dilluns, 22 d’abril del 2019

EL FALS JOC DE L’AMOR


BOMBER(S)
De Jean-Benoit Patricot
Traducció i direcció de Jordi Vilà
Teatre Akadèmia
20/04/2019

#NoésNo ho sabem perquè se n’ha fet una campanya que ha arribat a tothom. L’absolució dels membres de la Manada ha remogut la conscicència de tantes dones i alguns homes també. El moviment 8M té ara més força que mai. Amb tot, el Codi Penal encara absol casos de delicte sexual, d’agressió o de violació diguem-ho clar, a persones indefenses. Hi ha encara una lluita a fer contra massa casos d’abús sexual al nostra país. En campanya electoral, tots els partits en fan esment i cadascú proposa solucions a mida del seu color.

Resultat d'imatges de bomber(s)

Però..., sí és sí? Quan una noia dóna el seu consentiment, ho fa coneixent les conseqüències? Ho fa per les (falses) expectatives que li promet el seu pretendent? Hi ha un “joc” de mentides en els moments previs i durant l’acte que està acceptat. És això la seducció? L’home es comporta com si estigués enamorat, com si realment li importés la dona seduïda. "No sabia que es podia dir no" s'exclama ella. Ell la vol per sobre de totes les coses del món. Però només per una estona. Té una necessitat imperiosa de descàrrega. Sap que la fórmula força infal·lible és la d’emmascarar aquest desig amb  paraules i gestos que semblin amor. Al cap i a la fi s’assemblen tant que sovint és difícil, impossible, distingir-les. Quina diferència hi ha entre les paraules d’amor i les d’estrictament desig?

Bomber(s) parla de l’engany que un bomber fa a una noia amb una discapacitat mental del 80% per tal seduir-la. L’obra comença moments abans d’un judici per un clar abús sexual. Ella l’ha denunciat gràcies a la seva assistenta social i advocat. Ell la intenta ensinistrar tot pactant què ha de dir i què no podrà dir de cap manera durant el judici, per tal de quedar-ne impune. Però ella, tot i la seva “limitació”, sap molt bé què ha passat. I amb una candidesa i una seguretat en els seus tossuts arguments li recorda les coses tal com són i tal com han anat. Efectivament ella hi ha consentit, però el cas a judicar és si n’era plenament conscient? La violència elegantment implícita, l’insult directe, la força i alhora la inutilitat de la veritat, la complicitat entre mascles, la falta d’empatia, la deshumanització de les relacions..., hi són retratades amb una precisió científica que va creant un crescendo fins arribar a un emotiu final.

Una pertorbadora obra de Jean-Benoît Patricot, magistralment escrita que va ser estrenada al Festival d’Avinyó i ara arriba a Barcelona després d’un llarg periple per Catalunya. Jordi Vilà  signa una acurada direcció que acompanyada d’un subtil espai sonor de Guillem Llotge fan que l’obra llisqui cap a les tenebres de la injustícia. La interpretació de Mariantònia Salas resulta tan commovedora i entendridora, tan justa i real, que per moments un tindria ganes de saltar a l’escenari i ajudar-la en el seu tràngol. Una història malauradament actual que es repeteix massa vegades i  que no ens pot deixar indiferents.

diumenge, 21 d’abril del 2019

SOCIETAT DEL MALESTAR


Com els grecs
De Steven Berkoff
Direcció Josep Maria Mestres
Teatre Lliure
20/04/2019

Excessiu, descarat, provocador, agressiu, insolent, descarnat, atrevit, desvergonyit, groller, cínic, impertinent, arrogant, obscè, honest, impúdic, immoral, pornogràfic, luxuriós, seductor, enlluernador, temptador, exagerat, desmesurat, desproporcionat, violent, irònic, ferotge, esfereïdor...

© Ros Ribas

© ros ribas



COM ELS GRECS de Steven Berkoff és tots aquests adjectius i molts més. És un crit de ràbia, molt a l’estil Sex Pistols, contra la societat en general i molt concretament contra l’Anglaterra de Margaret Thatcher. Una obra punky a mig camí dels Angry Young Men dels anys ’50-’60 i el moviment In Yer Face dels ’90.

Prenent l’esquelet de la tragèdia de Sòfocles, Berkoff transforma Èdip en Eddy i manté els temes centrals de tragèdia a la seva lliure adaptació: l’incest, l’assassinat del pare, l’oracle, l’esfinx i l’enigma. Amb tot, canvia el final tràgic grec per un de molt més pràctic i actual: la conformitat. Pablo Derqui (Eddy) és qui condueix excel·lentment l’acció propulsada per extensos monòlegs escopits a públic des de prosceni.

Berkoff dibuixa una working class bruta, ignorant, fatxa i estúpida..., en el fons víctima d’un sistema amanyat pel tàndem Thatcher-Reagan batejat amb el confús nom de liberalisme. És a dir, un sistema on l’estat no interfereix (no castiga) les injustícies socials creixents. D’aquí el paral·lelisme amb la situació actual: Ciudadanos guanya de carrer als barris més deprimits de la urbs catalana. La parella formada per la mare adoptiva (Mercè Arànega) i el pare (Pep Cruz) recorden el Geroge i la Mildred del Roper, recorden?

© Ros Ribas
                                                                                                                                                                                   

                                                                                                                    © ros ribas



Al meu entendre, el crit de Berkoff és exactament això, un xiscle, que deixa sec l’espectador més que alçar-lo a reaccionar. És un crit tan desmesurat, tan esperpèntic que en moments aixeca algun riure de la sala, però no transforma la societat. La cataracta d’imatges que surten de la boca dels actors deixen el públic un tant atordit. Impossible de assimilar-les totes. 

El muntatge de Mestres és impecable i la interpretació perfecta. Em quedo amb la Mercè Arànega fent d’esfinx sobre una mena de pedestal. Tremenda!

© Ros Ribas© ros ribas

dijous, 4 d’abril del 2019

ÉS INCOMPRENSIÓ? O SENZILLAMENT ESPOLIACIÓ


LA ZANJA
De Titzina
Sala Villarroel
03/04/2019
 

Hi ha espectacles que es couen a foc lent. S'elaboren artesanalment amb una alquímia que anirà destil·lant gota a gota cada gest, cada paraula, cada acció del que representen en escena. És el cas de la companyia Titzina, de Diego Lorca i Pako Merino, formats a l’escola Jacques Lecoq, una de les companyies catalanes amb projecció a l’estranger. De les seves gires per sud Amèrica, i concretament per Perú, n’han creat el seu últim espectacle La zanja. Diria que darrera de l’espectacle hi ha molt de treball de camp, moltes entrevistes, molta documentació, molt d’escrit i encara més de descartat, molts assajos i una intensa preparació física i actoral. El seu treball es basa en el gest, la paraula, la creació de múltiples personatges, un mínim decorat i moltes hores de creació els ha valgut el reconeixement internacional.

Resultat d'imatges de la zanja titzina

La zanja ens parla del xoc cultural entre occident i la resta, entre sud i nord, entre rics i pobres, entre el món rural i la ciutat... Un tècnic d’una multinacional minera, el senyor Miquel, arriba a una remota població peruana per a perforar unes mines d’or recentment descobertes. Amb ell arribarà "el progrés" en forma d'una millora substancial dels serveis, però també amb la vinguda de la corrupció. Haurà de negociar amb l’oposició de l’alcalde de la petita població defensor dels valors ancestrals del poble. Els dos mons es troben, es qüestionen, s'ataquen i es reafirmen. Tot i que òbviament es parla d’espoliació, l’obra no està plantejada com una història de bons i dolents, sinó més aviat d’incomprensió de les diferents cultures i formes d’enfocar la vida, de xoc dels valors i de la mateixa existència. Pot ser que la resposta estigui en els seus ancestres. Així, la trama salta de l’actualitat a la mitologia inca amb l’ombra de Pizarro, el conqueridor i d’Atahualpa últim emperador Inca, en un paral·lelisme lògic. La gent del poble, interpretats per ells mateixos, són qui impregnen d’humor l’espectacle, part del “segell Titzina”, amb tocs de realisme màgic i d’absurd tirant a clown.

Celebrem la valenta programació de la Villarroel amb espectacles com La zanja, que ens remeten a l’esperit de la Villarroel dels seus inicis, els anys ’70-'80.

dimecres, 3 d’abril del 2019

UN PLAER PER A L’OÏDA


SEÑORA DE ROJO SOBRE FONDO GRIS
De Miguel Delibes
Direcció i adaptació de José Sámano
Amb José Sacristán
01/04/2019

Tot va començar ja fa anys, molts anys, al cine humil de l’humil barri de Chinchón de Madrid, on un nen de nom José, Pepe, mirava fascinat pel·lícules les tardes de diumenge. “Yo quería ser Tyrone Power!” Embadalit pel món del cinema, i fastiguejat d’anar a la fàbrica a fer de tornero fresador, va iniciar la seva carrera com actor en papers secundaris a principis dels seixanta en comèdies de la mà d'Alfredo Landa, Antonio Ozores, López Vázquez... I més endavant tantes altres pel·lícules d’èxit amb Garci, Fernando Fernán Gómez... i obres de teatre que han girat per tot España i Argentina. La última, Muñeca de Porcelana de David Mamet presentada al Poliorama (2016).



Ara torna José Sacristán, un mite per a molts, “Yo me crié contigo!” exclama espontàniament un espectador al col·loqui post-funció moderat per Santi Fondevila. Mujer de rojo sobre fondo gris és una adaptació en forma de monòleg a partir de la novel·la homònima de Miguel Delibes sobre la mort prematura de la seva esposa. Nicolás, l’alter ego de l’autor que interpreta Sacristán, és un pintor que plora la pèrdua de la seva estimada. Sacristán manté el públic en un puny amb un posat que ni molt menys aparenta l’edat que té i una veu clara i timbrada que fa vibrar cada síl·laba del seu estimat autor, Miguel. L’enyor, la nostàlgia i el relat detallat de la decadència de l’estimada, estan narrats amb la precisió quirúrgica del llenguatge de Delibes, i el seu castellà tan perfecte i directe. Un plaer per a l’oïda! Diu Sacristán que ell va perdre una germana de 46 anys i que d’alguna manera, aquesta obra l’ha remès a aquella pèrdua.

L’obra s’escolta més que es mira. Al meu parer, la part gris del quadre que es dibuixa en escena es menja el color ineludible de la commoció del protagonista/autor. La imperant grisor de l’escenografia que representa l’estudi del pintor, impregna les emocions del protagonista tendint a una estranya i inquietant atonia com si d’uns records llunyans es tractés, com si l’autor tingués por d’esborrar-los. Si bé la contenció és necessària, no hi veiem indici de ràbia o qualsevol altre furor per la frustració d’una vida esquinçada tan d’hora, tan injustament. Aquests records ens transporten a una Espanya provinciana on les dones ocupen el paper d’esposa i mare amb una abnegació inqüestionable, sempre servicials, sempre amatents, sempre atentes... Una figura que contrasta amb les reivindicacions actuals del paper de la dona a la societat.