LA MORT I LA PRIMAVERA
De mercè Rodoreda
Adaptació i direcció de Joan Ollé
TNC – Sala Petita
24/10/2019
Qui vagi a la sala petita del TNC a veure La mort i la
primavera, no esperi trobar-hi la Mercè Rodoreda de la Plaça del Diamant,
Mirall trencat o Aloma, obres totes elles on fa un retrat costumista de la
Barcelona de principis de s. XX des d’una perspectiva de dona. De fet podríem
dir que les obres esmentades són a Frederic Mompou el que La mort... és a Joan
Guinjoan. Em refereixo a l’increïble salt d’un naturalisme urbà a una obra
surrealista. La mort... és tan radicalment diferent de les altres obres de
Rodoreda, en l’estil, en la temàtica, en la narració..., que sembla escrita per
una altra autora.
La mort i la primavera passa en un indret inconcret, amb uns
personatges fora del temps i de l’espai, fora de la realitat concreta, amb una
trama difosa feta d’imatges més que d’acció. L’obra està farcida de figures
poètiques que mereixen la lectura reflexiva d’un poema. El directe, doncs, no juga
a favor d’aquesta obra tan profunda i enrevessada.
La mirada confosa d’un adolescent ens endinsa en un món de
dolor i de por més a prop del subconscient que de la realitat, fet de somnis i
malsons on cada frase resulta una al·legoria. Costa de seguir la trama,
sobretot si un no l’ha llegida abans i no ha tingut l’oportunitat de llegir
també tot el que se ha escrit sobre aquesta novel·la. El millor és deixar-se
balandrejar pel ben dir dels actors, intentant caçar alguna frase al vol, alguna
imatge que el captivi i apreciar la suggerent escenografia (Sebastià Brosa) que
alberga uns jocs de llum esplèndids (Lionel Spycher) i unes projeccions de
Francesc Isern no menys captivadores, acompanyat d’un espai sonor de Damien
Bazin amb Ramon i Adrià Muntaner que embolcalla i serveix per a la funció.
De fet tothom està molt bé, especialment Pepe Blasco i Joan Anguera,
alhora que Sara Morera i Roger Vilà dibuixen el seus respectius personatges amb
resolució. Rosa Renom serveix de distant narradora (recomanem que abaixin la intensitat
del fum per a que la pobra actriu no acabi afònica).
Tot i crear una remor interior, un cert malestar fet de
turment i de sofrença, l’obra no arriba en la seva plenitud pel distanciament
de l’actuació, pretesament impostada, la dificultat intrínseca del text i l’estructura
de la dramatúrgia feta a base de monòlegs discursius, per bé que poderosament poètics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada