ELEKTRA

ELEKTRA
TRAGÈDIA CONTEMPORÀNIA
TEXT: Teresa Petit

Gota a gota, gota a gota, gota a gota.

No t’amoïnis, aquesta nit no passarà res. Jo em quedo. Tot anirà bé. Tu descansa. Sí, descansa. Tot anirà bé. No t’amoïnis. Tot anirà bé. Bé, anirà bé. Tot anirà bé. Estarà bé.

(pausa) Tot anirà bé. Jo em quedo.

Tinc cinc anys. Estic dreta davant el mirall del bany. Em miro. Sóc maca. Tu em pentines. Estona i estona amb el raspall a la mà. El cabell negre i brillant, com el Mercedes del pare: negre i brillant. No, més negre i brillant que el cotxe oficial del pare.

Mires el cabell però penses en una altra cosa. En què penses? M’has partit el crani en dos amb una línia perfecta com una autopista blanca sobre un desert negre. La clenxa com una fotografia en negatiu. Una trena llarga i tibant sobre l’orella dreta. Estona i estona pentinant. Una trena negra sobre l’orella esquerra. Un petó al clatell. Una llàgrima? Per què plores? T’estimo, mare. M’estimes. Ens estimem. El pare també ens estima. Per què plores?

- Així que tu ets María Victoria Argañaraz de Fresneda ? – no m’agrada aquest nom.

Avui tinc divuit anys. És el meu aniversari. La posada de llarg. Estem a la festa. La meva festa. Tothom em somriu. Em fan molts regals. Les dones diuen: “Que gran s’ha fet!” i els homes: “Que maca que està”.

Els convidats diuen Victoria. També és el meu nom. Jo somric a tothom, mig tímida mig múrria. Tinc Vanitat i vergonya. Dues v baixes. Victoria, la tercera ve baixa...

Per fi surto del líving. Fa calor. He sortit del ball amb el vestit llarg de nit, per a que em toqués l’aire del jardí. La música, les rialles i tota la festa queden fora, allà dins del gran líving de casa, ara engalanat per la festa. Fora, però fora fora, hi ha gent demanant, però no els veiem. No ens els deixen veure o no els volem veure. El jardí és fresc, com l’home que em parla. Als seus ulls es reflecteix la piscina il·luminada del jardí de casa. Ulls blaus ben blaus. És ros amb ulls blaus i fuma Camel. Que blaus els seus ulls! Sembla un artista de cine!

- Hola. Com et dius?

- Frank Ford.

Esclato a riure.

- Frank Ford? Com un entrepà! Ha! Alemany?! Ha!

- Americà.

Americà vol dir del nord, dels USA. Nosaltres també som americans, però ens diuen argentins. Per sort no s’ha ofès. Ell també riu. Riu del meu riure. Riu franc i fort com el seu nom.

Un nom just. Em fa riure el seu riure i ric més. Ell també riu. Riem i riem. (pausa)

M’agrada. Aquest sí. El tornaré a veure.

- Nena entra dins tothom t’està buscant! -i entro a casa.

Tinc set anys. Tinc set. La mare em porta un got d’aigua juntament amb el remei. Tinc

una febrada. El millor metge de Buenos Aires no sap ben bé què tinc.

- Febres intensives. Si no remeten l’hauran de portar a l’hospital.

Estic a la teva falda maternal, delirant. Jo delirant. Tu, mare, m’abraces. M’acotxes com un balancí. Cantusseges. La meva suor, la teva suor. Una llàgrima li regalima per la galta.  Sempre la llàgrima. El meu cos lànguid penjant del teu cos ferm. El meu destí literalment als teus braços. Una hora, una altra hora, una altra hora. Tota la nit. I una altra nit. I una altra. La mare em cuida. I per això em curo.

Som al llit abraçats. Acabem de fer l’amor. El Frank Ford i jo hem fet l’amor. M’he estrenat a la llum del sol que entra impertinent per la finestra. Els nostres cossos il·luminats per les franges de claror al compàs de la persiana. Tot fa aquella olor agre dolça de després. Suor, saliva, semen... Tot amor i sexe i desig sobre els llençols rebregats. Miro la cartutxera amb la pistola que penja de la cadira. A Amèrica tothom té una arma.

Em diu:

- M’agrada aquesta taca fosca que tens a l’espatlla. És la firma?

- Sí.- però me l’amago. És la marca de naixement.

- De qui l’has tret?

Esclata un GONG! dins meu: de qui l’he tret? Identitat. Mare? Pare? Qui sóc?

Tinc quatre anys. Estic jugant a la banyera. M’estàs ensabonant tu, mare. Frega i frega l’espatlla. Més fort, amb ràbia.

- Ai, em fas mal! - Ploro.

Surts corrent del lavabo.

- Isabel!

El pare et segueix. Us tanqueu amb clau a l’habitació. Sento els teus plors. Què he fet?

Per què m’ha sortit aquesta taca? Per què et fa plorar? A partir d’ara l’amagaré sempre perquè no ploris. Tu també la tens? Qui ets? La mare la té? Qui és la meva mare? La mare té una

taca? La meva mare tacada?

La mare, ara sí, la de veritat, està en una cel·la d’aïllament. Ha patit diferents interrogatoris amb electroxocs. Té la cara deformada, el cos trencat: cremades de cigarret al braç, morats a l’entrecuix, talls i ferides a la planta dels peus... Està pansida al terra de la cel·la, en un racó. Què ha fet? Què és això tan terrible que ha de pagar? Ha

vist amb terror com un bony creixia dins del seu ventre i no és un tumor. De vegades un tumor pot ser la salvació. Però ara no: és la vida que de cop sorgeix. Però aquest cop no sorgeix de l’amor, sinó de l’odi.

Qui n’és el pare? Com pot la vida tenir l’impuls de seguir vivint? La vida l’empeny des de dins del seu ventre. No la deixa morir. Alguna cosa en sorgirà de l’odi. Alguna coseta amb una taca a l’esquena, com ella.

T’estàs preparant per a la recepció. Miro com et maquilles. Encara ets jove i fas goig.

Quanta elegància! Un vestit preciós que mostra la teva esquena blanca. Sense taques.

- Mare sembles una fada. (Mare???)

- T’agrada la corona? T’agrada el collar, l’anell, el braçalet? Costen molts diners. Un dia tot això serà teu.

Però jo no vull joies. I no vull que marxis, avui. Avui no. Vull parlar de la meva taca a l’esquena. Queda’t amb mi avui. Et necessito, mare. Qui ets? Per què jo sóc aquí? Per què em fas de mare, si la meva mare ja no hi és? La meva mare ha desaparegut. La veu matar? GONG!

La mare treballa de mestra a l’escola Salvador del Faro als afores de la ciutat. Les aules són barracons, les vivendes dels alumnes són barracons. La seva pròpia vivenda actual és un barracó. Però se sent feliç. Julio l’estima i ella l’admira. Ell treballa el camp durant el dia. A la nit juguen junts a la revolució. El convenciment els uneix. Quan acaba les classes amb els nens comença la lluita de classes. Neix l’amor entre els dos.

Seguim a la cambra de l’amor el Frank i jo. El Frank Ford és el nou agregat de l’ambaixada americana a Argentina. El pare (Pare! GONG! Ho és?) no el pot veure. L’odia. El pare sap odiar molt bé.

- El matarà.

Matar? Què vols dir? No sé si vols dir que Frank matarà el pare o que el pare el matarà a ell. Ho dius de veritat però jo no ho crec. Fas broma! Li dic a Frank i es posa seriós.

Frank Ford es posa seriós. Jo faig broma i de cop sentim crits des de la finestra assolellada per on s’escola el nostre olor agre-dolç. Sentim crits. Policia que corre. Gent que corre. Són dones. Dones amb cartells. Cartells amb fotografies de joves melenuts.

Joves amb rellotges aturats. Joves morts. Joves assassinats. Són les madres de la Plaza de Mayo. No és broma.

La mare és poc més que una nena. Fa les maletes de nit i s’escapa de casa un dia de matinada. Un món sencer per endavant! El Julio l’espera a les fosques. S’escaparan junts. La seva mare ho entendrà tot. La mare de la mare. L’àvia que no he conegut encara. La

mare de la Plaza de Mayo ho entendrà tot. Segur que ho entendrà. I potser ella també comprèn més del que voldria. S’estimen? Sí, s’estimen. Hi ha amor entre les dues. Hi ha amor entre mare i filla. GONG!

Hi ha amor entre tu jo, mare, mare postissa? Es pot enganyar i estimar durant tant de temps? Les contraccions s’acceleren.

Els batecs s’acceleren. Sent que està apunt de rebentar. Sent que les vísceres s’estripen.

Crida, la mare crida a la seva cel·la, amb un soldat a sobre com un bou esbufegant:

- AAAAAghhhhhhhhhh!!!

Però qui la pot ajudar? Qui l’està violant?

- AAAAAAAAAAAghhhhhhhhhhhhh!!!

Tinc vuit anys. És de nit. Toc, toc, toc.

- Mare tinc por.

- De què tens por?

- Tinc por de la por.

- Vine.

Em fico al seu llit. M’abraça. Em fa un petó i molt fluixet:

- Jo també. No saps com t’entenc.

M’adormo sense saber qui consola a qui.

Opció A) El general arriba a temps de salvar la criatura i la mare. Es queda la criatura i abandona la mare que mor dessagnada poca estona més tard.

Opció B) El general arriba a temps de salvar la criatura i la mare. Negocia amb la mare la seva vida a canvi de la criatura. Com si això es pogués negociar! La mare accepta. No té més remei.

No, no, aquesta opció no! Que no sigui aquesta opció!

Opció C) El general arriba just a temps de salvar la criatura però no la mare.

Sí, per favor que sigui aquesta opció! Vull això? Vull la mort de la meva mare?

Bang! Bang!

Mort.

No hi ha crits, no hi ha ambulàncies.

No hi ha justícia

Venjança? potser

La por...

Quan entro a casa tot ha passat ja. Una mosca em ve a rebre. Al menjador hi jeu el que

fins fa una setmana era el meu pare. El pare fins ara. Potser ho és. Mort. Un tret al cap.

Net. General Argañaz Castro. Els ulls fixes a l’eternitat.

A la cuina la qui creia mare, que ara sé segur que no ho és, jeu espatarrada sobre un

bassal de sang que encara li raja del ventre. Encara és viva. Ambulància, metges,

hospital, gota a gota.

Frank Ford no hi és.

Però qui ets mare, la de veritat?

Viu la meva mare? Què en vau fer?

Me l’he creuat algun cop?

Si algun cop em creués amb ella, la reconeixeria? I ella, em reconeixeria?

La taca a l’esquena.

El gota a gota goteja com una gotera gòtica.

Clic, pausa, clic, pausa, clic.

Tan fàcil com desendollar. No hi haurà violència. Justícia poètica.

Engany, egoisme, error,

Ho puc fer?

Una llàgrima, una trena, un petó al clatell, la febre... No t’amoïnis tot anirà bé, estarà bé, et posaràs bé. Jo em quedo. Jo et vetllo. Anirà bé. No et preocupis. Plaza de Mayo. Tot anirà bé. Violació. Bé, anirà bé. Desapareguts. Tot anirà bé. Estarà bé. Corona de diamants. Adopció il·legal. (pausa) Tot anirà bé.