TEMPS SALVATGE
De Josep Maria Miró
Direcció de Xavier Albertí
Sala Gran del TNC
09/05/2018
Sovint allò desconegut ens fa por. Els de fora, els
diferents, els que no són o pensen com nosaltres, els “no-normals” són temuts. La
por cap a ells ens reafirma com a
col·lectiu. Apartem allò que destorba el nostre benestar i reaccionem
violentament, en un sentit d’autodefensa. No volem ser com ells, no volem ser ells. I
doncs, qui són ells? Tal vegada els
qui no tenen casa, feina o família, o cap de les tres. A ells és a qui hem de
rebutjar, i hem de marginar. Que no ens encomani el seu mal! Que no ens hi confonguin!
May Circus
I és que en el fons, tenim por de nosaltres mateixos,
d’aquells racons obscurs que no ensenyem a ningú. Ens tenim por. D’aquesta por
tèrbola és del que parla Josep Maria Miró a la seva ambiciosa obra Temps
salvatge. I és que vivim un temps salvatge! I tant...
I a partir d’aquesta por irracional, Miró fila temes tant
actuals com eterns com la immigració i sobretot aquell fi vel que separa el
desig de la violència. L’obra no pot tenir més actualitat, encara que Miró
assegura que ha estat pura coincidència. Estrenar Temps salvatge un parell de
setmanes després de la polèmica sentència als bàrbars de la Manada no és oportunisme.
L’obra va començar a coure’s fa dos anys. El cas de la Manada, malauradament,
no és un cas aïllat, sinó massa quotidià. Hi ha estadístiques que asseguren que
a Espanya es produeixen quatre violacions diàries. Encara que deu ser difícil d’assegurar
ja que només se’n denuncien un 20%. Però, més enllà del càstig, sempre merescut
i rarament imposat, què passa amb la víctima?
Quatre famílies, veïns d’una esplèndida casa a la Catalunya
rural desgranen les seves pors, les seves incerteses, el seu desamor, la seva
ambició, la seva violència en un ambient aparentment confortable però amb un
rerefons d’allò més sòrdid que l’espectador anirà descobrint a mesura que
avanci l’obra.
La direcció de Xavier Albertí és generosa cedint el
protagonisme a l’autor. Uns solvents actors encapçalats per la jove Laia Manzanares,
com a Ivana, qui crea un personatge descaradament brillant i contundent,
serveixen la coralitat de l’obra formada per un seguit d’escenes en format de pas
à deux. Acompanya la recepció una escenografia espectacular de Lluc Castell que
emmarca els tres espais on succeeix l’acció: la zona comunitària de l’immoble
com a eix central de l’acció, el camp de Basket als afores del poble i el
misteriós bosc.
Una obra que va atrapant sense deixar-nos anar amb una
segona part que talla l’alè. Magnífica! Gran treball col·lectiu i sobretot
l’enhorabona per l’autor.
