RAPHAËLLE
La Conquesta del Pol Sud
CCCB
12/09/2018
Raphaëlle no se sent bé amb el seu cos. Vol deixar de ser
home. Ha començat a prendre les hormones per a aconseguir la seva fita
personal. Però haurà d’esperar tres anys a fer-se l’operació que li crearà una
vagina. I mentrestant... què?
La Conquesta del Pol Sud tanca així la seva trilogia sobre
dona, identitat i història, iniciada amb Nadia i Claudia. Un teatre document on
la protagonista parla en primera persona de la seva terrible història, marcada
per la guerra, el desarrelament i la incomprensió. Un reportatge d’investigació
amb una ingent tasca de documentació que l’avala i una poètica que transforma
el gènere periodístic en teatre. Els muntatges de la Conquesta no ens deixen indiferents. Si bé els dos
anteriors tractaven històries de països llunyans, realitats esfereïdores que
coneixem però no hem viscut, la història de Raphaëlle passa aquí, a Barcelona
on viu aquesta francesa criada a la verda Normandia. Una història molt més
propera a la nostra realitat i per això ens interpel·la directament. I ens
pregunta: on són els límits del gènere?
Quan jo era petita, volia ser vaquer i viure al Far West de
forma salvatge. Sempre em vestia com un noi, em movia com un noi, feia el que
feien els nois i anava sempre amb ells. Amb el meu germà intercanviàvem els
meus camisons plens de llacets amb els seus pijames de nen. A ell també li feia
gràcia vestir-se de nena, pintar-se com una donota i posar-se les sabates de tacó de la mare.
Jugàvem... Mai vam imaginar que això influiria en les nostres tendències
sexuals. Érem nens. I efectivament, que jo sàpiga, no ho han fet. Crec que el sil·logisme
de nen que li agrada jugar amb nines és un futur transsexual, ni tan sols
homosexual, o que una nena que vesteix sempre amb texans i bambes li succeeixi
el mateix, em sembla una simplificació.
A partir de Raphaëlle, però, em pregunto si vam realment
triar la nostra tendència de forma natural o bé ens vam deixar arrossegar per l’entorn
benpensant? Fins a quin punt som lliures en la tria? És més, existeix aquesta tria de
forma biològica, o bé és part del pòsit cultural? És possible que el meu germà i jo i tanta d’altra
gent hagi tirat pel dret sense plantejar-se més coses. Ens sentim atrets per l’altre
gènere i ens sembla natural, però, com a tanta d’altra gent, també hi ha
persones del nostre gènere que ens atrauen i no ens en sentim culpables per
això. Potser en una societat on els cànons fossin de l’homosexualitat,
haguéssim triat altrament? Pot ser...
El cas de Raphaëlle, no és que es senti atreta pels homes,
és que vol ser una dona. En realitat, sembla que de moment vulgui ser una nena.
I millor encara: una nina, una Barbie, concretament. Així, amb una ingenuïtat
que commou i alhora alerta, Rapahëlle es fascina per tots els tòpics de la
feminitat amb una innocència que fa basarda. Voldria conèixer la història de
Raphaëlle d’aquí cinc anys, amb l’operació realitzada, d’aquí deu i d’aquí vint
anys, quan hagi superat el candor que actualment la fa tan entendridora i
alhora tan vulnerable. Quan sigui, finalment una dona feta i dreta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada