ELL, ROBOT

UNCANNY VALLEY
Rimini Protokoll
Sala Planeta Temporada Alta
24/11/2018

Stefan Kaegi de la companyia Rimini Protokoll es planteja els límits de la humanitat a través d’un robot que emula l’escriptor i dramaturg Thomas Melle. Quasi res! Un ambiciós monòleg interpretat per un robot que ens pregunta al públic com ens sentim o qui som?

Pot un robot crear empatia? Segons Masahiro Mori, professor expert en robòtica “la resposta emocional d’un humà cap a un robot fet en aparença i comportament similar a un humà crea un rebuig emocional”, però si l’aparença és pràcticament indistingible de l’humà, aleshores crea empatia. Hi ha doncs, un buit, una vall (valley) inexplicable o inquietant (uncanny) entre l’empatia que sentim per a un ésser similar i la que sentim per a un altre pràcticament igual. Aquest buit inquietant és el que Kaegi explora al seu muntatge, en format de conferència-espectacle.

Si rememorem un record de la infantesa, tendim a emplenar els buits de la memòria de forma creativa, és a dir, ens inventem els nostres propis records, tal com ho faria un robot. Per tant, quan parlem d’autenticitat, de què parlem exactament? A l’espectacle-conferència, se’ns mostra una entrevista de Melle amb un sord a qui se li ha implantat un xip per a poder sentir. Però pot desconnectar-lo per a escoltar el silenci en moments, com quan treballa per a concentrar-se o bé quan dorm per a no ser destorbat. El fa doncs, més apte, més ben adaptat al medi o superior que un ésser humà “sa”. És més o menys autèntic, doncs?

Els japonesos són proclius a adoptar robots com amics o cuidadors (recordem el fenomen Tamagotchi dels anys ‘90), per la seva cultura xintoista i budista, que atribueix característiques humanes als objectes. Però en general la humanitat crea el fenomen anomenat pareidolia segons el qual “el nostre cervell sempre busca formes humanes en animals i objectes" (J. Vallverdú). Busquem monstres en les diverses formes d’un núvol, d’una ombra d'un arbre i tendim a veure com humanitzants objectes inanimats, com una nina per a una nena, el robot Hal de 2001, R2D2 de la Guerra de les galàxies, els replicants de Blade Runner...” .

Kaegi es planteja la recepció de la conferència-espectacle i l’empatia que pot generar el seu robot. Queden força enigmes per a resoldre. I la consciència...? El robot ens parla de la soledat de l’escriptor. Ens el creiem? Sent, un robot? Pot tenir sentiments? O tan sols expressar-los de forma imitativa amb una gestualitat i un to de veu precisos? (J. Vallverdú)

M’hagués agradat presenciar una conversa (òbviament fictícia) entre el Melle de carn i ossos i el seu alter ego robòtic per a entendre quin dels dos és més autèntic, més humà? Una conversa entre tots dos sobre la capacitat d’adaptació al medi, d’aprenentatge, de consciència d’imaginar, de somniar...