diumenge, 24 de desembre del 2017

ESPADATXÍ DEL VERS

CYRANO
Lluís Homar
Direcció Pau Miró
Teatre Borràs
20/12/2017


Hi va haver un temps en que l’eloqüència era signe d’intel·ligència i aquesta motiu d’admiració. Per això muntar un Cyrano avui dia sona quasi com una reivindicació al bendir. El verb d’Edmond Rostand és rinxolat però alhora rotund, com el seu heroi Cyrano, malalt d’amor i alhora un ardit cadet a la guerra contra Espanya. Cyrano proposa al formós Christian escriure-li les cartes per a seduir a qui ambdós estimen, la bella i intel·ligent Roxane. Els alexandrins de Rostand llisquen amb contundència i sedueixen no només a Roxane sinó a tota la platea en boca de Lluís Homar. Un plaer per a l’oïda!



Ja el vam poder gaudir fa molts anys amb un jove Flotats recent aterrat a Catalunya i sí, admetem-ho, ens va impressionar i ens va commoure. Tant és així, que en sentir alguns passatges de l’obra, encara ressonava dins meu la veu afrancesada de Flotats: “Calcular, maquinar estratagemes, i així preferir fer visites que fer poemes, redactar mil instàncies, donar-me a presentar? Doncs... no, gràcies! no, gràcies! no, gràcies! Pro... cantar, somiar, riure, marxar, estar sol, viure lliure, tenir l’ull sempre viu, i una veu que vol riure.” Que bonic! Que ben expressat! Que cert!

La versió de Pau Miró em sembla magnífica perquè va directe a l’essència de la tragèdia de Cyrano: la seva por, el terror a ser rebutjat. Potser és precisament el seu nas, la seva debilitat, qui ha forjat un caràcter indomable i ferotge. I per això ens sembla tan atractiu. Cyrano s’ha creat una màscara de rigor i solidesa que cau estrepitosament davant la candidesa de la seva estimada. Nosaltres, i no Roxane, veiem el veritable Cyrano i ens fascina.

L’espai escènic de Lluc Castells juga amb el blanc i el negre. Els personatges destaquen la seva presència vestint de blanc sobre un fons negre, com en el taulell d’uns escacs. I les partides d’amor i desamor es van succeint com en el joc.

El tàndem de Miró-Homar funciona un cop més com una màquina de vapor: a tota metxa! Homar es supera escandint un text meravellós on l’heroi mostra la puresa d’un amor (injustament) no correspost. Com a Romeu i Julieta, l’escena culminant succeeix al balcó, però pel meu gust, la de Cyrano supera la de Shakespeare perquè en ella ens mostra la tragèdia de l’heroi i la seva generositat. Es tracta d’un amor apassionat i alhora més madur.


Un renovat plaer per als sentits!

dijous, 21 de desembre del 2017

“GENT NORMAL”

ADOSSATS
De Ramon Madaula
Direcció: Jordi Casanovas
Teatre Romea
18/12/2017

No sé si aquesta és la gent “normal” a qui es referia l’impresentable Xavier Garcia Albiol quan es parava de canviar la plantilla de TV3? Però els personatges de Madaula a l’obra Adossats, sí que són gent aparentment “normal”. Els amfitrions del dinar familiar de Sant Jordi viuen a l’americana en un suburb residencial prop de Barcelona. En un model de vida importat a través de les pel·lícules que potser no acaba d’encaixar amb el tarannà mediterrani. Treballen i fan vida a Barcelona i els caps de setmana quan fa bo, obsequien la família amb una BBQ al seu petit back yard. Tot és “normal”, normal a l’americana és clar. L’avi Jordi està jubilat i té una dominicana que el cuida, el seu fill Jordi potser idealista en un temps passat llepa de l’administració que el menysté, a la seva dona li agrada la natura i els animals, el germà és un artista incomprès, el fill/nét Jordi ha sortit de farra i porta una ressaca que no pot ni aixecar-se per a dinar... Els sona tot plegat? I com a tantes famílies, tot va bé mentre no parlem de política, de religió, de peles, de feina, de frustracions, d’èxits, de fracassos, d’amants, de desig, d’amor, de sexe... Vaja, tot va bé mentre no parlem de quasi res. Però de vegades, com a Adossats, la corda s’estira una mica, només una mica més del compte i aleshores..., ui! aleshores passen coses interessants per a veure dalt d’un escenari. Coses que cap de nosaltres voldria viure. Un dinar de família és una fórmula dramatúrgica que no per molt coneguda resulta menys eficaç perquè es covnerteix en una al·legoria de la societat.




Adossats és una comèdia que parla de la soledat, de la incomunicació i la dificultat per a sentir-se comprès. És la quarta incursió de Madaula a la dramatúrgia creant un estil propi de comèdia costumista molt d’aquí i d’ara. El tàndem Madaula-Casanovas es consolida després d’haver escrit i dirigit respectivament l’Electe. Adossats té tots els ingredients per a que funcioni: divertida, casolana, en moments estripada i també una mica picant. Un sòlid repartiment encapçalat per un estrident Jordi Bosch i un admirable Carles Canut posen la cirereta a un espectacle menys “normal” del que semblaria a primer cop d’ull.   

REPOCKER D’ASOS

Les noies de Mossbank Road

d'Amelia Bullmore
Direcció Sílvia Munt
Sala Villarroel
15/12/2017


Cinc actrius parlant de l’amistat i parlant de teatre: l’autora Amelia Bullmore, la directora Sílvia Munt i òbviament les tres magnífiques actrius Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura. Totes cinc formen un repócker imprescindible a la Sala Villarroel amb l’obra Les noies de Mossbank Road.



Bullmore va començar la seva carrera al teatre com actriu. Ara compagina l’escena amb la dramatúrgia i això es nota en el delicat tractament dels seus personatges. Les noies de Mossbank Road (Di and Viv and Rose) narra la història de l’amistat al llarg de la vida de tres noies que comparteixen un pis d’estudiants durant els anys de carrera. La història no és nova, i té quelcom d’estereotipat. Però Bullmore coneix la fusteria teatral per a crear escenes i succeir-les amb fluïdesa. Així passa del riure al plor amb grans dosis de tendresa que amara tota l’obra sense fer-la empallegosa en cap moment.

La directora n’ha sabut copsar aquesta essència intrínsecament teatral per a crear-ne un espectacle que, després del Preu, la configura com una gran directora d’actors. Ha sabut transmetre a les actrius un tractament personalitzat per a cada personatge. Les desenes de detalls, la relació d’amistat, la seva transparent intimitat, el pes de la vida mateixa al llarg dels anys..., ho corroboren. Amb un mínima escenografia d’Enric Planas dibuixa de forma quasi cinematogràfica l’interior de l’apartament que comparteixen les noies així com multitud de localitzacions més on hi transcórrer l’acció.


Finalment el càsting: no podia ser més encertat! Les tres actrius estan magnífiques en tot moment, per bé que potser la Clara Segura brilla més a la primera part i la Marta Marco al final de l’obra, mentre que la Cristina Genebat es manté durant tota l’obra en un nivell elevat. Què sé jo? Estan molt bé les tres! Sembla que l’amistat de les actrius contamina positivament la dels personatges i a l’inrevés. Així ens serveixen els caràcters dels tres personatges radicalment diferents (massa i tot?) amb una naturalitat, i una càrrega d’humanitat que potser superen la mateixa obra i aconsegueixen allò que volem: que ens commoguin. Gràcies noies!

divendres, 1 de desembre del 2017

APOCALIPSE NOW (A XILE)

SIN FRONTERAS
Una creació col·lectiva del Workcenter Studio in Residence
Direcció: Thomas Richards


El plor d’una nena al carrer és el desencadellant de l’espectacle Sin Fronteras. Un fet nimi, sense massa importància si no fos perquè el carrer on la nena plora està totalment desballestat pel terratrèmol que fa vuit dies ha assolit la ciutat. Parlem de Xile 2010. Per tal de consolar les criatures supervivents, els voluntaris de l’ONG Save the Children representen el conte Das Erdbeben in Chili (Terratrèmol a Xile) de Heinrich Von Kleist, sobre uns fets ocorreguts el 1647. Al conte de Kleist una jove enamorada del seu professor és culpada d’infringir la llei i per això apedregada per tot el poble. Però resulta irònicament il·lesa a causa del terratrèmol que desballesta la ciutat. Paral·lelismes d’un temps remot, que van agafant tonalitats de ritual macabra. El pas liminoide de la pèrdua de la virtut, de la pèrdua de la innocència, perd aleshores tot el sentit. Quin sentit té el sacrifici?



A la representació apareix una missa a la catedral, únic edifici en peu, on els feligresos abduïts volen incinerar viva la víctima propiciatòria enmig de cants ètnics i del cristianisme ortodoxe amb referències al sacrifici d’Abraham a l’Antic Testament. I en contraposició apareixen filosofies marxistes. La catàstrofe iguala les classes: ara tots són pobres, ningú no accedeix al menjà. Ara tots són rics, poden obtenir una TV de plasma “espoliada” d’un aparador trencat. Els voluntaris de l’ONG es qüestionen i ens qüestionen. Quin lloc ocupa el dolor a les nostres vides? La culpa, la necessitat de càstig  es transformen en un ritual anti-clerical. L’exageració, la força, els crits, els cants tot juga a favor de crear aquest akelarre apocalíptic organitzadament caòtic, on no hi manca la ironia.

Brutal espectacle que rabosa teatralitat. Presentat tal com Grotowski va crear al seu Teatre Lavoratori. Teatre en estat pur: sense escenografia, vestuari ni cap dispositiu d’escenotècnia. No li cal, potser si li sobra quelcom, és la filmació en directe que fa un dels actors durant l’escena. El director Thomas Richards, deixeble de Grotowski, ha captat el sentit més íntim del Teatro Povere. L’energia de cossos ben treballats, la veu en forma de cants i de diàlegs tan ben pautats, la força dels mateixos arguments, corprenen l’espectador i el deixen clavat a la cadira sense poder respirar. Una interpretació compromesa i generosa per part dels actors capaç de fer-nos creure allò inversemblant, fantàstic, oníric.

Seria interessantíssim saber sobre els processos de treball de l’equip. Suposo que moltes hores  de feina de taula, moltes improvisacions, molts descartes per arribar a un relat tan potent.

Bona feina, sí senyor!


dijous, 23 de novembre del 2017

ELEKTRA

ELEKTRA
TRAGÈDIA CONTEMPORÀNIA
TEXT: Teresa Petit


Gota a gota, gota a gota, gota a gota.
No t’amoïnis, aquesta nit no passarà res. Jo em quedo. Tot anirà bé. Tu descansa. Sí, descansa. Tot anirà bé. No t’amoïnis. Tot anirà bé. Bé, anirà bé. Tot anirà bé. Estarà bé.
(pausa) Tot anirà bé. Jo em quedo.


Tinc cinc anys. Estic dreta davant el mirall del bany. Em miro. Sóc maca. Tu em pentines. Estona i estona amb el raspall a la mà. El cabell negre i brillant, com el Mercedes del pare: negre i brillant. No, més negre i brillant que el cotxe oficial del pare.
Mires el cabell però penses en una altra cosa. En què penses? M’has partit el crani en dos amb una línia perfecta com una autopista blanca sobre un desert negre. La clenxa com una fotografia en negatiu. Una trena llarga i tibant sobre l’orella dreta. Estona i estona pentinant. Una trena negra sobre l’orella esquerra. Un petó al clatell. Una llàgrima? Per què plores? T’estimo, mare. M’estimes. Ens estimem. El pare també ens estima. Per què plores?

- Així que tu ets María Victoria Argañaraz de Fresneda ? – no m’agrada aquest nom.
Avui tinc divuit anys. És el meu aniversari. La posada de llarg. Estem a la festa. La meva festa. Tothom em somriu. Em fan molts regals. Les dones diuen: “Que gran s’ha fet!” i els homes: “Que maca que està”.
Els convidats diuen Victoria. També és el meu nom. Jo somric a tothom, mig tímida mig múrria. Tinc Vanitat i vergonya. Dues v baixes. Victoria, la tercera ve baixa...
Per fi surto del líving. Fa calor. He sortit del ball amb el vestit llarg de nit, per a que em toqués l’aire del jardí. La música, les rialles i tota la festa queden fora, allà dins del gran líving de casa, ara engalanat per la festa. Fora, però fora fora, hi ha gent demanant, però no els veiem. No ens els deixen veure o no els volem veure. El jardí és fresc, com l’home que em parla. Als seus ulls es reflecteix la piscina il·luminada del jardí de casa. Ulls blaus ben blaus. És ros amb ulls blaus i fuma Camel. Que blaus els seus ulls! Sembla un artista de cine!
- Hola. Com et dius?
- Frank Ford.
Esclato a riure.
- Frank Ford? Com un entrepà! Ha! Alemany?! Ha!
- Americà.
Americà vol dir del nord, dels USA. Nosaltres també som americans, però ens diuen argentins. Per sort no s’ha ofès. Ell també riu. Riu del meu riure. Riu franc i fort com el seu nom.
Un nom just. Em fa riure el seu riure i ric més. Ell també riu. Riem i riem. (pausa)
M’agrada. Aquest sí. El tornaré a veure.
- Nena entra dins tothom t’està buscant! -i entro a casa.

Tinc set anys. Tinc set. La mare em porta un got d’aigua juntament amb el remei. Tinc
una febrada. El millor metge de Buenos Aires no sap ben bé què tinc.
- Febres intensives. Si no remeten l’hauran de portar a l’hospital.
Estic a la teva falda maternal, delirant. Jo delirant. Tu, mare, m’abraces. M’acotxes com un balancí. Cantusseges. La meva suor, la teva suor. Una llàgrima li regalima per la galta.  Sempre la llàgrima. El meu cos lànguid penjant del teu cos ferm. El meu destí literalment als teus braços. Una hora, una altra hora, una altra hora. Tota la nit. I una altra nit. I una altra. La mare em cuida. I per això em curo.

Som al llit abraçats. Acabem de fer l’amor. El Frank Ford i jo hem fet l’amor. M’he estrenat a la llum del sol que entra impertinent per la finestra. Els nostres cossos il·luminats per les franges de claror al compàs de la persiana. Tot fa aquella olor agre dolça de després. Suor, saliva, semen... Tot amor i sexe i desig sobre els llençols rebregats. Miro la cartutxera amb la pistola que penja de la cadira. A Amèrica tothom té una arma.
Em diu:
- M’agrada aquesta taca fosca que tens a l’espatlla. És la firma?
- Sí.- però me l’amago. És la marca de naixement.
- De qui l’has tret?
Esclata un GONG! dins meu: de qui l’he tret? Identitat. Mare? Pare? Qui sóc?

Tinc quatre anys. Estic jugant a la banyera. M’estàs ensabonant tu, mare. Frega i frega l’espatlla. Més fort, amb ràbia.
- Ai, em fas mal! - Ploro.
Surts corrent del lavabo.
- Isabel!
El pare et segueix. Us tanqueu amb clau a l’habitació. Sento els teus plors. Què he fet?
Per què m’ha sortit aquesta taca? Per què et fa plorar? A partir d’ara l’amagaré sempre perquè no ploris. Tu també la tens? Qui ets? La mare la té? Qui és la meva mare? La mare té una
taca? La meva mare tacada?

La mare, ara sí, la de veritat, està en una cel·la d’aïllament. Ha patit diferents interrogatoris amb electroxocs. Té la cara deformada, el cos trencat: cremades de cigarret al braç, morats a l’entrecuix, talls i ferides a la planta dels peus... Està pansida al terra de la cel·la, en un racó. Què ha fet? Què és això tan terrible que ha de pagar? Ha
vist amb terror com un bony creixia dins del seu ventre i no és un tumor. De vegades un tumor pot ser la salvació. Però ara no: és la vida que de cop sorgeix. Però aquest cop no sorgeix de l’amor, sinó de l’odi.
Qui n’és el pare? Com pot la vida tenir l’impuls de seguir vivint? La vida l’empeny des de dins del seu ventre. No la deixa morir. Alguna cosa en sorgirà de l’odi. Alguna coseta amb una taca a l’esquena, com ella.

T’estàs preparant per a la recepció. Miro com et maquilles. Encara ets jove i fas goig.
Quanta elegància! Un vestit preciós que mostra la teva esquena blanca. Sense taques.
- Mare sembles una fada. (Mare???)
- T’agrada la corona? T’agrada el collar, l’anell, el braçalet? Costen molts diners. Un dia tot això serà teu.
Però jo no vull joies. I no vull que marxis, avui. Avui no. Vull parlar de la meva taca a l’esquena. Queda’t amb mi avui. Et necessito, mare. Qui ets? Per què jo sóc aquí? Per què em fas de mare, si la meva mare ja no hi és? La meva mare ha desaparegut. La veu matar? GONG!

La mare treballa de mestra a l’escola Salvador del Faro als afores de la ciutat. Les aules són barracons, les vivendes dels alumnes són barracons. La seva pròpia vivenda actual és un barracó. Però se sent feliç. Julio l’estima i ella l’admira. Ell treballa el camp durant el dia. A la nit juguen junts a la revolució. El convenciment els uneix. Quan acaba les classes amb els nens comença la lluita de classes. Neix l’amor entre els dos.

Seguim a la cambra de l’amor el Frank i jo. El Frank Ford és el nou agregat de l’ambaixada americana a Argentina. El pare (Pare! GONG! Ho és?) no el pot veure. L’odia. El pare sap odiar molt bé.
- El matarà.
Matar? Què vols dir? No sé si vols dir que Frank matarà el pare o que el pare el matarà a ell. Ho dius de veritat però jo no ho crec. Fas broma! Li dic a Frank i es posa seriós.
Frank Ford es posa seriós. Jo faig broma i de cop sentim crits des de la finestra assolellada per on s’escola el nostre olor agre-dolç. Sentim crits. Policia que corre. Gent que corre. Són dones. Dones amb cartells. Cartells amb fotografies de joves melenuts.
Joves amb rellotges aturats. Joves morts. Joves assassinats. Són les madres de la Plaza de Mayo. No és broma.

La mare és poc més que una nena. Fa les maletes de nit i s’escapa de casa un dia de matinada. Un món sencer per endavant! El Julio l’espera a les fosques. S’escaparan junts. La seva mare ho entendrà tot. La mare de la mare. L’àvia que no he conegut encara. La
mare de la Plaza de Mayo ho entendrà tot. Segur que ho entendrà. I potser ella també comprèn més del que voldria. S’estimen? Sí, s’estimen. Hi ha amor entre les dues. Hi ha amor entre mare i filla. GONG!
Hi ha amor entre tu jo, mare, mare postissa? Es pot enganyar i estimar durant tant de temps? Les contraccions s’acceleren.

Els batecs s’acceleren. Sent que està apunt de rebentar. Sent que les vísceres s’estripen.
Crida, la mare crida a la seva cel·la, amb un soldat a sobre com un bou esbufegant:
- AAAAAghhhhhhhhhh!!!
Però qui la pot ajudar? Qui l’està violant?
- AAAAAAAAAAAghhhhhhhhhhhhh!!!

Tinc vuit anys. És de nit. Toc, toc, toc.
- Mare tinc por.
- De què tens por?
- Tinc por de la por.
- Vine.
Em fico al seu llit. M’abraça. Em fa un petó i molt fluixet:
- Jo també. No saps com t’entenc.
M’adormo sense saber qui consola a qui.

Opció A) El general arriba a temps de salvar la criatura i la mare. Es queda la criatura i abandona la mare que mor dessagnada poca estona més tard.
Opció B) El general arriba a temps de salvar la criatura i la mare. Negocia amb la mare la seva vida a canvi de la criatura. Com si això es pogués negociar! La mare accepta. No té més remei.
No, no, aquesta opció no! Que no sigui aquesta opció!
Opció C) El general arriba just a temps de salvar la criatura però no la mare.
Sí, per favor que sigui aquesta opció! Vull això? Vull la mort de la meva mare?

Bang! Bang!
Mort.
No hi ha crits, no hi ha ambulàncies.
No hi ha justícia
Venjança? potser
La por...
Quan entro a casa tot ha passat ja. Una mosca em ve a rebre. Al menjador hi jeu el que
fins fa una setmana era el meu pare. El pare fins ara. Potser ho és. Mort. Un tret al cap.
Net. General Argañaz Castro. Els ulls fixes a l’eternitat.
A la cuina la qui creia mare, que ara sé segur que no ho és, jeu espatarrada sobre un
bassal de sang que encara li raja del ventre. Encara és viva. Ambulància, metges,
hospital, gota a gota.
Frank Ford no hi és.

Però qui ets mare, la de veritat?
Viu la meva mare? Què en vau fer?
Me l’he creuat algun cop?
Si algun cop em creués amb ella, la reconeixeria? I ella, em reconeixeria?
La taca a l’esquena.

El gota a gota goteja com una gotera gòtica.
Clic, pausa, clic, pausa, clic.
Tan fàcil com desendollar. No hi haurà violència. Justícia poètica.
Engany, egoisme, error,

Ho puc fer?

Una llàgrima, una trena, un petó al clatell, la febre... No t’amoïnis tot anirà bé, estarà bé, et posaràs bé. Jo em quedo. Jo et vetllo. Anirà bé. No et preocupis. Plaza de Mayo. Tot anirà bé. Violació. Bé, anirà bé. Desapareguts. Tot anirà bé. Estarà bé. Corona de diamants. Adopció il·legal. (pausa) Tot anirà bé.

SOBRE LA VERITAT I EL PERDÓ

Claudia
La Conquesta del Pol Sud
TNC – Sala Petit
22/11/2017

Commovedor relat en primera persona sobre les desaparicions perpetrades a Argentina durant la dictadura del General Videla.



La companyia La Conquesta del Pol Sud ens ofereix Claudia, segona obra de la trilogia centrada en la dona i la identitat que va iniciar amb Nadia, el cas de Nadia Ghulam, la jove afganesa que es va fer-se passar per home per tal de poder tirar endavant la seva família sota el règim taliban.

Com a Nadia, és la protagonista qui ens explica el seu periple vital. Claudia Victoria Poblete Hlaczick va ser Merceditas durant els primers vint-i-dos anys de la seva vida. Va ser criada per un general colpista amb la seva dona qui li van donar tot l’amor que uns pares poden donar a una filla, però li van ocultar la veritat. La van mantenir en un “tupper” lluny de l’esquinçament social que assolia el país, lluny de les mares de la Plaza de Mayo.

Claudia va més enllà del teatre document i ens exposa poèticament un mapa d’una vida feta de pedaços, com el patchwork que Claudia va teixint durant la funció. L’ús del material audiovisual acompanya la narració: imatges preenregistrades, fotografies antigues, documents, imatges en streaming... Tot el material al servei de la història per tal de commoure, no només per la duresa dels fets, sinó també per la seva poesia. A Claudia no hi ha judici, ni càstig, ni culpa, però potser sí que hi ha perdó. Claudia creu que les coses són més complicades que  la dicotomia formada pels “muy Buenos y los muy malos” que sentencia la seva filla de cinc anys. Efectivament, hi a els sentiments i aquests són, potser, la salvació.

Imprescindible espectacle! Tot esperant la tercera entrega de la trilogia.

Fa un temps vaig escriure un text que parla del mateix tema. És inventat i no té la part documentada de Claudia. El tema em segueix fascinant. Us el deixo al següent post. Porta per títol Elektra.


diumenge, 12 de novembre del 2017

DISTÒPIA 1.0

LA MÀQUINA DE PARLAR
De Victòria Szpunberg
Teatre Maldà
03/11/2017


Els replicants de Blade Runner no poden recordar, ja que no tenen passat. Per això són descoberts. Aparentment són humans en quasi tot, però els manca allò tan essencial que ens fa únics: la identitat. Per això mai seran persones. La Valèria, nom comercial de LA MÀQUINA DE PARLAR, sí que té passat. És argentina i ha passat per diferents mans fins que ha arribat a les del senyor Bruno, un home solitari i mediocre, com tants d’altres. La Valèria intenta amb poc èxit donar conversa interessant al Sr. Bruno, però ell prefereix les mamades del seu “Gos que dóna plaer”, de nom Enric. Les màquines ideades per Szpunberg semblen més humanes que els propis humans. Parlen entre elles, es discuteixen, s’enamoren, es rebel·len. Tenen sentiments, preferències, criteri, records.




Victòria Szpunberg ens mostra una societat distòpica, situada a qualsevol banda que bé podria ser Barcelona. L’acció té lloc en un futur indeterminat, on tant l’atrezzo rònec i antiquat de l’obra, com les parets verdes i els quadres ratats de la sala Maldà remarquen una atemporalitat futurista alhora que vintage. El món descrit per Szpunberg mostra un desenvolupament i un progrés econòmic que han desembocat a un tipus de relacions absurdes dels homes amb les màquines, i les màquines entre elles mateixes. Una societat on la tristor de la soledat i l’aïllament estan descrites amb una ironia que em recorda el film documental d’Erik Gandini La teoria sueca de l’amor: el triomf de l’estat del benestar (2015). Tant Gandini com Szpunberg, es qüestionen si val la pena una independència individual i una vida autònoma a canvi d’una soledat absoluta i un aïllament. Potser les utopies, com la de Tomas Moro o la d'Amerigo Vespucci reflecteixen les societats organitzades. Però avui sabem que l'excés d'organització porta al desastre. És per això que les utopies estan prenyades de distòpia. 

L’obra de Szpunberg és intel·ligent i està plena de jocs escènics i referències com el tema musical Parole de Mina, que passa de ser incidental per a convertir-se en diegètica: L'uomo che a volte c'è in te, quando c'è // Che parla meno // Ma può piacere a me. Fantàstic! Entrar i sortir, jugar, dicotomies que contraposen la màquina a la persona, l’aïllament a la relació, la vida a la mort... Szpunberg introdueix pertinents referències a Kafka, un altre distòpic existencialista emmarcat dins la filosofia de l’absurd.

La màquina de parlar es presenta al Maldà deu anys després de la seva estrena a la Sala Beckett amb el mateix repartiment. Una esplèndida Sandra Monclús, un resolutiu Marc Rosich i un encertat Jordi Andújar.


Val la pena!

NOTHING COMPARES 2U

OUT OF CONTEXT-FOR PINA
Alain Platel – Les ballets C de la B
Temporada Alta
Teatre Municipal de Girona
11/11/2017


Amb una versió d’aquest commovedor tema de Sinead O’Connor conclou l’excepcional muntatge d’Alain Platel Out of Context-for Pina amb Les ballets C de la B. Un ballarí convida a qui es presti d’entre el públic a pujar a escena a ballar amb ell. Aquest pas à deux es fon en una abraçada tancada que ens uneix a tots. Silenci absolut a la sala, catarsi, alliberament que esclata en un llarg aplaudiment. Out of context ha aconseguit allunyar-nos de la nostra quotidianitat. Ha traspassat l’individu, ha anat més enllà de la nacionalitat, per arribar a una col·lectivitat mundial que ens remet a l’essència de la persona individual. Ens hem reconciliat amb el món durant una hora i mitja. Sortim del teatre feliços.



Platel juga amb les nostres emocions i ens transporta del dolor a la felicitat, del riure al plor, de l’individu a la col·lectivitat, d’allò primitiu a la modernitat. No jutja. Només ens ho mostra i així ens embolcalla. Tots som un i un és el tot. “Aquesta dansa és per al món i, el món, per a tothom”, diu. La investigació de l’individu i les seves relacions amb els altres, amb l’entorn, les seves contradiccions, les nostres, és el punt d’interès de Platel en aquesta coreografia.

Un escenari buit, uns cossos quasi nus, una música enllaunada, nul joc de llums. No li cal, per a entrar a la nostra intimitat, al nostre jo més profund, al nostre nen. Tornar a les essències sense artificis, sense més joc que els espasmes corporals i la melodia d’uns ballarins experts.

La música passa dels sons guturals d’un suposat dinosaure, a cops de micròfon sobre els cossos o a retalls de música pop. "That's the way, uh-huh, uh-huh, I like it!" . Ens parla de l'evolució.

Els ballarins apareixen des del públic amb roba de carrer d’on formaven part d’una massa humana, nosaltres. A mesura que es van despullant a l’escenari veiem els cossos treballats que tant poden interpretar menuts i sincopats moviments convulsos, com dansa en el sentit més pur de la paraula. Però sobretot, el que Platel els confereix, és una personalitat, un personatge, una distinció que els fa reconeixibles, únics, i n’explota la seva vessant personal amb subtils moviments espasmòdics de boca, cadera o mirada, com la fantàstica Rosalba Torres Guerrero amb un clown que es menja l’escenari.


Explica Platel que tenia un encàrrec de Gerard Mortier, però que a última hora, aquest va decidir posposar-lo. La companyia es va quedar amb un forat per omplir. Per això i per les ganes de seguir treballant junts coreògraf i ballarins, va decidir fer una obra menor, sense més mis en escène  que els cossos dels ballarins i el moviment. D’aquí neix el muntatge. Primera part del títol Out of context. Va ser a l’inici dels assajos quan va morir la seva mentora Pina Bausch i per això va dedicar-li la peça, per bé que no és necessàriament una coreografia inspirada en ella. D’aquí –For Pina, segona part del títol. “Res comparat amb tu”, homenatge i sentit condol a Pina, que tanca l’obra. Out of context-for Pina toca tant els sentiments, els del públic i també els dels ballarins, que ja fa set anys que la companyia es reuneix un cop l’any per a representar-la. Enguany a Temporada Alta. Afortunats nosaltres!

diumenge, 22 d’octubre del 2017

CAL DIR-HO I ÉS DE JUSTÍCIA

EL METGE DE LAMPEDUSA
Xicu Masó
A partir de Llàgrimes de sal de Lidia Tilotta i Pietro Bartolo
Adaptació Anna Maria Ricart
Direcció Miquel Gorritz
Teatre Lliure
20/10/2017


Mentre el Sr. Rajoy cessa el Govern català en bloc i intervé els mitjans públics locals de Catalunya, mentre Jordi Cuixart i Jordi Sánchez romanen en presó, mentre milers de ciutadans tornen a sortir pacíficament als carrers de Barcelona reclamant justícia..., vaja, mentre una revolució s’està fraguant a casa nostra, una notícia passa desapercebuda: almenys 50 morts en un atemptat suïcida a Kabul i 33 més a Ghor, ambdós atemptats a l’Afganistan [1].



Les víctimes d’atemptats a l’Afganistan, Síria o qualsevol país africà han de tenir tres xifres per a que tinguin un lloc destacat a la premsa europea. El terror a causa d’uns règims polítics sanguinaris o bé d’unes catàstrofes naturals desproporcionades aboquen milers de persones a abandonar tot el que tenen i són al seu país, per emprendre un pelegrinatge llarg, costós i incert cap a la Terra Promesa (Europa), en un periple on molts perdran la vida i tots, ho perdran tot.

Nombres, xifres, estadístiques sense nom de pila, sense cara, sense identitat fan que la ment occidental rarament pugui assimilar l’abast de cada una de les tragèdies que es produeixen diàriament. Un horror que des d’aquí se’ns fa difícil d’imaginar.

Per això és tan necessària la feina de Xicu Masó al Teatre Lliure amb el monòleg El metge de Lampedusa, basat en Llàgrimes de sal de Lidia Tilotta i Pietro Bartolo, periodista i el propi metge, amb una excel·lent adaptació d’Anna Maria Ricart i una eficaç direcció de Miquel Gorritz. Un monòleg d’hora i mitja on Xicu Masó dóna veu, cos i vida a Pietro Bartolo, el metge de Lampedusa, una minúscula illa a mig camí entre Sicília i Tunis, és a dir entre Àfrica i Europa. Lampedusa s’ha convertit en la última escala d’entrada a Occident per a molts refugiats. Bartolo els coneix, els ha tractat amb els rudimentaris estris del seu humil dispensari, i sobretot els ha escoltat. Per a ell, cada refugiat és una persona singular, amb una experiència esfereïdora, una història, un passat, un present i sobretot, amb un nom: la petita Jasmine, l’Anuar, l’Omar a qui el mateix Bartolo va acollir dins la seva família, la Sama, la Favour... Com en un zoom, Masó/Bartolo ens acosten aquestes realitats i ens les converteixen persones singulars per a que poguem entendre l’abast de cada tragèdia única. Però l'obra parla també de la vida dels conciutadans de l’illa, la infantesa, l'amor, la frustració de no poder fer més... Espurnes de vida que van destensant un relat commovedor que Xicu Masó ens serveix amb la seva inefable bonhomia.

Un relat necessari sobre el que es va basar Gianfranco Rosi amb el seu guardonat film Fuocoammare, que li va valer l’Ós d’Or al passat festival de la Berlinale. 

I és que tot va començar quan Xicu Masó va assistir a la conferència que va donar el mateix Bartolo el passat 28 de març al CCCB. Suposo que el va frapar. No és per menys. La podeu veure sencera a http://www.cccb.org/es/multimedia/videos/lampedusa-un-mar-en-llamas/226358 . A partir d’aquí va ser ell, en Xicu, qui va impulsar l’aventura del muntatge que ara presenta al Lliure fins el 12 de Novembre.

Una obra imprescindible que ens ressitua a un panorama mundial alarmant, ja que per a entendre millor qui som, necessitem conèixer altres realitats. No podem mirar cap a una altra banda. Ens diu Masó/Bartolo: és com el genocidi jueu durant la Segona Guerra Mundial, que quan es va acabar, la gent va dir que no en sabia res. La diferència és que ara sí que ho sabem.

Gràcies Xicu, gràcies Bartolo!


[1] Europa Press:
Aumenta a 50 la cifra de muertos por el atentado contra la mezquita del imán Zaman de Kabul
MADRID, 21 Oct. (EUROPA PRESS) - La Misión de Naciones Unidas en Afganistán (UNAMA) ha confirmado la muerte de al menos 50 personas en el atentado suicida perpetrado ayer en la mezquita chií del imán Zaman, en Kabul, la capital afgana. El atentado (...) ha dejado además otro medio centenar de heridos, en declaraciones recogidas por Tolo News. A ello hay que sumar otros 33 los muertos por otro atentado suicida en una mezquita suní de la provincia de Ghor, en un ataque supuestamente iba dirigido contra una autoridad local del partido Jamiat, según el gobernador de la región de Balj, Atta Mohammad Noor, que es un destacado representante de la formación aludida.

Y QUE VIVA ZAPATA!

MENDOZA
LOS COCHOLOS TEATRO
Direcció Juan Carrillo
Teatre Canal /Centre d’arts escèniques Salt
Festival Temporada Alta



La companyia mexicana Los Colochos Teatro presenten l’espectacle Mendoza, una adaptació lliure de Macbeth, a la sala Canal de Salt dins del Festival Temporada Alta. Venen avalats pel primer premi Almagro OFF 2014, presidit per Carme Portacelli.



Teatre en estat pur. Un escenari en forma d’arena, amb el públic al voltant de l’escena, per així implicar-lo i fer-lo partícip, vestuari de carrer, joc de llums senzill. L’escenografia? Quatre cadires plegables de bar i una taula, una tela blanca que serveix tant de vel, com d’estovalles de taula, com de marc... Màscares artesanes que utilitzen tant actors, com públic. Tot plegat pot recordar els inicis del Teatre Independent de Catalunya, quan la imaginació i el compromís superaven en escreix els pressupostos de qualsevol companyia: el Joglars, Comediants...

I és que a Juan Carrillo, director de Los Cocholos, i als seus magnífics actors no els fa falta res més per adaptar la tragèdia de Macbeth en el context de la Revolució mexicana utilitzant un llenguatge culte i canalla alhora, que recorda la musicalitat del text de Pedro Páramo de Juan Rulfo farcit de metàfores que fan somriure l’espectador. Text, talent i molta feina que han realitzat Los Cocholos assajant l’obra a cases particulars i recollint les opinions de “la gent del carrer”, és a dir, dels qui no estan avesats a l’obra de Shakespeare, ni al teatre en general.

Carrillo amb Antonio Zúñiga, s’han pres algunes llicències de l’original de Shakespeare que funcionen a la perfecció, com la inclusió del personatge de la criada, una encertada Erandeni Durán, que acosta la tragèdia “al pueblo llano” i dóna vetes d’humor al drama. O la de reduir les tres bruixes de Macbeth a una sola, una mena de santera caribenya amb gallina i tot, interpretada per la mateixa Lady Macbeth (Mónica del Carmen), ja que no és ella la instigadora del funest desenllaç? O la de convertir el rei Duncan en l’ideòleg de la Revolució mexicana, el general Montaño. 

Matant el tirà Mendoza (Macbeth), que encarna l'objecte de distorció per a la comunitat, la tragèdia conclou amb final feliç. Hi ha catarsi, hi ha alliberació. Podem marxar tranquils a casa, ja que tot i el sacrifici, hem liquidat el monstre. Acaba l'espectacle amb el públic dret aplaudint entusiasta i brindant amb una Coronita a les mans. 

Però de camí, sentim a les notícies que centenars de milers de persones s'han manifestat avui un cop més pacíficament per a reclamar la llibertat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presos polítics a l'Europa del s. XXI. I pensem que potser una revolució s'està fraguant a casa nostra. No, a casa nostra no s'ha mort el monstre, que segueix viu i maldant.


dimarts, 29 d’agost del 2017

AMOR, AMOR, AMOR

PER SI NO ENS TORNEM A VEURE
Teatre Maldà 28/08/2017
Producció: Aules
Text: Alícia Serrat
Música: Marc Sambola



L’escola de teatre musical de Daniel Anglès proposa una refrescant comèdia romàntica al Teatre Maldà que val la pena no perdre’s. Amb un regust d’obres clàssiques com Leonci i Lena, Joc d’amor i d’atzar i Al vostre gust parla amb un humor blanc de la follia de l’amor acompanyat per música de Marc Sambola i l’encertada direcció i dramatúrgia d’Alícia Serrat. Tot en l’escenari és senzillesa i és que no fa falta molt més quan es parla d’amor. La proximitat dels actors (Anna Lagares i Edgar Martínez) traspua calidesa i complicitat. 



Una trama ben travada, uns intèrprets que esclaten d’il·lusió i alegria, joventut i professionalitat ens acosten a una història que podria ser de teatre familiar, i que acaba sent apte per a tots els públics. Com a molts dels grans musicals (en aquest també es parla de màscares, com a Scaramouche) els equívocs s’emboliquen i es desemboliquen amb la mateixa facilitat per a resoldre’s en un final que no pot ser sinó un final feliç i d’unió que allibera el públic de la tensió de la trama arrossegant amb ell d’altres tensions que suporta en el seu dia a dia. Així, hom surt content i satisfet, amb la sensació d’estar una mica més enamorat i tornant a creure en l’amor. Aquells d’entre el públic que es sentin enamorats es sentiran identificats amb les belles cançons i paraules de l’obra i els qui no ho estan desitjaran estar-ho! I és que quan es parla d’amor s’ha de ser una mica cursi. Tots ho som i els sentiments tan íntims que notem quan estem enamorats, les transformacions que ens semblen úniques quan les vivim en pròpia carn, resulta que tants d’altres les han sentit abans. Encara que sembli un sentiment propi durant l’etapa de l’adolescència, ho segueix sent amb la mateixa puresa i intensitat al llarg de tota la vida. Així, Per si no ens tornem a veure, resulta una comèdia refrescant per a suportar les últimes setmanes d’aquest estiu tan calorós.  

diumenge, 30 de juliol del 2017

RETALES DE MI VIDA, FOTOS A CONTRALUZ...

Un pedacito de mí
Neus Sanz
Versus Teatre
27/07/2017



Sens dubte la Neus Sanz és una gran actriu i millor persona. Desprèn una tendresa intensa en el seu primer monòleg autobiogràfic Un pedacito de mi que està presentant aquests dies al Versus Teatre. Després de tant Grec amb magnífics i magnificents espectacles de tot format, s’agraeix una humil mostra d’humanitat a un teatre petit. La proximitat que ofereix l’espai ajuda a la intimitat que requereix el text. L’obra és un repàs de la seva vida a través de fotografies, instantànies que podrien ser la de qualsevol dels espectadors de la sala. D’aquesta manera la seva història se’ns fa propera i convida a reflexionar sobre la nostra pròpia vida, a rebuscar els nostres propis records, gairebé diria a participar en un ja no monòleg, sinó en un diàleg amb els espectadors. 



L’obra també és una reflexió sobre els canvis produïts a la societat en els últims trenta anys, sobretot les relacions essencials que ens marcaran tota la vida, parlo de les relacions familiars. En una època, la nostra infantesa, en que els nens érem una nosa moguda i sorollosa que se’ns podia dipositar impunement a la paperera del parc per a que ens estiguéssim quiets una estona. 

L’obra és així de simple, sense més pretensions que la de compartir una estona nostàlgica amb una dona, que derrama carisme. En acabat la funció, hom té la sensació que ja la coneixia d’abans i que ara se n’ha fet amiga. Si em permeten un “però” jo li proposaria a la Neus que aquest material tan entranyable que ha fet el lliuri a un bon director per a que l’acabi de  polir sense perdre’n la frescor que desprèn. 

diumenge, 23 de juliol del 2017

ES POT VIURE SENSE CREAR?

Des Mourants
Inflammation du verbe vivre - Les Larmes d'Œdipe
Wajdi Mouawad
Teatre Lliure
Sala Fabià Puicerver
21/07/2017


Des Mourants (el moribunds) és la tercera part d’una trilogia que engloba tota l’obra que ens ha arribat de Sòfocles als nostres dies, set tragèdies en total. Des Mourants s’estructura en dues obres de diferent format. L’una Inflammation du verbe vivre basada en la tragèdia de Filoctetes, el guerrer ferit per una serp abandonat a una illa; i Les Larmes d'Œdipe basada en Edip a Colò. Les dones (2011) basada en Antígona, Electra i les Traquinianes i Els herois (2013) basada en Edip rei i Àjax, van formar part dels anteriors muntatges. Un colossal projecte que ha trigat cinc anys en veure la llum i ho va fer de forma monumental, com no podia ser d’una altra manera, al Festival Au Carré dins del marc de Mons 2015, amb una programació seguida de les set tragèdies amb horari de 5:30 del matí a 00:30, una autèntica marató.



INFLAMMATION DU VERBE VIVRE (FILOCTETES)    
        
L’obra arrenca amb la primera reunió de la companyia davant el tràgic fet (real) de la mort del traductor de les set tragèdies i amic de Mouawad, Robert Davreu. Aquesta catàstrofe desencadena una crisi al director. “No vull escriure, no vull continuar amb el projecte” anuncia als seus companys i col·laboradors. Davant la seva insistència de l’equip acaba accedint a contracor. Però s’estén davant seu l’abisme de com començar, com retrobar la inspiració, les ganes d’escriure i de viure? Com fer-ho? Davant la mort de l’amic, i metafòricament de la pròpia mort com a artista, com salvar-se? Com renéixer de les pròpies cendres? D’on apareixerà la inspiració i el compromís que han fugit del director? On són? Quins signes seguir per a trobar-los? Val la pena fer-ho? Davant de tants dubtes, Mouawad viatja a Grècia, per a seguir la incerta pista de Filoctetes. Així inicia un roadplay amb un llarg periple per a trobar allò “tan simple” com incert que està buscant. Mouawad combina la projecció del seu propi periple per una Grècia actual devastada per la crisi amb la interpretació en directe d’ell mateix dalt de l’escenari. Així com abans ho feren La Cubana, entra i surt de la pantalla amb una harmonia calculada.

L’obra s’allunya força de l’original de Sofocles, però resulta catàrtica i significativa en el món actual basat en el profit individual, on l’èxit es mesura en termes monetaris. L’inflamation va més enllà de la tragèdia de Filoctetes, no hi manca denúncia. Mouawad s’inicia al llenguatge de la ironia, la qual cosa suposa una breu alliberació dins de la densitat i contundència del text desbordant de metàfores i referències que requereixen a l’espectador d’una concentració i una “comunió” amb el text més enllà del que està acostumat. Mouawad adopta una actitud molt pedagògica, quasi de professor, amb un fraseig ben accentuat que té una clara intenció de convèncer i sovint ho aconsegueix.

Com un heroi clàssic, l’orgullós Mouawad imbuït pel seu hybris, desobeeix l’advertència de perill a l’accés a la cova de Filoctetes. Per això obté el seu merescut càstig: un tràgic accident que el remet a les portes de la mort.

La temptació d’entrar a l’Hades el porta a endinsar-se a la Grècia moderna assumida en una profunda desolació a causa de la crisi. En primera instància es troba davant d’un immens abocador d’escombraries on milers de gavines clamen cada ferida de l’ànima. L’Hades que es troba Mouawad no és sinó un munt d’escombraries descomponent-se al sol, una muntanya de merda. El periple obsessiu de recerca de quelcom simple que el pot salvar portarà a Mouawad a escenaris d’abandó, egoisme, mesquinesa, autodestrucció,  suïcidi, que no són sinó la representació de la Grècia actual. Finalment retroba el seu amic Robert, el traductor de les set tragèdies de Sòfocles i, com un oracle, aquest li respon amb un enigma: només els déus el poden ajudar. Desesperat, Mouawad, sempre entrant i sortint de la pantalla a l’escenari, viatja a Delfos, actualment en runes. Apol·lo ja no viu allà, és un turista americà més, un d’extremadament obès i cínic. Abatut i fastiguejat, a punt d’abandonar la recerca i les prtes de la mort, Mouawad troba finalment en un platja deserta allò que anava perseguint amb tant d’esforç. I no és sinó un llapis, un simple llapis. L’eina necessària per a crear, per escriure i per tant per a viure. Un símbol de simplicitat, d’eina humil i pura, però vitalment necessària. El seu Rosebud.

Com em va dir tan encertadament el gran poeta Joan Margarit: “Quan ja no podem creure ni en Déu, ni en el psicoanàlisi, ni en la revolució, la única cosa que ens queda és la poesia.” I tanmateix, és cert! Un modest llapis ens podria salvar de la ignorància, de la foscor, de la mort.

LES LARMES D’OEDIPE

És la segona obra que es presenta dins Des Mourants. Està basada en Edip a Colonos, quan Edip, cec i exiliat és conduït per la seva filla i germana, la rebel Antígona, a un vell teatre atenenc per a finar els seus dies. Els acompanya un foraster que porta notícies (reals) de l’Atenes actual. Un noi ha estat crivellat de mort per la policia en una manifestació a un suburbi d’Atenes. Les dues històries, la d’Edip i la del noi, es van entrellaçant audaçment al llarg de l’obra. Veiem una posada en escena extremadament estàtica i sense concessions. Durant els 105 minuts que dura l’espectacle veiem les ombres de tres personatges en un contrallum darrera la pantalla bisellada. La interpretació és absolutament immòbil, quasi com una lectura dramatitzada, amb un recitat clar i excepcionalment ben servit per Jérôme Billy, Charlotte Farcet i Patrick Le Muff. Però tot i les qualitats dels intèrprets i l’interès de l’obra, la immobilitat permanent, el text recarregat de metàfores potser excessiu i el cansament dels assistents fan que l’obra no aconsegueix enlairar-nos.




Mouawad tanca així el cicle de les set tragèdies de Sòfocles, un monumental projecte ple de compromís i saviesa com ens té acostumats el gran Wajdi Muawad. En la seva conversa amb Oriol Broggi, li confessa la seva gran admiració per Mercè Rodoreda de qui n’ha llegit La plaça del Diamant, que li ha donat forces per a seguir escrivint.

dilluns, 17 de juliol del 2017

QUI NETEJA LA CIUTAT?

CLEAN CITY
Festival Grec
Teatre Lliure-Sala Fabià Puigcerver
14 Juliol 2017

El terme “neteja” té connotacions esgarrifoses: neteja ètnica, netejar un barri de delinqüència... Però a Atenes, i aquí també, qui s’ocupa netejar les cases, les oficines, els teatres no són sinó dones i la majoria dones immigrants.



Durant els moments de màxima crisi econòmica el partit “Golden Dawn” va llançar el crit de “netejar la ciutat d’immigrants, deportats i refugiats”. Anestesis Azas i Prodromos Tsinikoris van recollir el nefast eslògan amb connotacions nazis per a crear-ne un espectacle de tipus social, amb cinc dones immigrants que expliquen la seva història i els canvis produïts els últims anys a Grècia. El discurs de Clean City resulta irònic més que pamfletari i és d’agrair que així sigui. L’obra és en format de teatre social pur i dur. Conté les mancances pròpies d’aquest tipus de teatre amb actrius no-professionals i en aquest cas amb una escenografia que resulta del tot innecessària per al discurs, però manté l’autenticitat de narrar unes vides que encara que succeeixen a Grècia, bé podrien estar passant aquí i ara. L’extrapolació doncs, és directa i funciona. Les cinc dones de fer feines provenen de geografies tan dispars com: Sud-Àfrica, Moldàvia, Filipines, Albània i Bulgària i d’estrats socials i culturals tan dispars com la que era professora d’universitat, l’estudiant d’arquitectura o bé les que senzillament estaven a l’atur. Totes han viscut situacions vexants al seu nou país, però amb tot, totes prefereixen quedar-se a una Grècia que potser no les acull amb els braços oberts, però els ha donat quelcom de què viure. Si no elles, els seus fills estan sortint-se millor parats. La crisi afecta a (quasi) tothom, però a qui més toca és als més desvalguts. Això és així a Grècia i aquí. Dona, pobra i immigrant és una combinació que fa difícil la supervivència a qualsevol banda.

Em sorgeixen moltes preguntes en veure l’espectacle com: què pensen aquestes dones, antigues immigrants, de la nova fornada d’immigració a Grècia? Quina relació mantenen amb el seu país d’origen, amb els seus costums i hàbits? I amb Grècia? Han aconseguit integrar-se, assimilades pels costums grecs? És Grècia un pas per accedir a un Nord més ric i amb més possibilitats?

Resulta interessant que el Festival Grec programi espectacles de tipus social, però no ens hem d’oblidar la quantitat de grups que a casa nostra estan fent una tasca més útil que espectacular per a minories deprimides com l’Antic Teatre i el Teatre Tantarantana i tants centres cívics i casals de barri que de forma més o menys voluntariosa es bolquen a explicar les seves crues històries i reclamar una atenció per a fer-se visibles.  


El públic del Lliure, molts d’ells amb assistenta a casa, aplaudeixen amb fervor una proposta honesta, però que al meu entendre podria aprofundir més en el tema tan interessant que proposen, en detriment de la comercialitat del producte. 

diumenge, 16 de juliol del 2017

TRÀGICA VIDA D’UN CLOWN

FIDELIS FORTIBUS
Circus Ronaldo
Festival Grec
Pl. Margarida Xirgu
15/07/2017
 

Estrenat el 2015 sota la direcció de l’holandesa  Lotte van den Berg, Fidelius Fortibus ens parla poèticament de la lleialtat portada al paroxisme de les grans famílies del circ, de qui Danny Ronaldo forma la sisena generació.



El Circ Ronaldo es vesteix avui de dol. Tots els seus artistes han mort i estan enterrats a la pista. Només queda l’acomodador que s’excusa per haver d’anul·lar la funció per raons òbvies. “Non è comico!” reclama desconcertat davant els riures del públic. Com és possible que podem riure davant la tragèdia d'altri? Quines opinions té el pallasso, es preguntava Heinrich Böll? 

Davant la desobediència del públic, el pobre acomodador (el mateix Danny Ronaldo), es veu obligat a interpretar tots els papers de la funció. Amb un mestratge pretesament maldestre farà trucs de màgia hilarants, caminarà sobre al corda fluixa com la bellíssima ballarina, farà de malabarista, de forçut, de cowboy... Però tot li surt malament. Desesperat, decideix suïcidar-se penjant-se de l’altíssim trapezi. Però tampoc se’n surt, ni enfilant-se a un complicadíssim entramat de cadires i creus superposades. Finalment, inicia un ritual d’acomiadament dels seus companys amb una mística malenconia que només el bon circ és capaç de transmetre. L’acompanya una música deliciosa de David Van Keer. El desesperat acomodador va col·locant metòdicament totes les creus dels fèretres dels seus companys juntament amb els elements que els caracteritzen i acompanyen, apilotonades les unes sobre les altres. Un nino que representa el pallasso blanc és l’últim d’acomiadar. I així, com una màquina extrafeta carregada de poesia, eleva els seus amics, la seva família, el circ ja mort, cap al cel de la vela.


Mentre hi hagi el Ronaldo, el circ no morirà.

REFUGIATS!

Welcome
Josep Rodri-Amebeu Teatre
Masia Castells i Planas
Santa Agnès de Malanyanes (Cardedeu)
12/07/2017


A can Castells i Planas de Cardedeu s’hi ha presentat l’últim espectacle de Josep Rodri, Welcome  que parla del periple que han de patir els refugiats per arribar a Europa. Arribem a Santa Agnès de Malanyanes, sis quilòmetres sobre de Cardedeu, on els germans Castells hi tenen instal·lada vivenda, despatxos i taller d’escenografia. Quan es comença a fer fosc, una comunió d’una cinquantena de persones ens congreguem en cadires improvisades, per terra o drets a l’era de la gran masia dels Castells, i observem per una pantalla imatges de Síria el 2006, abans de la cruenta guerra que encara ara està arrasant el país. Tres músics (acordió, vent i percussió) toquen una alegre cançó popular i alguns ens arrenquem a ballar, fent tirallongues pel prat, entremig de la gent. Tot sembla una festa popular com tantes hem viscut als pobles i llogarrets de les ribes del mediterrani. Tot d’una esclata una bomba i es crea el desconcert i la confusió. La pantalla queda en blanc i la música cessa. Ens indiquen que hem d’agafar una maleta de la pila i utilitzar les lots que ens han prestat moments abans de la funció. Comença així un viacrucis fictici que viurem en primera persona, de les vicissituds que han de patir els refugiats que volen creuar terres i mars per venir a la terra promesa que per a ells és Europa. Enmig de la foscor travessem prats i camins sense saber què ens espera darrera de cada arbre, de cada arbust o de cada revolt. Estem espantats, tot i saber que nosaltres només som part d’una ficció ben construïda. Cada tant, la comitiva s’atura i es desenvolupa una acció, cada cop més cruenta, que els refugiats es troben pel camí. Ens conviden a llegir la nostra història fictícia que portem escrita en un paper dins la nostra maleta, un nen busca de bades la seva mare, una passatgera que no ha pagat és assassinada davant nostre d’un tret al cap. Arrosseguem d’esma les nostres maletes i les nostres ànimes pel camí fins arribar en un viatge circular a can Castells, amb un senyal il·luminat on es llegeix irònicament la paraula: Welcome. Dos personatges estan celebrant les seves noces tot ballant un vals i l'Himne de l'Alegria (himne de la UE) que fon la festa amb una marxa marcial. Els nostres caps suren en un mar fet de tela blava, mentre observem bocabadats l’alegria i joia dels qui tenen més sort. Tot d’una sona una bomba, les lletres il·luminades amb la paraula Welcome es trenquen i tot s’acaba.



Brutal espectacle que ens apropa a una realitat massa repetida els últims anys. La premsa deixa de reportar-ho, ja que l’acumulació de notícies tràgiques del drama dels refugiats va immunitzant els lectors, els espectadors, els radiooients. Una realitat que cal recordar i repetir per a sensibilitzar els públic i obligar així les institucions a complir amb els pactes d’acollida. El mataroní Josep Rodri i Amabeu Teatre, creen un espectacle on l’espectador sent a la pell durant uns minuts la por i la desolació dels qui han hagut de marxar i deixar enrere casa seva i emprendre un incert viatge cap a un món desconegut que, lluny d’acollir-los, els rebrà de forma hostil.




En acabat l’espectacle, els Castells, amb l’hospitalitat que les caracteritza, han muntat un esplèndid sopar a l’era de la seva masia per a la companyia i alguns amics, a base de pa amb tomàquet i pernil, regat amb cervesa i de postres síndria i meló i un dit de ratafia. Enraonem amb Rodri de la dificultat de moure un espectacle, encara que de forma quasi voluntariosa, els festivals (Grec, Temporada Alta) els han girat l’esquena i els ajuntaments, tot i tenir comissions de Refugiats, o bé desconeixen l’interessant i commovedor projecte o bé fan que no ho veuen. Quina llàstima!