Com els grecs
De Steven Berkoff
Direcció Josep Maria Mestres
Teatre Lliure
20/04/2019
Excessiu, descarat, provocador, agressiu, insolent,
descarnat, atrevit, desvergonyit, groller, cínic, impertinent,
arrogant, obscè, honest, impúdic, immoral,
pornogràfic, luxuriós, seductor, enlluernador, temptador, exagerat, desmesurat,
desproporcionat, violent, irònic, ferotge, esfereïdor...
© ros ribas
COM ELS GRECS de Steven Berkoff és tots aquests adjectius i
molts més. És un crit de ràbia, molt a l’estil Sex Pistols, contra la societat
en general i molt concretament contra l’Anglaterra de Margaret Thatcher. Una
obra punky a mig camí dels Angry Young Men dels anys ’50-’60 i el moviment In
Yer Face dels ’90.
Prenent l’esquelet de la tragèdia de Sòfocles, Berkoff transforma
Èdip en Eddy i manté els temes centrals de tragèdia a la seva lliure adaptació:
l’incest, l’assassinat del pare, l’oracle, l’esfinx i l’enigma. Amb tot, canvia
el final tràgic grec per un de molt més pràctic i actual: la conformitat. Pablo
Derqui (Eddy) és qui condueix excel·lentment l’acció propulsada per extensos monòlegs escopits
a públic des de prosceni.
Berkoff dibuixa una working
class bruta, ignorant, fatxa i estúpida..., en el fons víctima d’un sistema
amanyat pel tàndem Thatcher-Reagan batejat amb el confús nom de liberalisme. És
a dir, un sistema on l’estat no interfereix (no castiga) les injustícies
socials creixents. D’aquí el paral·lelisme amb la situació actual: Ciudadanos
guanya de carrer als barris més deprimits de la urbs catalana. La parella formada
per la mare adoptiva (Mercè Arànega) i el pare (Pep Cruz) recorden el Geroge i
la Mildred del Roper, recorden?
© ros ribas
Al meu entendre, el crit de Berkoff és exactament això, un
xiscle, que deixa sec l’espectador més que alçar-lo a reaccionar. És un crit
tan desmesurat, tan esperpèntic que en moments aixeca algun riure de la sala,
però no transforma la societat. La cataracta d’imatges que surten de la boca
dels actors deixen el públic un tant atordit. Impossible de assimilar-les
totes.
El muntatge de Mestres és impecable i la interpretació perfecta. Em quedo
amb la Mercè Arànega fent d’esfinx sobre una mena de pedestal. Tremenda!
© ros ribas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada