“GENT NORMAL”

ADOSSATS
De Ramon Madaula
Direcció: Jordi Casanovas
Teatre Romea
18/12/2017

No sé si aquesta és la gent “normal” a qui es referia l’impresentable Xavier Garcia Albiol quan es parava de canviar la plantilla de TV3? Però els personatges de Madaula a l’obra Adossats, sí que són gent aparentment “normal”. Els amfitrions del dinar familiar de Sant Jordi viuen a l’americana en un suburb residencial prop de Barcelona. En un model de vida importat a través de les pel·lícules que potser no acaba d’encaixar amb el tarannà mediterrani. Treballen i fan vida a Barcelona i els caps de setmana quan fa bo, obsequien la família amb una BBQ al seu petit back yard. Tot és “normal”, normal a l’americana és clar. L’avi Jordi està jubilat i té una dominicana que el cuida, el seu fill Jordi potser idealista en un temps passat llepa de l’administració que el menysté, a la seva dona li agrada la natura i els animals, el germà és un artista incomprès, el fill/nét Jordi ha sortit de farra i porta una ressaca que no pot ni aixecar-se per a dinar... Els sona tot plegat? I com a tantes famílies, tot va bé mentre no parlem de política, de religió, de peles, de feina, de frustracions, d’èxits, de fracassos, d’amants, de desig, d’amor, de sexe... Vaja, tot va bé mentre no parlem de quasi res. Però de vegades, com a Adossats, la corda s’estira una mica, només una mica més del compte i aleshores..., ui! aleshores passen coses interessants per a veure dalt d’un escenari. Coses que cap de nosaltres voldria viure. Un dinar de família és una fórmula dramatúrgica que no per molt coneguda resulta menys eficaç perquè es covnerteix en una al·legoria de la societat.

Adossats és una comèdia que parla de la soledat, de la incomunicació i la dificultat per a sentir-se comprès. És la quarta incursió de Madaula a la dramatúrgia creant un estil propi de comèdia costumista molt d’aquí i d’ara. El tàndem Madaula-Casanovas es consolida després d’haver escrit i dirigit respectivament l’Electe. Adossats té tots els ingredients per a que funcioni: divertida, casolana, en moments estripada i també una mica picant. Un sòlid repartiment encapçalat per un estrident Jordi Bosch i un admirable Carles Canut posen la cirereta a un espectacle menys “normal” del que semblaria a primer cop d’ull.