AUDIÈNCIA & VERNISSATGE
Vaclav Havel
Direcció: Pere Arquillué
Teatre Villarroel
06/07/2018
L’autenticitat, viure la veritat, ser coherent entre el que
proclamem i tal com actuem, aquestes són les claus del teatre d’un dissident
que va ser empresonat i després va arribar a president d’estat. Parlem de
Vaclav Havel, parlem d’un home en majúscules. La seva mateixa biografia ens
remet a la confusa realitat actual del nostre país. En reafirma i ens permet
seguint lluitant.
En el seu discurs d’any nou, el 1990, ja com a president,
Havel proclama les seves màximes que resulten tan actuals en el món mediàticament
absurd on vivim: “Els nostres principals enemics avui són els nostres propis
defectes: la indiferència pel bé comú, la vanitat, l’ambició personal,
l’egoisme i la rivalitat”. Que poc hem avançat en cap d’aquests terrenys! O
potser és que el sistema descarnadament capitalista on vivim immersos ens ha
fet recular en tants aspectes! Com és que no reaccionem? O és que esperem a
estar terriblement enfonsats per a emprendre una acció comuna que ens alliberi?
A què esperem?
Sempre actual, Havel proposa en clau de comèdia dues obres
curtes que va escriure durant la seva estada a la fàbrica de cerveses on va ser
confinat per a defensar els Drets Humans, per a donar una cara humana al
comunisme durant la Primavera de Praga. Enguany es celebren els 50 anys d’aquesta
revolució que encara no ha acabat. Davant la impossibilitat de publicar ni
estrenar, Havel es escrivia per als seus amics, per a ser representat
clandestinament.
L’eix vertebrador de les dues obres és el personatge de
Vanek, alter-ego de Havel, interpretat magistralment per Joan Carreras, a
partir de silencis eloqüents, de mirades d’estupefacció, de gestualitat
contiguament expressiva . Vanek és el mirall que incomoda el benestar dels seus
interlocutors. A L’Audiència amb el director de la fàbrica de cervesa, un
esplèndid Josep Julien amb una desmesurada borratxera. I al Vernissatge amb la
parella formada per Michal i Vera interpretada per una histriònica Rosa Gàmiz,
que ens remet a Qui tem Virgina Woolf, d’Eduard Albee. L’obra, les dues peces,
ens fan pensar en l’absurditat, el compromís i la denúncia implícita de les
obres de Ionesco.
Un muntatge modern i desfermat, com demana el text,
brillantment dirigit per un novell director, Pere Arquillué, avalat per una
llarga i reconeguda carrera com actor. Amb una interpretació plena de detalls expressius,
canvis de registres, amb ritme trepidant, i una profunditat que subjuguen
l’espectador. Una filigrana!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada