EL FALS JOC DE L’AMOR

BOMBER(S)
De Jean-Benoit Patricot
Traducció i direcció de Jordi Vilà
Teatre Akadèmia
20/04/2019

#NoésNo ho sabem perquè se n’ha fet una campanya que ha arribat a tothom. L’absolució dels membres de la Manada ha remogut la conscicència de tantes dones i alguns homes també. El moviment 8M té ara més força que mai. Amb tot, el Codi Penal encara absol casos de delicte sexual, d’agressió o de violació diguem-ho clar, a persones indefenses. Hi ha encara una lluita a fer contra massa casos d’abús sexual al nostra país. En campanya electoral, tots els partits en fan esment i cadascú proposa solucions a mida del seu color.

Però..., sí és sí? Quan una noia dóna el seu consentiment, ho fa coneixent les conseqüències? Ho fa per les (falses) expectatives que li promet el seu pretendent? Hi ha un “joc” de mentides en els moments previs i durant l’acte que està acceptat. És això la seducció? L’home es comporta com si estigués enamorat, com si realment li importés la dona seduïda. "No sabia que es podia dir no" s'exclama ella. Ell la vol per sobre de totes les coses del món. Però només per una estona. Té una necessitat imperiosa de descàrrega. Sap que la fórmula força infal·lible és la d’emmascarar aquest desig amb  paraules i gestos que semblin amor. Al cap i a la fi s’assemblen tant que sovint és difícil, impossible, distingir-les. Quina diferència hi ha entre les paraules d’amor i les d’estrictament desig?

Bomber(s) parla de l’engany que un bomber fa a una noia amb una discapacitat mental del 80% per tal seduir-la. L’obra comença moments abans d’un judici per un clar abús sexual. Ella l’ha denunciat gràcies a la seva assistenta social i advocat. Ell la intenta ensinistrar tot pactant què ha de dir i què no podrà dir de cap manera durant el judici, per tal de quedar-ne impune. Però ella, tot i la seva “limitació”, sap molt bé què ha passat. I amb una candidesa i una seguretat en els seus tossuts arguments li recorda les coses tal com són i tal com han anat. Efectivament ella hi ha consentit, però el cas a judicar és si n’era plenament conscient? La violència elegantment implícita, l’insult directe, la força i alhora la inutilitat de la veritat, la complicitat entre mascles, la falta d’empatia, la deshumanització de les relacions..., hi són retratades amb una precisió científica que va creant un crescendo fins arribar a un emotiu final.

Una pertorbadora obra de Jean-Benoît Patricot, magistralment escrita que va ser estrenada al Festival d’Avinyó i ara arriba a Barcelona després d’un llarg periple per Catalunya. Jordi Vilà  signa una acurada direcció que acompanyada d’un subtil espai sonor de Guillem Llotge fan que l’obra llisqui cap a les tenebres de la injustícia. La interpretació de Mariantònia Salas resulta tan commovedora i entendridora, tan justa i real, que per moments un tindria ganes de saltar a l’escenari i ajudar-la en el seu tràngol. Una història malauradament actual que es repeteix massa vegades i  que no ens pot deixar indiferents.