aparentment, tres temes, quatre comptant la mort del pare, inconnexes i tremendament profunds per a plantejar-los en un sol espectacle. Però Blanco els planteja i lliga entre sí de tal manera i amb una desimboltura tan desacomplexada, tan directe i tan documentada que flueixen, de la mateixa manera com flueixen els nostres pensaments d’un tema a un altre sense solució de continuïtat. Sense saber com tot agafa sentit en un entorn tèrbol, gens fàcil, que embolcalla l’espectador. La intel·ligència de Sergio Blanco encomana el públic de manera que ens permet, ens obliga a emplenar els buits que ell deixa a propòsit al seu text per a que els emplenem amb les nostres pròpies experiències vitals.



Un escenari gairebé buit, blanc com una habitació d’hospital, amb una pantalla que revela frases, imatges i els capítols o bramuls de l’obra acompanyen tres magnífics actors, amb una música (sempre important en l’obra de Blanco) que ens remet a la nostra història i tres magnífics actors, que elegantment presenten, viuen o reviuen uns moments crucials de la vida, o la suposada vida, de Sergio Blanco. Al final només queda una pregunta: on és la mare?


ELL, ROBOT


UNCANNY VALLEY
Rimini Protokoll
Sala Planeta Temporada Alta
24/11/2018


Stefan Kaegi de la companyia Rimini Protokoll es planteja els límits de la humanitat a través d’un robot que emula l’escriptor i dramaturg Thomas Melle. Quasi res! Un ambiciós monòleg interpretat per un robot que ens pregunta al públic com ens sentim o qui som?



Pot un robot crear empatia? Segons Masahiro Mori, professor expert en robòtica “la resposta emocional d’un humà cap a un robot fet en aparença i comportament similar a un humà crea un rebuig emocional”, però si l’aparença és pràcticament indistingible de l’humà, aleshores crea empatia. Hi ha doncs, un buit, una vall (valley) inexplicable o inquietant (uncanny) entre l’empatia que sentim per a un ésser similar i la que sentim per a un altre pràcticament igual. Aquest buit inquietant és el que Kaegi explora al seu muntatge, en format de conferència-espectacle.

Si rememorem un record de la infantesa, tendim a emplenar els buits de la memòria de forma creativa, és a dir, ens inventem els nostres propis records, tal com ho faria un robot. Per tant, quan parlem d’autenticitat, de què parlem exactament? A l’espectacle-conferència, se’ns mostra una entrevista de Melle amb un sord a qui se li ha implantat un xip per a poder sentir. Però pot desconnectar-lo per a escoltar el silenci en moments, com quan treballa per a concentrar-se o bé quan dorm per a no ser destorbat. El fa doncs, més apte, més ben adaptat al medi o superior que un ésser humà “sa”. És més o menys autèntic, doncs?



Els japonesos són proclius a adoptar robots com amics o cuidadors (recordem el fenomen Tamagotchi dels anys ‘90), per la seva cultura xintoista i budista, que atribueix característiques humanes als objectes. Però en general la humanitat crea el fenomen anomenat pareidolia segons el qual “el nostre cervell sempre busca formes humanes en animals i objectes" (J. Vallverdú). Busquem monstres en les diverses formes d’un núvol, d’una ombra d'un arbre i tendim a veure com humanitzants objectes inanimats, com una nina per a una nena, el robot Hal de 2001, R2D2 de la Guerra de les galàxies, els replicants de Blade Runner...” .

Kaegi es planteja la recepció de la conferència-espectacle i l’empatia que pot generar el seu robot. Queden força enigmes per a resoldre. I la consciència...? El robot ens parla de la soledat de l’escriptor. Ens el creiem? Sent, un robot? Pot tenir sentiments? O tan sols expressar-los de forma imitativa amb una gestualitat i un to de veu precisos? (J. Vallverdú)

M’hagués agradat presenciar una conversa (òbviament fictícia) entre el Melle de carn i ossos i el seu alter ego robòtic per a entendre quin dels dos és més autèntic, més humà? Una conversa entre tots dos sobre la capacitat d’adaptació al medi, d’aprenentatge, de consciència d’imaginar, de somniar...


divendres, 23 de novembre del 2018

DE BONES INTENCIONS L’INFERN N’ÉS PLE


LA BENVINGUDA
De Marc Guevara
Companyia Obskené
Sala Beckett
16/11/2018

Apareix al diari la notícia “Una activista catalana s'enfronta a cinc anys de presó per voler ajudar un jove refugiat a sortir de Grècia” (Diari ARA https://www.ara.cat/internacional/activista-catalana-enfronta-refugiat-Grecia_0_2129787179.html) i un es pregunta sobre la licitud d’accions bens intencionades, sobre els límits del poder judicial, tan desacreditat i per diferents raons durant els darrers mesos, i sobre els límits de l’egoisme o de la intromissió. Sovint, a les xerrades amb activistes i cooperants, sorgeix l’obligada pregunta: i què hi podem fer nosaltres? Fins on podem col·laborar en el curs dels esdeveniments que a totes totes percebem com a injustos? I aquestes intencions, fins a quin punt són interferències no ambicionades per a qui les percep? Europa ha blindat les fronteres per a que els refugiats no hi pugui penetrar. Hi ha cooperants que es salten la legislació i com autèntiques Antígones, segueixen una altra llei, la llei de la Naturalesa, de la moralitat, més enllà de la legalitat, acollint malgrat tot. Han de pagar per això?



Marc Guevara es qüestiona i ens ho qüestiona els límits de les bones intencions a la La Benvinguda. Una activista torna a casa després d’un voluntariat acompanyada de la Tahiya, una dona refugiada que ha “adoptat” contravenint les regles establertes per l’establishment occidental. La presència fora d’escena (Obskené) de la refugiada transformarà la vida de la parella i posarà al descobert qüestions ocultes dins la intimitat de la parella, com de la societat. Un plantejament impecable desenvolupat amb un mestratge que oculta la curta carrera com autor de Guevara.

Una primera part impecable que al meu tendre s’embolica a partir d’un incident que té lloc a la meitat de l’obra. Un sòlid repartiment amb Marta Gayarri i Santi Ricard, juntament amb una direcció acurada de Mònica Bofill acompanyen la peça que, els asseguro, deixa estela en el pensament de l’espectador.

diumenge, 18 de novembre del 2018

MALGRÉ TOUT...


UNA LLUITA CONSTANT
La Ruta 40 i Carlota Subirós
Direcció: Carlota Subirós
Sala Beckett
13/11/2018

En una curta conversa telefònica de fa anys, l’estimat poeta i arquitecte Joan Margarit, em va fer una declaració de principis. Em va dir: “Quan ja no pots creure ni en la revolució ni en el psicoanàlisi, l’únic que et queda és la poesia.” Irònicament, aquestes paraules van ressonar dins meu com un emblema revolucionari: “Ni Déu, ni pàtria, ni patró”, ja que encara era massa jove per a no creure en la revolució. Passats els anys, i veient el desengany darrera tantes revolucions, he entès de què em parlava l’amic Margarit.

Xesca Salà

És necessària la revolució? Quina és la nostra revolució?
Carlota Subirós, juntament amb la companyia La Ruta 40 resident de la Sala Beckett, es plantegen aquests dilemes a Una lluita constant. Centrant-se en les “nostres” revolucions: la dels nostres pares el Maig del ’68 i la nostra (fins ara) el 15M, ha recollit una exhaustiva documentació que passa per la Marina Garcés, l’Angela Davis, el comitè d’empresa durant la vaga de la Wonder o tants testimonis anònims que són qui realment donen sentit a les revolucions. Les Revolucions tendeixen al fracàs, però amb tot, resulten necessàries per a moure, si no tot el que s’hi planteja, almenys petites fites que al llarg de la història han aconseguit fer de la nostra societat un lloc més just per a viure-hi. Aquesta és l’optimista tesi de Subirós, que s’ensorra només sortir al carrer i veure la quantitat de sense sostre que proliferen pels carrers de Barcelona, o les cotes de salvatgia en què el capitalisme més desaforat ha arribat, o la indiferència davant l’alarmant índex de contaminació del planeta, o l’abús de poder masclista, racista, classista instaurat en totes les comunitats humanes... Amb tot, sense el motor de la lluita, tendim a creure que la barbàrie més desaforada ens esclafaria com una llosa. Potser les revolucions són necessàries, ja que encara que no aconsegueixin capgirar-ho tot, almenys frenen l’allau de cobdícia i corrupció inherent en l’ésser humà. La lluita com a finalitat, no com a mitjà, és el missatge que es desprèn de l’obra, un crit desesperat per a seguir empenyent feixugament una societat absurda cap endavant malgrat tot.

Les magnífiques interpretacions dels joves actors de la Ruta 40 confereixen una energia necessària a l’espectacle, per bé que la força rau en la veritat dels autèntics testimonis que apareixen a les filmacions documentals. Subirós proposa un joc de doblatge entre els uns i els altres d’una teatralitat impecable. L’espectacle funciona com a punt de partida d’una profunda reflexió que hauran de fer els espectadors en sortir de la sala. S’obre una finestra a la discussió, al record, a la projecció, a la denúncia... En aquest sentit, un espectacle necessari.

diumenge, 11 de novembre del 2018

UNA OBRA EXCEPCIONAL


Les coses excepcionals
De Duncan Macmillan
Direcció i producció de Sixto Paz
Amb Pau Roca
10/11/2018


Amb el seu permís vaig a enumerar una llista per la qual Les coses excepcionals, em sembla una obra excepcional. Sens dubte serà una llista incompleta i els convido a continuar-la un cop l’hagin vist al Teatre Capitol de Barcelona. Comencem? Som-hi!



1. La poesia que es desprèn de la llista de coses excepcionals que enumera el protagonista que ens obren les portes als sentits, als records, als desitjos, a les emocions. Un llistat acurat que podríem haver realitzat vostè mateix o vostè, o jo mateixa que va des de les coses més banals a d’altres amb més implicacions.

2. El transfons tràgic de l’obra a mig camí entre el drama i la comèdia. El fons és trist però la forma és còmica, de manera que Macmillan aconsegueix fer-nos riure i que se’ns congeli aquest riure. I que després tornem a riure i un altre cop ens quedem pensatius...

3. Les complicitats que s’estableixen amb el públic, fent-lo partícip directe de l’acció. Amb actors improvisats que apareixen espontàniament d’entre els assistents.

4. La magnífica, també excepcional, interpretació de Pau Roca, des de l’honestedat que ens apropa a un drama i la seva “salvació”.

5. Els referents musicals que intervenen a l’obra com un personatge més.

6. La trajectòria de la companyia Sixto Paz, a hores d’ara un referent del teatre català, amb obres tant exitoses de dramaturgs contemporanis com Pulmons, del mateix autor o hISTÒRIA, o Dybbuk o Tender Napalm...

I a partir d’aquí continuo la meva llista personal:

1.000.001. Despertar-me cada dia al teu costat
1.000.002. Esperar el dia que una flor s’obri
1.000.003. Obrir les finestres de la imaginació i deixar-hi sortir tot. I quan dic tot, dic tot, fins a deixar-se sorprendre
1.000.004. Mirar la pròpia ombra un dia assolellat
1.000.005. Passejar pel bosc un dia de tardor
1.000.006. Descansar quan estàs cansat
1.000.007. Cansar-te
1.000.008. Fer pessigolles a un nen i mirar-lo riure
1.000.009. Saber tocar la guitarra com el Mark Knopfler
1.000.010. Veure Les coses excepcionals de Duncan Mcmillan amb la producció de Sixto Paz

divendres, 2 de novembre del 2018

DEL BON TEATRE EL MILLOR


EL DECLIVE
De Nelson Valente
Teatre Villarroel
02/11/2018

Del bon teatre el millor creua l’Atlàntic i des del Mar de la Plata ens transporta a històries aparentment quotidianes que ens fan viatjar fins al centre de les nostres passions més ocultes i més fosques.



El Declive de Nelson Valente, de qui ja vam veure i admirar el Loco y la Camisa, estarà pocs dies en horari off a la Villarroel. És una cita imprescindible pels amants del teatre en estat pur, del bon teatre. Dues parelles d’avançada edat es troben a casa com cada diumenge atrapades per un tedi sufocant. De l’opressiva quotidianitat juntament amb l’avorriment i grans dosis d’egoisme en sorgeixen les passions més baixes, les veritats més ofensives i les frustracions més insondables. En la impossible recerca tardana de la felicitat tots quatre es veuran abocats als retrets més crispats i finalment, desesperats. L’obra no està absenta d’un humor finíssim, marca de l’autor, que a mesura que avanci l’acció s’anirà agrint. Un viatge meticulosament guiat per un camí d’emocions. Una interpretació coral que impressiona per la seva entrega, honestedat i també per la seva humilitat. Chapeau!
No se la poden perdre.