UN BENÈVOL FUTUR

LOS AÑOS

De Mariano Pensotti

Teatre El Canal / Temporada Alta

26/11/2022

Mario Pensotti fa una projecció en el temps cap a un futur utòpic trenta anys més endavant. En un majestuós escenari format per dos apartaments gairebé idèntics, l’acció salta literalment del 2020, amb dues parelles d’arquitectes on el protagonista entra a formar part del rodatge d’un documental sobre edificis que imiten arquitectura europea, al 2050 amb el protagonista envellit intentant recobrar la brillantor d’un passat que òbviament no ha de tornar com ja deia el vell tango. El joc de transposició temporal funciona magníficament bé i en moments està carregat d’ironia com quan l’amant del Manuel, el protagonista, salta vertiginosament d’una temporalitat a una altra i veiem com va variant el seu pensament, els seus valors, les seves creences a cada salt i com aquests s’han tornat més conservadors, tradicionals i de dretes amb l’edat. L’anècdota que relliga aquest exercici d’estil tan ben brodat, és l’aparició d’un nen pobre, orfe, un desposseït de la societat que farà canviar la vida del protagonista catapultant-lo a l’èxit social i econòmic, però a un fracàs personal pel que fa a la seva vida familiar. Una història un tant irrellevant en comparació al format tant ben aconseguit i a una posada en escena i una escenografia tan completa i, al meu entendre, una tant grandiloqüent. Acompanyen els sis actors, un músic en directe interpretant una impossible melodia uni-nota al piano i un  sintetitzador, al meu entendre del tot innecessaris. Diu Pensotti a una entrevista a Todo Teatro que el teatre argentí ha d’obtenir co-produccions amb diferents teatres i festivals europeus si vol sortir d’Argentina. Segurament és cert, amb tot la seva producció de Los años, es podria considerar com una gran producció costosa també en paràmetres europeus, almenys d’aquest país i és possible que s’hagués pogut realitzar amb una producció més modesta sense que el significat se’n veiés repercutit.

Isabel Machado Ríos

En tot cas, Pensotti obre una porta a la reflexió cap a un tema que tenim totes en ment constantment, el futur. No deixem de sentir i veure mostres d’una mena de nostradamisme pronosticant un futur impossible, un no-futur, una hecatombe mundial, un final absolut. Per contra, la visió que ens ofereix Pensotti, no deixa de ser una mica anecdòtica i amb una ironia que fa somriure el públic: les ciutats estan envaïdes per la naturalesa i es formen brigades per a caçar la plaga de cérvols que es passegen pels carrers, la gent omple els teatres... Una utopia una mica ingènua, que es contradiu amb que ens ofereix Chistophe Guilly, autor de No society: la fi de la classe mitja occidental, on ens parla d’una societat, l’actual, que no aspira a un món millor, a canvis socials que millorin l’estatus de treballadors i classe mitja, sinó a una continuació del vell món, aquell on la gent normal i corrent eren el centre de la creació de riquesa, el centre de la política i els centre de les representacions culturals. Una societat on la gent normal i corrent han deixat de ser productores per a ser consumidores i ja no són un referent polític o cultural. Guilly ens diu que les protestes actuals no estan dirigides per cap corrent política, per cap sindicat, no tenen un líder, les actuals protestes són de gent normal i corrent. No són de dretes ni d’esquerres, ni són una lluita de classes. Les actuals protestes no encaixen amb cap marc social ni ideològic establert. Per això aquest moviment descol·loca les classes dirigents que han abocat a la gent normal i corrent a l’abisme. El que motiva les noves revoltes no són millores materials, sinó existencials. La seva dimensió immaterial les fa incomprensibles per a les classes dirigents, acostumades a resoldre els problemes de forma “material” a cop de bitllet.  Per això ja no es dirigeixen a les elits per anar-hi en contra, això és una batalla perduda, sinó que es dirigeixen a la societat en conjunt, en un instint de supervivència en una crida existencial.

Però de tot això no en parla Pensotti a la seva obra, no fa un retrat de la societat actual ni una projecció cap al futur, més que de passada. Sí, recalca un gran coneixement de l’arquitectura teatral i de la dramatúrgia amb uns magnífics actors. 

EGO TE ABSOLVO

EL PAPA
TEATRE AKADEMIA
03/11/2022

La programació del teatre Akadèmia resulta cada temporada més sòlida i coherent. A data d’avui anar a l’Akadèmia és gairebé sinònim de presenciar una proposta, acurada, intel·ligent i sofisticada.

La temporada d’enguany s’estrena amb El Papa, un text basat en la pel·lícula Los Papas (2019) del neozelandès Anthony McCarten. La posada en escena de Guido Torlonia és fidel a la pel·lícula, amb alguns retalls que s’agraeixen com les escenes inicials de presentació dels dos papes amb les seves monges. Els dos actors, Lluís Soler com a Ratzinguer i Xavier Boada com a Bergoglio estan magnífics i llueixen tot el que els seus personatges els permeten, que és molt, ja que un dels ferms propòsits de l’obra i de la pel·lícula  és el lluïment dels dos protagonistes, que a la pel·lícula interpretaven Jonathan Pryce i Anthony Hopkins, també amb gran encert. A l’obra acompanyen la posada en escena un eficaç marc de projeccions audiovisuals que contextualitzen els diferents espais on transcorre l’acció en un escenari pràcticament buit.

FELIPE MENA

Dit això, la molt notable presentació de l’espectacle a la sala Akadèmia, volia remarcar el meu absolut desacord amb la tesi de l’obra i de la pel·lícula, que no deixa de ser, un cop més, una operació de  màrqueting de l’església catòlica, amb una imatge tan justament malmesa darrerament. I és que amb més o menys hipocresia, normalment amb més que menys, l’església ha estat sempre al costat dels dolents de la pel·lícula, o bé n’ha estat la protagonista i instigadora. Des de la caça de bruixes, la Santa inquisició, la persecució a la ciència i al progrés en el Renaixement... i més recentment la seva afiliació al nazisme, al feixisme, al franquisme i en general als règims totalitaris o per dir-ho més clarament, al costat del fachas. L’obra també parla d’això. Ratzinger va ser cridat a les files nacionalsocialistes a molt jove edat, cert és que no es preguntava sobre les preferències. Quan hi ha guerra toca i si toca no te’n lliures. Em pregunto si Ratzinger va arribar a matar a algú durant la guerra, ja que com dic, quan és temps de guerra, toca i quan toca, toca... Va violar algú però no passa res perquè era temps de guerra? Sant Ignasi, per cert sí que va matar i probablement també va violar, va saquejar, i malgrat tot, una temporada tancat a la cova de Manresa el van fer recapacitar i el van catapultar a la mateixa santedat inaugurant una nova ordre, la dels jesuïtes, que precisament és la que abraçada el papa negre, Bergoglio. Qui, tal com diu l’obra, va ser una eminència, president del jesuïtes del seu país en temps del General Videla, o va ser gràcies a ell, a Videla que Bergoglio va triomfar tant? A l’obra diu que li donava ell mateix l’hòstia a Videla, però no a la cara, a la boca, la de menjar, vull dir. També parla de com Bergoglio va estar en contra de la teologia de l’alliberació, de com va (“haver de”) mirar cap a una altra banda per a no salvar a dos companys que estaven a les trinxeres de les barriades més pobres i a causa, per culpa d’això, van ser presos i torturats durant sis mesos. Per cert, no és l’únic que mira cap a una altra banda quan van maldades. Catòlics del món: cap on està mirant Déu en aquest moment? O és que té quelcom més important a fer que salvar la humanitat? Quin negoci l’allunya de les seves obligacions amb els pàries de la terra cada cop més nombrosos i més pàries? També Sant Ignasi, com Ratzinger, com Bergoglio i com tants d’altres, va refugiar-se en els seus pensaments mentre queia el règim de Videla i un cop la democràcia instaurada va ressorgir com un au fènix, reformat i convertit en un capellà progre. Fixa’t tu! Fet un hooligan del futbol i gran ballador de tangos, Mira que bé! I amb això i un “biozcocho” queda perdonat de tota culpa i pecat. La gent l’estima i finalment, amb l’auspici de ves a saber qui (s’admeten sospites de les més fosques), el nomenen Papa. No és casualitat? L’obra no parla de com Ratzinger va expulsar els homosexuals de l’Església, va repudiar el divorci, va ocultar els casos d’assetjament i violacions a menors comesos dins l’Església i que ara estan sortint a la llum. Segons l’obra, Benet XVI  prefereix mirar una sèrie de thriller per la tele que tractar aquests temes tan ferragosos. I això, resulta que fa riure al públic i humanitza al personatge, com el futbol i els tangos a l’altre. Així doncs, ballant ballant, ego te absolvo i tararim xum pera! L’un li dóna el perdó a l’altre,  l’altre a l’un i com que en el fons són dos cràpules simpàtics, tant se  val. Perquè en el fons potser tot tant se val.

I finalment una anècdota més propera i nostrada. El Juliol del 2020, just després del tancament de la pandèmia, els Jesuïtes Educació, fundació que congrega 6 escoles catalans de Jesuïtes, entre elles Sant Ignasi-Sarrià, va acomiadar a 22 docents. El motiu era que s’havien de fer reformes a l’edifici. Parlo de ciment i rajoles, no de pensament i pedagogia. Un any més tard van acomiadar la persona que havia acomiadat aquestes 22 persones, el cap superior de la fundació Jesuïtes Educació. Jo em pregunto, qui el va acomiadar? Els Jesuïtes, és clar? Quins? Quin rang ostentaven? Quant a la vora del Papa es troben aquests Jesuïtes que acomiaden docents i directius de les seves escoles a canvi del ciment portland per a refer la façana, única peça important inamovible de la comunitat Jesuïta. Em pregunto si el papa Francesc se’n va assabentar? Si no ho va fer, per què? Qui li hi va ocultar? Potser estava ballant un tango, mirant el futbol, fent-se el popular, el papa de la gent? Per què ell no s’interessa com van els negocis, perdó, les parròquies de les províncies? I si se’n va assabentar per què no va fer res?

Cap problema senyors, això és teatre i del bo. El teatre de la vida de l’estimat Calderon. Y los sueños, sueños son. Amén!