dijous, 5 de març del 2020

HI HAVIA UNA VEGADA...


ENRIC CASASSES vs VÍCTOR CATALÀ
LA CASA DELS CONTES
08/03/2020


Hi havia una vegada, un localet de 50 localitats al carrer Ramon i Cajal 35, al concorregut barri de Gràcia de Barcelona, on hi feien un muuunt d’activitats: tallers, exposicions, presentacions de llibres, cicles de poesia, concerts, cançons, màgia... i sobretot, sobretot, hi feien molt de teatre. Era la Casa dels Contes, o així l’anomenaven... 



Hi havia una extensa programació que la Teresa, mig fada mig bruixa, intentava quadrar al seu impossible quadern. Des de contes i titelles per als més menuts, fins a recitals de poesia, passant per monòlegs, peces teatrals de petit format, com el Madonna d’Oriol Tramvia, concerts acústics ja que no podem molestar el veïnat... També hi havia cabuda per als joves, ja que els dijous, ells eren els protagonistes i allà hi trobaven un espai per a experimentar les seves primeres obres amb el desig, qui sap!, que un dia passarien a sales més grans i comercials de la ciutat. Hi havia grups o actors solitaris que preferien fer un sol dia de funció, d’altres que ja portaven més d’un any emplenant la sala amb les seves cançons, danses i actuacions. Hi havia, és clar, força comèdia, però també hi havia peces serioses, com el Canigó amb Lluís Soler, que s’hi ha estat tots els diumenges del mes passat. S’ha d’estar alerta de no perdre’s el que un vol! Grans i petits, joves i no tan joves, còmics i seriosos, actors coneguts i gent que comença, tothom hi tenia cabuda. No era un conte, no. Ni un cuento chino, tampoc! Era una realitat, era la Casa del Contes.



Tot i que el local era més petit que un cop de puny, hi havia lloc per a tothom. Era un lloc agradable, tot i la precarietat, d’aquelles petites perles que ofereix de tant en tant la ciutat que contenen allò tan intangible que en diem caliu. Les parets eren cobertes de prestatges amb llibres, tots escollits d’un en un per l’alquimista de la sala. Per això LaCasa dels Contes era freqüentat per poetes, escriptors i també algun pintor que de tant en tant s’hi deixava caure.

Era un lloc meravellós per a somniar que a aquesta ciutat es poden fer coses meravelloses, on un pensa que podria tornar a creure en una cultura inclusiva i a l’abast de tothom. Les entrades es venien a taquilla o a l’Atrapalo per un màxim de 12€.

Doncs en aquest oasi d’art i de cultura, un dia, el proper diumenge 8 de Març, dia de la dona, hi va venir, hi vindrà l’Enric Casasses, recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, recitant, no gens menys, que Víctor Català, de qui Alícia Gorina n’acaba d’estrenar una versió de Solitud al TNC. L’acte serà a les 19:00h i serà un d’aquells imperdibles per a conèixer la Casa dels Contes, a qui encara no hi ha estat i deixar-la ben apuntada a l’agenda per a futures ocasions.

diumenge, 1 de març del 2020

PER A MORIR-SE DE RIURE


INSTRUCCIONS PER ENTERRAR UN PARE
De Carmen Marfà i Yago Alonso
Sala Flyhard
27/02/2020

Carmen Marfà i Yago Alonso repeteixen com a co-autors després de l’èxit Ovelles. Ara ho fan  amb Instruccions per enterrar un pare, continuant amb el tema de la mort i sobretot de les conseqüències previsibles o no que provoca la mort. Si en el primer, Ovelles, parlaven d’una original herència, ara narren, tot el contrari, de les despeses que ocasiona un enterrament. És un dels exemples on la dita: “Les segones parts mai van ser bones” resulta del tot falsa. Instruccions per enterrar un pare és tant o més bona que la primera. Haurem de seguir de ben a la vora aquest feliç tàndem en el futur!

Una família ha d’enterrar el pare, però no en pot assumir les despeses de l’enterrament. Enterrar els nostres éssers estimats costa 8.000€ tal com s’exposa a l’obra. Tot i que el govern d’Ada Colau va proposar fa un temps els enterraments express amb una funerària pública pel mòdic preu de 1.800€ https://www.naciodigital.cat/noticia/147518/govern/colau/reactiva/funeraria/publica/amb/tanatori/propi . Ignoro si la proposta ha tirat endavant.

En aquest cas, la família del pare mort s’empescaran les formes més inverosímils per a donar-li una sepultura digne, per acabar auto-enterrant-lo. Una pràctica il·legal òbviament, que a l’obra resulta del tot rocambolesca però versemblant. I és que els personatges estan tan magníficament dibuixats i dirigits, que se’ns mostren tremendament propers. Els diàlegs són tan vius, que un entra sense quasi adonar-se'n en la història d’aquesta família. Magnífiques són també les interpretacions dels tres Eduard Buch, Sara Diego i molt especialment Teresa Vallicrosa, que em recorda tant a la meva àvia que fa morir de riure.

I és que del tema tabú de la mort també en poden sorgir comèdies esplèndides, ja que resulta catàrtic riure’s de les pròpies penes.