BOSCOS
De Waudi Mouawad
Direcció Oriol Broggi
La Perla
30/03/2017
Boscos és la tercera entrega de la tetralogia de Waudi
Mouawad i la quarta que s’estrena a Barcelona. Primer va ser el descobriment
amb Incendis que va dirigir Oriol Broggi (2011) amb molt d’èxit de públic i
crítica. Aquí va començar la seva fascinació per l’autor líbano-canadenc de qui
n’ha muntat Cels (2014), dins la tetralogia i Un obús al cor (2016). Broggi diu
de Mouawad que és el Sofocles contemporani. I realment les seves obres s’emmarquen
dins del gènere de tragèdia i prenen una grandesa prenyada de mites.
Boscos n’és el paradigma d’aquest teatre tràgic
contemporani. I eleva els personatges a un estat que podríem dir-ne “superior”.
El fat domina les seves vides i els personatges no faran sinó purgar un
malefici antic del qual ells mateixos no n’han participat. Hi podem endevinar
les tres bruixes de Macbeth, Hamlet, Antígona, Èdip i segur que una mirada més acurada
en podria extreure altres referents que Mouawad referencia al llarg de l’obra.
Boscos comença amb l’aniversari d’Aimée que coincideix amb l’enderrocament
del Mur de Berlin el 1989. A la festa l’Aimée anuncia el seu feliç embaràs.
Però la festa acaba arrel d’un atac d’epilèpsia provocat per un tumor cerebral
letal causat per un os que li ha aparegut al mig del cervell. Una mena de doble
embaràs: al ventre i al cap. Precisament succeeix un esdeveniment tràgic a la
seva tranquil·la ciutat de Mont-Real. Una massacre a la universitat on
assassinen catorze dones. Arrel d’aquests fets tràgics, l’Aimée decideix sacrificar
la seva vida per a salvar la de la seva filla i li posa per nom Loup. Quan
aquesta és adolescent comença un periple per a descobrir els seus orígens, qui
és ella, qui era la seva mare i així poder-la enterrar. Es remunta a finals del
s. XIX amb una saga de set generacions de dones que han hagut d’abandonar les
seves filles. La llarga peripècia de la Loup serveix a Mouawad per a fer un
repàs de la història del s. XX, amb les dues Guerres Mundials i les cruentes
batalles d’ambdues al bosc de les Ardenes. Hi apareixen multitud de personatges
que Broggi resol perfectament amb onze actors. Tots tenen el seu monòleg, la
seva escena climàtica, en una obra coral on tots els actors mostren un gran
talent i generositat escènica. Realment impressiona l’alt nivell d’actuació de
tots ells, sense poder-ne destacar cap per damunt dels altres. Veiem una
companyia en el sentit més clàssic de la paraula, no un grup d’actors que
defensen el seu text, sinó quelcom que va més enllà de l’escena i arriba a la
persona. Broggi ha sabut solidificar aquest equip humà amb gran mestratge a
través dels assaigs (Roser Blanch n'ha fet el seguiment i ha editat un llibre amb imatges de tot el procés), un
viatge de tota la companyia a les Ardenes i l’eficaç traducció de Cristina
Genebat. La companyia li professa una confiança plena i fan santament, ja que
Broggi quan munta Moawad, sap de què parla. Per bé que la història resulta tremendament
enrevessada, ens la fan no només intel·ligible, sinó emocionant.
Parlem de teatre teatre, amb tots els ingredients per a
elevar-lo a cotes virtuoses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada