THE SHOW UST GO ON

LA JAULA DE LAS LOCAS
Dirigit per Àngel Llàcer
Teatre Tivoli
27/09/2018
 

Gran estrena amb tot luxe al Tivoli. No hi manca de res: de catifa vermella, photocall i celebrities, com mana un muntatge que diu que ha costat 2.000.000€. La Jaula de las Locas, és un devessall de glamour, d’exageració, de crits i de rialles, una bogeria! Una desfilada de lluentons, innombrables perruques de tots els colors, vestuari exuberant, canons de llums que enfoquen una escena frenèticament opulent. Fantàstica!

Senyores i senyors benvinguts al país de l’abundància! Deixem enrere les hipoteques, els acomiadaments improcedents, els ajustos d’empresa i també els familiars, oblidem les rancúnies i les rivalitats, oblidem la crisi que ens arrasa! Oblidem-ho tot i endinsem-nos en el meravellós món fúcsia de la Jaula de las Locas.

Com en el Kit Kat de Cabaret, un esplèndid Ivan Labanda ens dóna la benvinguda a la Cage aux Folles i dóna pas a un magnífic cos de ball format per homes, dones i altres. Una festa que continuarà durant dues hores i mitja. No hi falten trucs per a arrencar l’aplaudiment entusiasta del públic, amb dobles o triples finals de cada tema, amb crits i bogeries vàries. Tot molt monya.

A la primera part Àngel Llàcer és l’amo de la festa, el protagonista i el director de l’espectacle. I a fe que ho aprofita. Està brillant ficant-se entre i amb el públic, cantant i lluint un charme que li regalima fins per les orelles. La segona part és més teatral i és on hi té lloc el conflicte entre una família atípica i una altra de ridículament carca, amb un pare encertadament caracteritzat com el Rajoy.

La llibertat, més encara, el llibertinatge i sobretot l’amor, l’amor lliure, guanyen sobre la tradició, la formalitat i finalment la hipocresia. L’obra va ser escrita fa més de quaranta anys i malauradament encara té la vigència d’una societat que encara no ha superat la reaccionària imposició del model de família paterno heterosexual.   

ON DORM LA LLUNA BLANCA

MAREMAR
Dagoll Dagom
Shakespeare – Lluís Llach
Teatre Poliorama 26/09/2018
 

No és habitual que en acabat la funció el públic en massa salti de la seva butaca i aplaudeixi dret des de la primera glòria. Quan això succeeix augura un èxit d’assistència per a la temporada. Precisament és el que vam viure ahir a l’estrena de Maremar de Dagoll Dagom al Poliorama, amb un públic entusiasta aclamant els artistes, amb un Lluís Llach absent.

El nou viatge de Dagoll Dagom rema amb una versió lliure de Pèricles, Príncep de Tir de Shakespeare, amb música adaptada de Lluís Llach i una excel·lent coreografia d’Ariadna Peya. La producció de Dagoll s’ha reduït aquest cop a nou actors-cantants-ballarins i l’orquestra ha quedat minvada a un sol músic percussionista que els acompanya. Però aquesta austeritat no resta acció i espectacularitat al muntatge, trufat de les meravelloses frases de Shakespeare. En escena, uns i altres s’entreguen amb entusiasme a l’energètic frenesí que marca el ritme trepidant de l’obra. Destaquen una poderosa Mercè Martínez i una angelical Elena Tarrats que ja ens va sorprendre la temporada passada al TNC amb Ànec Salvatge i que aquí desplega altres aptituds com el cant i la dansa i un caràcter que no per ingenu, li resta força.

L’obra comença amb molt de vigor i acaba amb un emotiu parlament que arrenca més d'una llàgrima al pati de butaques. En un camp de refugiats actual, una dona explica l'odissea de Pèricles a una nena orfe que plora, per tal de consolar-la. La llegenda finalitza miraculosament bé, però la dona i la noia refugiades ens recorden que no és així en la realitat i trencant la quarta paret reclamen atenció i recursos a tantes persones que es juguen diàriament la vida per a entrar al nostre continent. 

L’enrevessada odissea de Pèricles, no és sinó un conte d’aventures fantàstiques amb tots els ingredients que el fan apte i engrescador per al públic més jove. L’aportació de Dagoll és la seva aproximació al drama real que estem vivint els últims anys a les costes del Mediterrani. Una aposta honesta d’impecable factura amb el segell del bon musical català de Dagoll Dagom.

SENYORES, DESPERTEM-NOS I ANEM A BUSCAR LA NOSTRA ILLA GREGA!!!

SHIRLEY VALENTINE
De Willy Russell
Direcció Miquel Gorriz
Amb Mercè Arànega

Shirley Valentine (1986), el monòleg de Willy Russell, torna a la cartellera de Barcelona, després d’haver-hi fet parada el 1994 amb Amparo Moreno de la mà de Rosa Maria Sardà i reposada el 2001. En la nova producció al Goya, una esplèndida Mercè Arànega desplega el seu immens talent dirigida eficaçment per Miquel Gorriz i amb una escenografia eficient de Jon Berrondo.

David Ruano

L’obra és un cant a la llibertat i aposta amb optimisme per la possibilitat d’obtenir-la. Efectivament, senyores, la llibertat es troba aquí mateix! És possible! La Shirley Valentine ens ho demostra. Ella la troba en una illa grega on suposadament sempre és estiu. On és doncs la nostra llibertat? En algun racó del planeta, segurament. Només cal, això sí, buscar-la. I ser valenta, és clar. Tanmateix potser està més a la vora del que ens pensem, però el viatge tant si és cap enfora com cap endins, és necessari.

L’obra és una comèdia i la interpretació de l’Arànega emociona, especialment al tercer acte, on rep un calorós i sincer aplaudiment del públic, un cop més i ara amb raó, majoritàriament dones i especialment, dones grans. Russell no va voler endinsar-se en qüestions més profundes com el preu que s’ha de pagar per la llibertat. A la seva obra, la dona guanya. Shirley guanya. Totes som Shirley. Totes ho voldríem ser.

Russell (autor de Germans de Sang o Educant a Rita), presenta una mestressa de casa dominada pel seu marit, a qui ara que els seus fills ja s’han independitzat, s’avorreix tant, que acaba parlant amb les parets que l’empresonen a la seva cuina. I somnia amb saltar per les teulades, tal com havia fet de jove. Què en queda d’aquella Shirley Valentine rebel, agosarada, arriscada? Amb l’autoestima pel terra emprèn un viatge que la durà allà on ella ni tan sols havia gosat somniar, per a quedar-s’hi. Un viatge a la llibertat.

Avui dia, el suposat alliberament de les dones passa per deixar de ser mestresses de casa, com la Shirley, amb el marit com a amo i senyor, per a treballar per a algú altre (majoritàriament homes) per un baix sou. Sempre més baix que el del marit. D’aquesta manera, lluny d’alliberar-se han diversificat la seva submissió en dos: “jefe” al “curro” i marit a casa. Ja que aquest és en definitiva, qui aporta el sou essencial, per tant, qui té la paella pel mànec. La dona, escarrassada amb la casa i els nens, tal com mana la tradició i ara emancipada amb la feina fora de casa, obté una minsa recompensa que segueix deixant-la lluny d’alliberar-la. La única diferència és que ha sumat més feina, més estrès, més soroll per a no pensar en el que realment vol o en el que realment ha de fer. No és cert que amb una feina ara la dona pugui escollir. Amb el seu sou només, no podria viure! Segueix estant subjugada a l’home. Les dones ja no escollim treballar fora, sinó que ens hi veiem obligades. Sovint en feines que no realitzen, com diria la Shirley Valentine, o que no empoderen, tal com diria una dona actual. Les dones fan les feines pròpies del seu gènere, les menys qualificades, les que els homes no volen fer.

Compensa, doncs? Hem entrat en un bucle hiperactiu que segueix estan molt lluny de l’emancipació. Un engany on hi hem caigut de quatre potes.

Senyores, despertem-nos i anem a buscar la nostra illa grega!!!