UN PLAER PER A L’OÏDA

SEÑORA DE ROJO SOBRE FONDO GRIS
De Miguel Delibes
Direcció i adaptació de José Sámano
Amb José Sacristán
01/04/2019

Tot va començar ja fa anys, molts anys, al cine humil de l’humil barri de Chinchón de Madrid, on un nen de nom José, Pepe, mirava fascinat pel·lícules les tardes de diumenge. “Yo quería ser Tyrone Power!” Embadalit pel món del cinema, i fastiguejat d’anar a la fàbrica a fer de tornero fresador, va iniciar la seva carrera com actor en papers secundaris a principis dels seixanta en comèdies de la mà d'Alfredo Landa, Antonio Ozores, López Vázquez... I més endavant tantes altres pel·lícules d’èxit amb Garci, Fernando Fernán Gómez... i obres de teatre que han girat per tot España i Argentina. La última, Muñeca de Porcelana de David Mamet presentada al Poliorama (2016).

Ara torna José Sacristán, un mite per a molts, “Yo me crié contigo!” exclama espontàniament un espectador al col·loqui post-funció moderat per Santi Fondevila. Mujer de rojo sobre fondo gris és una adaptació en forma de monòleg a partir de la novel·la homònima de Miguel Delibes sobre la mort prematura de la seva esposa. Nicolás, l’alter ego de l’autor que interpreta Sacristán, és un pintor que plora la pèrdua de la seva estimada. Sacristán manté el públic en un puny amb un posat que ni molt menys aparenta l’edat que té i una veu clara i timbrada que fa vibrar cada síl·laba del seu estimat autor, Miguel. L’enyor, la nostàlgia i el relat detallat de la decadència de l’estimada, estan narrats amb la precisió quirúrgica del llenguatge de Delibes, i el seu castellà tan perfecte i directe. Un plaer per a l’oïda! Diu Sacristán que ell va perdre una germana de 46 anys i que d’alguna manera, aquesta obra l’ha remès a aquella pèrdua.

L’obra s’escolta més que es mira. Al meu parer, la part gris del quadre que es dibuixa en escena es menja el color ineludible de la commoció del protagonista/autor. La imperant grisor de l’escenografia que representa l’estudi del pintor, impregna les emocions del protagonista tendint a una estranya i inquietant atonia com si d’uns records llunyans es tractés, com si l’autor tingués por d’esborrar-los. Si bé la contenció és necessària, no hi veiem indici de ràbia o qualsevol altre furor per la frustració d’una vida esquinçada tan d’hora, tan injustament. Aquests records ens transporten a una Espanya provinciana on les dones ocupen el paper d’esposa i mare amb una abnegació inqüestionable, sempre servicials, sempre amatents, sempre atentes... Una figura que contrasta amb les reivindicacions actuals del paper de la dona a la societat.