SENYORES, DESPERTEM-NOS I ANEM A BUSCAR LA NOSTRA ILLA GREGA!!!

SHIRLEY VALENTINE
De Willy Russell
Direcció Miquel Gorriz
Amb Mercè Arànega

Shirley Valentine (1986), el monòleg de Willy Russell, torna a la cartellera de Barcelona, després d’haver-hi fet parada el 1994 amb Amparo Moreno de la mà de Rosa Maria Sardà i reposada el 2001. En la nova producció al Goya, una esplèndida Mercè Arànega desplega el seu immens talent dirigida eficaçment per Miquel Gorriz i amb una escenografia eficient de Jon Berrondo.

David Ruano

L’obra és un cant a la llibertat i aposta amb optimisme per la possibilitat d’obtenir-la. Efectivament, senyores, la llibertat es troba aquí mateix! És possible! La Shirley Valentine ens ho demostra. Ella la troba en una illa grega on suposadament sempre és estiu. On és doncs la nostra llibertat? En algun racó del planeta, segurament. Només cal, això sí, buscar-la. I ser valenta, és clar. Tanmateix potser està més a la vora del que ens pensem, però el viatge tant si és cap enfora com cap endins, és necessari.

L’obra és una comèdia i la interpretació de l’Arànega emociona, especialment al tercer acte, on rep un calorós i sincer aplaudiment del públic, un cop més i ara amb raó, majoritàriament dones i especialment, dones grans. Russell no va voler endinsar-se en qüestions més profundes com el preu que s’ha de pagar per la llibertat. A la seva obra, la dona guanya. Shirley guanya. Totes som Shirley. Totes ho voldríem ser.

Russell (autor de Germans de Sang o Educant a Rita), presenta una mestressa de casa dominada pel seu marit, a qui ara que els seus fills ja s’han independitzat, s’avorreix tant, que acaba parlant amb les parets que l’empresonen a la seva cuina. I somnia amb saltar per les teulades, tal com havia fet de jove. Què en queda d’aquella Shirley Valentine rebel, agosarada, arriscada? Amb l’autoestima pel terra emprèn un viatge que la durà allà on ella ni tan sols havia gosat somniar, per a quedar-s’hi. Un viatge a la llibertat.

Avui dia, el suposat alliberament de les dones passa per deixar de ser mestresses de casa, com la Shirley, amb el marit com a amo i senyor, per a treballar per a algú altre (majoritàriament homes) per un baix sou. Sempre més baix que el del marit. D’aquesta manera, lluny d’alliberar-se han diversificat la seva submissió en dos: “jefe” al “curro” i marit a casa. Ja que aquest és en definitiva, qui aporta el sou essencial, per tant, qui té la paella pel mànec. La dona, escarrassada amb la casa i els nens, tal com mana la tradició i ara emancipada amb la feina fora de casa, obté una minsa recompensa que segueix deixant-la lluny d’alliberar-la. La única diferència és que ha sumat més feina, més estrès, més soroll per a no pensar en el que realment vol o en el que realment ha de fer. No és cert que amb una feina ara la dona pugui escollir. Amb el seu sou només, no podria viure! Segueix estant subjugada a l’home. Les dones ja no escollim treballar fora, sinó que ens hi veiem obligades. Sovint en feines que no realitzen, com diria la Shirley Valentine, o que no empoderen, tal com diria una dona actual. Les dones fan les feines pròpies del seu gènere, les menys qualificades, les que els homes no volen fer.

Compensa, doncs? Hem entrat en un bucle hiperactiu que segueix estan molt lluny de l’emancipació. Un engany on hi hem caigut de quatre potes.

Senyores, despertem-nos i anem a buscar la nostra illa grega!!!