LA RECERCA (IMPOSSIBLE) DE LA VERITAT

hISTÒRIA
De Jan Vilanova Claudín
Direcció Pau Roca
Cia. Sixto Paz Produccions
Teatre Lliure – Espai Lliure
11 Gener 2017

En un moment on l’educació es replanteja com una acte interactiu, on a les aules es tracta més d’experimentar que d’escoltar o d’entendre, la Companyia Sixto Paz ens sorprèn (i molt gratament) amb la reposició del seu últim espectacle història, escrit en minúscula.

L’obra forma part del recorregut Guerra i Pau que proposa el Teatre Lliure a la present temporada, on ja vam poder veure un commovedor In memoriam de Lluís Pascual amb la Kompanyia Lliure el passat octubre, sobre la Quinta del Biberó.

història gira entorn de tres personatges presents: un pare, professor erudit d’història de la universitat (Miquel Gelabert-Víctor Pi), la seva turmentada filla (Vicky Luengo) i un alumne com el que tots els professors voldríem tenir a classe (Pau Roca) que manté una relació amb la Sophie, la filla. Una història present que s’endinsa en la història del passat de Marc Bloch, el quart personatge absent, historiador francès, assassinat per la Gestapo el 16 de juny de 1944. Una història present que qüestiona la mateixa Història del passat. El professor demana a l’alumne que faci una recerca sobre Marc Bloch. Però no pas sobre els descobriments de Bloch com a historiador medievalista, ni tan sols la seva postura davant la Història en la qual prioritzava els comportaments socials per sobre els grans fets. Sens dubte una interessant postura que de ben segur van impulsar a Vilanova Claudín a convertir Marc Bloch en el protagonista d’història a partir d’una exhaustiva tasca de documentació, que conclourà amb aquest magnífic espectacle, amb erudites cites de Primo Lévy, Unamuno o el mateix Marc Bloch. Doncs, no. El que el professor demana al seu alumne és que faci una recerca només sobre la mort de l'activista. Les investigacions de l’estudiant el porten més enllà de l’objecte investigat fins a qüestionar-se el paper de l’historiador. Inclús es qüestiona el paper de la mateixa memòria, un òrgan tant creatiu com la imaginació, segons assegura el professor. Si l’historiador “suposa” el què va passar, si els mateixos testimonis poden transformar el record (encara que sense voler-ho), aleshores com es podrà dilucidar la veritat dels fets amb allò inventat o tergiversat? És possible doncs, que la recerca de la Veritat sigui impossible. Tot plegat resulta edificant i commovedor.

Però les seves investigacions es mesclen amb el present. Sophie és l’engranatge que posa en marxa aquest present com una tsunami dins un garatge. La seva relació amb l’estudiant és tant apassionada com tortuosa. De la mateixa manera que ho és la relació de la noia amb el seu pare. I és que aquest, tant excels dins la universitat, es mostra incapaç de gestionar la seva vida privada. Fora de l’aula apareix com una persona dèbil i sense recursos. Fa llàstima! Tots tres en fan, amb la diferència que als dos joves els espera molta vida per endavant i al pare, no.

Una obra que obliga a la reflexió tant del paper de la Història i de la seva veracitat, com del desconcert que provoca el Present, l’ara i aquí, la vida. I alhora també obre un debat del rol de l’Acadèmia en temps de Wikipedia. Interessant!