DISTÒPIA 1.0

LA MÀQUINA DE PARLAR
De Victòria Szpunberg
Teatre Maldà
03/11/2017

Els replicants de Blade Runner no poden recordar, ja que no tenen passat. Per això són descoberts. Aparentment són humans en quasi tot, però els manca allò tan essencial que ens fa únics: la identitat. Per això mai seran persones. La Valèria, nom comercial de LA MÀQUINA DE PARLAR, sí que té passat. És argentina i ha passat per diferents mans fins que ha arribat a les del senyor Bruno, un home solitari i mediocre, com tants d’altres. La Valèria intenta amb poc èxit donar conversa interessant al Sr. Bruno, però ell prefereix les mamades del seu “Gos que dóna plaer”, de nom Enric. Les màquines ideades per Szpunberg semblen més humanes que els propis humans. Parlen entre elles, es discuteixen, s’enamoren, es rebel·len. Tenen sentiments, preferències, criteri, records.

Victòria Szpunberg ens mostra una societat distòpica, situada a qualsevol banda que bé podria ser Barcelona. L’acció té lloc en un futur indeterminat, on tant l’atrezzo rònec i antiquat de l’obra, com les parets verdes i els quadres ratats de la sala Maldà remarquen una atemporalitat futurista alhora que vintage. El món descrit per Szpunberg mostra un desenvolupament i un progrés econòmic que han desembocat a un tipus de relacions absurdes dels homes amb les màquines, i les màquines entre elles mateixes. Una societat on la tristor de la soledat i l’aïllament estan descrites amb una ironia que em recorda el film documental d’Erik Gandini La teoria sueca de l’amor: el triomf de l’estat del benestar (2015). Tant Gandini com Szpunberg, es qüestionen si val la pena una independència individual i una vida autònoma a canvi d’una soledat absoluta i un aïllament. Potser les utopies, com la de Tomas Moro o la d'Amerigo Vespucci reflecteixen les societats organitzades. Però avui sabem que l'excés d'organització porta al desastre. És per això que les utopies estan prenyades de distòpia. 

L’obra de Szpunberg és intel·ligent i està plena de jocs escènics i referències com el tema musical Parole de Mina, que passa de ser incidental per a convertir-se en diegètica: L'uomo che a volte c'è in te, quando c'è // Che parla meno // Ma può piacere a me. Fantàstic! Entrar i sortir, jugar, dicotomies que contraposen la màquina a la persona, l’aïllament a la relació, la vida a la mort... Szpunberg introdueix pertinents referències a Kafka, un altre distòpic existencialista emmarcat dins la filosofia de l’absurd.

La màquina de parlar es presenta al Maldà deu anys després de la seva estrena a la Sala Beckett amb el mateix repartiment. Una esplèndida Sandra Monclús, un resolutiu Marc Rosich i un encertat Jordi Andújar.

Val la pena!