APOCALIPSE NOW (A XILE)

SIN FRONTERAS
Una creació col·lectiva del Workcenter Studio in Residence
Direcció: Thomas Richards

El plor d’una nena al carrer és el desencadellant de l’espectacle Sin Fronteras. Un fet nimi, sense massa importància si no fos perquè el carrer on la nena plora està totalment desballestat pel terratrèmol que fa vuit dies ha assolit la ciutat. Parlem de Xile 2010. Per tal de consolar les criatures supervivents, els voluntaris de l’ONG Save the Children representen el conte Das Erdbeben in Chili (Terratrèmol a Xile) de Heinrich Von Kleist, sobre uns fets ocorreguts el 1647. Al conte de Kleist una jove enamorada del seu professor és culpada d’infringir la llei i per això apedregada per tot el poble. Però resulta irònicament il·lesa a causa del terratrèmol que desballesta la ciutat. Paral·lelismes d’un temps remot, que van agafant tonalitats de ritual macabra. El pas liminoide de la pèrdua de la virtut, de la pèrdua de la innocència, perd aleshores tot el sentit. Quin sentit té el sacrifici?

A la representació apareix una missa a la catedral, únic edifici en peu, on els feligresos abduïts volen incinerar viva la víctima propiciatòria enmig de cants ètnics i del cristianisme ortodoxe amb referències al sacrifici d’Abraham a l’Antic Testament. I en contraposició apareixen filosofies marxistes. La catàstrofe iguala les classes: ara tots són pobres, ningú no accedeix al menjà. Ara tots són rics, poden obtenir una TV de plasma “espoliada” d’un aparador trencat. Els voluntaris de l’ONG es qüestionen i ens qüestionen. Quin lloc ocupa el dolor a les nostres vides? La culpa, la necessitat de càstig  es transformen en un ritual anti-clerical. L’exageració, la força, els crits, els cants tot juga a favor de crear aquest akelarre apocalíptic organitzadament caòtic, on no hi manca la ironia.

Brutal espectacle que rabosa teatralitat. Presentat tal com Grotowski va crear al seu Teatre Lavoratori. Teatre en estat pur: sense escenografia, vestuari ni cap dispositiu d’escenotècnia. No li cal, potser si li sobra quelcom, és la filmació en directe que fa un dels actors durant l’escena. El director Thomas Richards, deixeble de Grotowski, ha captat el sentit més íntim del Teatro Povere. L’energia de cossos ben treballats, la veu en forma de cants i de diàlegs tan ben pautats, la força dels mateixos arguments, corprenen l’espectador i el deixen clavat a la cadira sense poder respirar. Una interpretació compromesa i generosa per part dels actors capaç de fer-nos creure allò inversemblant, fantàstic, oníric.

Seria interessantíssim saber sobre els processos de treball de l’equip. Suposo que moltes hores  de feina de taula, moltes improvisacions, molts descartes per arribar a un relat tan potent.

Bona feina, sí senyor!