MALGRÉ TOUT...

UNA LLUITA CONSTANT
La Ruta 40 i Carlota Subirós
Direcció: Carlota Subirós
Sala Beckett
13/11/2018

En una curta conversa telefònica de fa anys, l’estimat poeta i arquitecte Joan Margarit, em va fer una declaració de principis. Em va dir: “Quan ja no pots creure ni en la revolució ni en el psicoanàlisi, l’únic que et queda és la poesia.” Irònicament, aquestes paraules van ressonar dins meu com un emblema revolucionari: “Ni Déu, ni pàtria, ni patró”, ja que encara era massa jove per a no creure en la revolució. Passats els anys, i veient el desengany darrera tantes revolucions, he entès de què em parlava l’amic Margarit.

Xesca Salà

És necessària la revolució? Quina és la nostra revolució?

Carlota Subirós, juntament amb la companyia La Ruta 40 resident de la Sala Beckett, es plantegen aquests dilemes a Una lluita constant. Centrant-se en les “nostres” revolucions: la dels nostres pares el Maig del ’68 i la nostra (fins ara) el 15M, ha recollit una exhaustiva documentació que passa per la Marina Garcés, l’Angela Davis, el comitè d’empresa durant la vaga de la Wonder o tants testimonis anònims que són qui realment donen sentit a les revolucions. Les Revolucions tendeixen al fracàs, però amb tot, resulten necessàries per a moure, si no tot el que s’hi planteja, almenys petites fites que al llarg de la història han aconseguit fer de la nostra societat un lloc més just per a viure-hi. Aquesta és l’optimista tesi de Subirós, que s’ensorra només sortir al carrer i veure la quantitat de sense sostre que proliferen pels carrers de Barcelona, o les cotes de salvatgia en què el capitalisme més desaforat ha arribat, o la indiferència davant l’alarmant índex de contaminació del planeta, o l’abús de poder masclista, racista, classista instaurat en totes les comunitats humanes... Amb tot, sense el motor de la lluita, tendim a creure que la barbàrie més desaforada ens esclafaria com una llosa. Potser les revolucions són necessàries, ja que encara que no aconsegueixin capgirar-ho tot, almenys frenen l’allau de cobdícia i corrupció inherent en l’ésser humà. La lluita com a finalitat, no com a mitjà, és el missatge que es desprèn de l’obra, un crit desesperat per a seguir empenyent feixugament una societat absurda cap endavant malgrat tot.

Les magnífiques interpretacions dels joves actors de la Ruta 40 confereixen una energia necessària a l’espectacle, per bé que la força rau en la veritat dels autèntics testimonis que apareixen a les filmacions documentals. Subirós proposa un joc de doblatge entre els uns i els altres d’una teatralitat impecable. L’espectacle funciona com a punt de partida d’una profunda reflexió que hauran de fer els espectadors en sortir de la sala. S’obre una finestra a la discussió, al record, a la projecció, a la denúncia... En aquest sentit, un espectacle necessari.