“EL GOBIERNO GOBIERNA, LA BANCA ADMINISTRA Y EL ESPAÑOL TRABAJA”

MASACRE. Una historia del capitalisme espanyol.
Alberto San Juan
Teatre Lliure
30/03/2017

El Teatro de Barrio va néixer amb vocació de fer teatre polític. Així ho proclamen els seus estatuts fundacionals: “La voluntat con que abrimos el Teatro de Barrio es abiertamente política: participar en el movimiento ciudadano que ya está construyendo otra forma de convivir”. Des de la seva inauguració, el desembre del 2013, ha estat fidel a aquests principis. Així vam veure la temporada passada a Alberto San Juan al Teatre Goya amb el seu Autorretrato de un joven capitalista que començava amb la declaració:  

“Tengo mi dinero en uno de los bancos más importantes de este país, que es un banco especula con alimentos. Entre otras actividades. (…) Sé que vivo en una sociedad injusta hasta la crueldad. Y quiero que cambie. Pero no sé si estoy dispuesto a arriesgarme a perder en el intento todo lo que tengo. Quiero conservar mi fama, mi cotización comercial, mis propiedades. Estoy hablando en serio. Soy un joven capitalista español”.

Una declaració que acabava resultant una lliçó d’història econòmica d’Espanya de les últimes dècades. Un teatre directe i sense embuts. Un teatre que no enganya.

La proposta que porta al Lliure aquesta temporada, Masacre. Una historia del capitalismo español, és més elaborada. Òbviament tracta el mateix tema però l’enfoc guanya en teatralitat respecte l’anterior, en introduir escenes del present quotidià d’una parella de classe mitja-alta mesclades amb fragments de la història de l’economia espanyola del s. XX. La introducció a escena de Marta Calvó resulta tot un encert. Els dos actors estan en sintonia amb una complicitat que traspassa l’escenari. L’escenari és estrictament essencial: una cadira i dos actors. La magnífica interpretació dels dos i un disseny de llums acurat (Raúl Baena) fan la resta.

Les conseqüències de la política, millor dit la no-política de Franco, que va cedir tot el poder de gestió a la banca, aleshores molt jove, i aquesta va aprofitar per a enriquir-se i immiscir-se en política acaparant poder i augmentant-lo fins els nostres dies, va resultar fatal per superar el franquisme. Com diu Franco a l’obra “El gobierno gobierna, la banca administra y el español trabaja”, per això no serà ni l’exèrcit, ni l’església ni la banca qui permetrà que el règim franquista perduri després de la seva mort, sinó que serà precisament la classe mitja qui ho faci. La classe mitja representada aquí per la parella actual, dos treballadors de banca, fastiguejats de la seva vida, però que no gosen canviar res per por de perdre-ho tot. Gran visionari, aquest Franco! Canvien alguns noms, canvien alguns aspectes revocables, però l’essència perdura. Aquest és el missatge de San Juan.

El text resulta trepidant i la quantitat de dades i noms que disparen els personatges en escena és abrusador. Recomanem la lectura posterior del text que es ven al mateix teatre al mòdic preu de 10€. Una autèntica lliçó d’història, que més d’un professor voldria per a la seva aula. No hi falta ningú. Des del que San Juan anomena la prehistòria de la moderna economia espanyola abans de la Guerra Civil amb Julio de Villabaso Conde de Arteche president del banco de Bilbao i Indalecio Prieto ministre d’Hisenda durant la República, la saga dels Botín del Santander; l’època franquista amb Monsenyor Escrivá de Balaguer, Franco, Pedro Barrié de la Maza president del Banco Pastor, conseller del Banc d’Espanya i president de l’empresa Fuerzas Eléctricas del Norte, FENOSA ara Gas Natural Fenosa, el ministre Arrese, Gunila Von Bismark i José Banús l’artífex de l’especulació immobiliària a Marbella; la transició amb Adolfo Suárez, Carlos March de la banca March i Esther Koplowitz; i finalment l’època actual amb el Cobi i Curro, José María Aznar i Ana Botella, l’Íbex 35... Com dic, una irònica visió històrica de la realitat político-econòmica actual. Si algú s’havia preguntat algun cop com hem arribat fins aquests extrems de cobdícia, corrupció i impunitat que vivim actualment, Alberto San Juan ens en dóna una explicació. Potser no la única, però sí una resposta molt documentada i molt digerible. Per bé que l’espectacle està molt ben amanit amb quantitat de tocs d’ironia que fan riure i somriure  l’espectador, finalment el somriure se’ns va gelant als llavis amb una mena de ganyota de fàstic per tot plegat. El teatre de San Juan és directe com una fletxa, no cerca metàfores poètiques, va al gra. I ho aconsegueix. Touché!