ES POT VIURE SENSE CREAR?

Des Mourants
Inflammation du verbe vivre - Les Larmes d'Œdipe
Wajdi Mouawad
Teatre Lliure
Sala Fabià Puicerver
21/07/2017

Des Mourants (el moribunds) és la tercera part d’una trilogia que engloba tota l’obra que ens ha arribat de Sòfocles als nostres dies, set tragèdies en total. Des Mourants s’estructura en dues obres de diferent format. L’una Inflammation du verbe vivre basada en la tragèdia de Filoctetes, el guerrer ferit per una serp abandonat a una illa; i Les Larmes d'Œdipe basada en Edip a Colò. Les dones (2011) basada en Antígona, Electra i les Traquinianes i Els herois (2013) basada en Edip rei i Àjax, van formar part dels anteriors muntatges. Un colossal projecte que ha trigat cinc anys en veure la llum i ho va fer de forma monumental, com no podia ser d’una altra manera, al Festival Au Carré dins del marc de Mons 2015, amb una programació seguida de les set tragèdies amb horari de 5:30 del matí a 00:30, una autèntica marató.

INFLAMMATION DU VERBE VIVRE (FILOCTETES)    

        

L’obra arrenca amb la primera reunió de la companyia davant el tràgic fet (real) de la mort del traductor de les set tragèdies i amic de Mouawad, Robert Davreu. Aquesta catàstrofe desencadena una crisi al director. “No vull escriure, no vull continuar amb el projecte” anuncia als seus companys i col·laboradors. Davant la seva insistència de l’equip acaba accedint a contracor. Però s’estén davant seu l’abisme de com començar, com retrobar la inspiració, les ganes d’escriure i de viure? Com fer-ho? Davant la mort de l’amic, i metafòricament de la pròpia mort com a artista, com salvar-se? Com renéixer de les pròpies cendres? D’on apareixerà la inspiració i el compromís que han fugit del director? On són? Quins signes seguir per a trobar-los? Val la pena fer-ho? Davant de tants dubtes, Mouawad viatja a Grècia, per a seguir la incerta pista de Filoctetes. Així inicia un roadplay amb un llarg periple per a trobar allò “tan simple” com incert que està buscant. Mouawad combina la projecció del seu propi periple per una Grècia actual devastada per la crisi amb la interpretació en directe d’ell mateix dalt de l’escenari. Així com abans ho feren La Cubana, entra i surt de la pantalla amb una harmonia calculada.

L’obra s’allunya força de l’original de Sofocles, però resulta catàrtica i significativa en el món actual basat en el profit individual, on l’èxit es mesura en termes monetaris. L’inflamation va més enllà de la tragèdia de Filoctetes, no hi manca denúncia. Mouawad s’inicia al llenguatge de la ironia, la qual cosa suposa una breu alliberació dins de la densitat i contundència del text desbordant de metàfores i referències que requereixen a l’espectador d’una concentració i una “comunió” amb el text més enllà del que està acostumat. Mouawad adopta una actitud molt pedagògica, quasi de professor, amb un fraseig ben accentuat que té una clara intenció de convèncer i sovint ho aconsegueix.

Com un heroi clàssic, l’orgullós Mouawad imbuït pel seu hybris, desobeeix l’advertència de perill a l’accés a la cova de Filoctetes. Per això obté el seu merescut càstig: un tràgic accident que el remet a les portes de la mort.

La temptació d’entrar a l’Hades el porta a endinsar-se a la Grècia moderna assumida en una profunda desolació a causa de la crisi. En primera instància es troba davant d’un immens abocador d’escombraries on milers de gavines clamen cada ferida de l’ànima. L’Hades que es troba Mouawad no és sinó un munt d’escombraries descomponent-se al sol, una muntanya de merda. El periple obsessiu de recerca de quelcom simple que el pot salvar portarà a Mouawad a escenaris d’abandó, egoisme, mesquinesa, autodestrucció,  suïcidi, que no són sinó la representació de la Grècia actual. Finalment retroba el seu amic Robert, el traductor de les set tragèdies de Sòfocles i, com un oracle, aquest li respon amb un enigma: només els déus el poden ajudar. Desesperat, Mouawad, sempre entrant i sortint de la pantalla a l’escenari, viatja a Delfos, actualment en runes. Apol·lo ja no viu allà, és un turista americà més, un d’extremadament obès i cínic. Abatut i fastiguejat, a punt d’abandonar la recerca i les prtes de la mort, Mouawad troba finalment en un platja deserta allò que anava perseguint amb tant d’esforç. I no és sinó un llapis, un simple llapis. L’eina necessària per a crear, per escriure i per tant per a viure. Un símbol de simplicitat, d’eina humil i pura, però vitalment necessària. El seu Rosebud.

Com em va dir tan encertadament el gran poeta Joan Margarit: “Quan ja no podem creure ni en Déu, ni en el psicoanàlisi, ni en la revolució, la única cosa que ens queda és la poesia.” I tanmateix, és cert! Un modest llapis ens podria salvar de la ignorància, de la foscor, de la mort.

LES LARMES D’OEDIPE

És la segona obra que es presenta dins Des Mourants. Està basada en Edip a Colonos, quan Edip, cec i exiliat és conduït per la seva filla i germana, la rebel Antígona, a un vell teatre atenenc per a finar els seus dies. Els acompanya un foraster que porta notícies (reals) de l’Atenes actual. Un noi ha estat crivellat de mort per la policia en una manifestació a un suburbi d’Atenes. Les dues històries, la d’Edip i la del noi, es van entrellaçant audaçment al llarg de l’obra. Veiem una posada en escena extremadament estàtica i sense concessions. Durant els 105 minuts que dura l’espectacle veiem les ombres de tres personatges en un contrallum darrera la pantalla bisellada. La interpretació és absolutament immòbil, quasi com una lectura dramatitzada, amb un recitat clar i excepcionalment ben servit per Jérôme Billy, Charlotte Farcet i Patrick Le Muff. Però tot i les qualitats dels intèrprets i l’interès de l’obra, la immobilitat permanent, el text recarregat de metàfores potser excessiu i el cansament dels assistents fan que l’obra no aconsegueix enlairar-nos.

Mouawad tanca així el cicle de les set tragèdies de Sòfocles, un monumental projecte ple de compromís i saviesa com ens té acostumats el gran Wajdi Muawad. En la seva conversa amb Oriol Broggi, li confessa la seva gran admiració per Mercè Rodoreda de qui n’ha llegit La plaça del Diamant, que li ha donat forces per a seguir escrivint.