UN CANALLA NO ÉS MILLOR QUE UN ALTRE CANALLA

MUÑECA DE PORCELANA
David Mamet
Amb José Sacristán
Teatre Poliorama
02/02/2017

Quan portem poc més d’una hora d’espectacle, en ple clímax de l’obra, una dona s’aixeca ostentosament d’una de les butaques de les primeres files de platea i surt del teatre. És alta i rossa. Potser americana? El públic la mirem uns instants. José Sacristán la mira una dècima de segon i continua disparant les frases sincopades de David Mamet de Muñeca de Porcelana (China Doll) al Poliorama.

Curiós incident el dia de l’estrena que no mereixeria ser esmentat, si no fos que això és el que va fer la meitat de la sala al Gerald Schoenfeld Theatre el dia de la postergada estrena amb Al Pacino dalt de l’escenari. Segons Ben Brantley, el crític “pope” del New York Times, la mitja part (ja que l’obra es va presentar amb dos actes i un entreacte) va ser una autèntica estampida on van marxar la meitat de la platea, amb gent reclamant que se’ls tornés els diners a la taquilla. Brantley fa una crítica mordaç a l’espectacle en general i de Pacino diu que ni tan sols es sabia el text, que anava embarbussant-se a cada frase de manera que no s’entenia ni l’argument de l’obra. Es veu que van haver d’ajornar l’estrena, ja que Mamet estava reescrivint l’obra durant els assaigs. I finalment en va canviar el final. Potser dubtava entre un final feliç o tràgic. Encara que al meu entendre ambdós, resulten prou desencisadors. Tant la salvació com la condemna del protagonista són tràgiques, ja que Mamet, com els bons autors, aconsegueixi que el públic simpatitzem amb el malvat quan aquest està acorralat. Potser és que la crítica americana no ha perdonat el gir de Mamet cap a la dreta. De ser un abanderat demòcrata, Mamet s’ha “convertit” als republicans. Això és imperdonable. O és l’stablishment de Broadway que vol castigar el tàndem que tant va triomfar als anys ‘70 amb American Buffalo? Pacino-Mamet: guapos, joves, amb èxit i a sobre progres!

Al meu entendre Mamet critica no només l’esquerra americana, sinó també la dreta. Critica els lobbies de poder. Critica la política, tota la política o més ben dit tots els polítics, critica el poder, critica el mercat on tot resulta comprable també l’amor, i en definitiva critica el sistema. Hi ha una tradició de bons autors americans que des del sistema se’l carreguen. Una tradició que neix amb el realisme americà d’Arthur Miller, Eugène O’Neill i Tennessee Williams com a caps visibles i continua amb Norman Mailer, Tom Stoppard o el mateix David Mamet. Al meu entendre tots ells grans mestres.

Quan finalment China Doll es va estrenar el 4 de desembre de 2015, un mes i mig més tard del previst, Obama encara era president però l’ombra del malvat Trump ja planejava sobre el cel de Broadway i és clar, la inelligentsia no es va prendre gens bé que algú dels seus, o que ha estat dels seus, els critiqués i parlés de la seva corrupció argüint que la corrupció dels Demòcrates, no resulta gens diferent de la dels Republicans. Mamet transcendeix les fronteres americanes en un argument que em fa pensar amb tristesa en el progressiu desafecció de la població per la política espanyola dels últims quaranta anys, és a dir de la nostra ja no tan jove democràcia.

La versió de Bernabé Rico condensa l’obra en un sol acte de poc més d’una hora. Mickey Ross, José Sacristán, és una elderly multimilionari que vol marxar de lluna de mel amb la seva jove novia anglesa en el seu jet privat que li acaba de regalar en una clara demostració (a sí mateix) de virilitat i poder. Però ai! Els problemes comencen quan l’avió ha patit una pana i ha hagut d’aterrar en sòl americà de manera que li costarà a Ross uns impostos que volia evitar i ara es nega a pagar. La cosa es complica quan s’assabenta de les vexacions que la policia ha sotmès a la noia. El fill de l’ex-governador de l'estat i ara candidat majoritari li vol la pell. Tot plegat es va entortolligant i l’actitud del personatge es va degradant de cínic i dèspota a l’inici a acorralat i desesperat al final. Sacristán juga el seu paper amb domini en un quasi monòleg amb breus interrupcions del seu secretari Carson (Javier Gordino). El telèfon és el seu aliat i a través d’ell apareixen tots els altres personatges necessaris (el suís que li ha venut l’avió, la novia vexada, el seu advocat i els seu amic íntim Ruddy, pròxim al fill del governador i mentor de Ross a qui anomenen “el Chico”). Les pauses estan ben mesurades i els diàlegs propis de Mamet amb frases inacabades, interrupcions, diàlegs que es trepitgen juguen a favor d’una obra que crea una tensió ben jugada per un experimentat Sacristán. Un paper que requereix la presència d’un dels grans.

Mamet ha agraït a Sacristán que s’atreveixi amb la seva obra, fins a la data la única estrena fora dels Estats Units. Esperem que les versions i traduccions es vagin succeint en un futur pròxim amb una obra imprescindible d’interès molt actual.