LES NOIES SÓN GUERRERES

PAISAJE PARA NO COLOREAR
Direcció Marco Layera
TEATRE LLIURE
08/11/2019
 

Nou noies d’entre 13 i 17 anys han creuat l’Atlàntic per aixecar la veu i denunciar una situació que té arrels en la mateixa humanitat: la llei del més fort. Una societat, la xilena, però també la de tot Llatinoamèrica, la magrebí, l’africana, la xinesa, la índia, i en menys mesura però també, la d’Occident del tot injusta. La força s’imposa a la raó. I en això, només en això, els homes ens guanyen. Cal fer-se valer amb els nostres actius que tenen a veure amb la raó i amb la sensibilitat, amb les emocions i amb la capacitat de resistència. Som fortes. Som molt fortes. I som moltes. I som necessàries.

Ignacia, Sara, Paula, Daniela, Angelina, Matilde, Constanza, Rafaela i Arwen criden, ploren i riuen i la seva veu ressona a les parets del Lliure i les fa retrunyir. Quanta energia! Quanta vitalitat! Quina enveja que em fan, malgrat el seu dolor! La veritat que proclamen és irrebatible. El seu plor madur amb veu infantil se’ns claven a les oïdes, se’ns claven al cervell, se’ns claven a la matriu. 

Les noies són guerreres. El seu camp de batalla és l’escenari. La seva arma és la seva veu, l’únic que no han pogut massacrar. Surt de les seves goles mentre els seus cossos es contorcen, ballen, es mostren i ens deixen a totes clavades, ploroses, reflexives. Criden una veritat inapel·lable de violència, violacions, humiliacions, consentida per un govern inhumà que castiga la homosexualitat i l’avortament sense excepcions. Prenguin nota els Abascals, Riberas i Casados (que Déu ens agafi confessats!). Abocades a haver de parir criatures fruit de violacions de l’alcalde, de violacions dels padrastres, es veuen obligades a jugar-se la pròpia vida per haver d’engendrar a través dels seus cossets a mig formar a un ésser no desitjat, un ésser que farà que la comunitat les repudiï, un ésser que les catapultarà d’un dia a l’altre a la maduresa sense cap traspàs, soles, assenyalades, i amb tot fortes, dignes. Sofia, la desena del grup d'amigues, no apareixerà en escena més que en forma de nina inflable amb boca obscena. Va treure's la vida, no ho va poder aguantar. 

El director, Marco Layera de la companyia la Re-sentida, que ja va commocionar-nos amb la provocadora La imaginación del futuro, una sàtira sobre Salvador Allende presentada al grec del 2015, ara torna amb una peça estrictament de teatre social. Bravo per al valentia del Lliure d’apostar per aquest tipus de teatre tan necessari. Explica Layera que quan va proposar el projecte d’investigar 100 noies i nenes xilens víctimes del maltractament sexual, el govern li va respondre que es ficava en un embolic: “En aquesta edat les noies són unes histèriques, no saben el que volen i ja veurà com alguna d’elles s’enamora de vostè i l’acabaran acusant d’abús”. Malgrat tot, ell va portar a terme el projecte i el resultat és tan colpidor, com segurament ho deu haver estat tot el procés de creació.

Una obra imprescindible per a totes les noies, els nois i per a tothom.