TOTS TENIM EL NOSTRE DESCAMPAT

Una Gossa en un descampat
De Clàudia Cedó
Direcció Sergi Belbel
Sala Beckett 11/06/2018

Tots tenim el nostre descampat, brut, deixat, erm, esfereïdor. Fet de records, malsons, desitjos incomplerts, esperances escapçades. Però el misteri, la única sortida és trobar la bellesa que conté el nostre descampat. Perquè hi és. I aquesta és la proesa personal, una autèntica heroïcitat,  que la Clàudia Cedó ens mostra a Una gossa en un descampat. Quan ja res té sentit, quan tot sembla enfonsar-se sota els nostres peus, quan el fat ens dóna l’esquena i ens empenta cap al nostre descampat i ens trobem cara a cara amb els nostres monstres, aleshores és apareix una força atàvica que ens permet tirar endavant per la única sortida possible. Ens hem d’aturar i aprendre a conviure amb el nostre descampat.

      Pont d'enseula

Cedó va escriure Una gossa... tot just dos mesos després d’haver perdut el seu fill als cinc mesos de gestació.  L’obra passa per tots els periples de la última setmana d’embaràs, des de la última ecografia fins el moment del part. A la decisió, probablement la més difícil de la vida, entre el teu fill i tu s’hi suma una segona decisió: de veure’l o no veure’l un cop nascut i mort.

La relació amb els doctors, psicòlegs, infermeres, pares i sobretot company durant aquesta llarguíssima setmana no s’esborraran mai més. Mai més. I quedaran clavades a la ment, en un racó del descampat. Escriure-les, representar-les, mostrar-les dóna sentit a la convalescència. Un cop més el teatre es mostra com a eina terapèutica (això la Clàudia ho sap prou bé) alhora que ens remet a la tràgica filosofia aristotèlica del pathos i la catarsi. I de com ambdós es comparteixen amb el públic. Una gossa... és una experiència col·lectiva que tota mare comparteix.

Cedó ha creat una estructura de terços que funciona magistralment: la història real, la consciència/subconscient i l’espectacle que assaja una actriu (magnífica Anna Barrachina), que van trenant-se magníficament al llarg de l’obra. Belbel ha composat una escena entre el món oníric i el món real, on els espais agafen sentit i on els actors intercanvien de personatge amb naturalitat i entrega. No hi ha patetisme, no li cal. La història és prou eloqüent.

Al final de l’espectacle el públic dret plora alliberat i reconciliat amb el seu descampat.