LA PARADOXA DE L'ACTOR

Five Easy Pieces
Milo Rau
Teatre Lliure
13/04/2017

El sempre controvertit Milo Rau presenta al Lliure Five Easy Pieces, una recreació encoberta sobre el cas de Marc Dutroux, el violador i assassí de nenes belga, representat per nens i nenes de nou a catorze anys. Però en realitat és un experiment que serveix a Rau per a fer una reflexió sobre el fet teatral, des del càsting fins la posada en escena. Aquesta reflexió agafa especial morbo pel fet que siguin set nens i nenes qui ens la presenta. Rau els pregunta què pensen de la Llibertat, la Mort, la Por, què és per a ells el teatre? La resposta d’un d’ells: “El teatre és un guinyol amb persones”. Aquesta és la tesi que Rau vol demostrar amb aquest espectacle i l’entorn és la història truculenta de Dutroux. Les respostes dels nens sonen autènticament ingènues i provoquen el somriure de l’espectador. Així, Rau es qüestiona sobre l’ofici d’actor. I de la mateixa manera que Diderot reflexiona sobre la “paradoxa del comediant” on exposa que l’actor no s’ha d’emocionar mai en escena, sinó ha de deixar que les paraules de l’autor i la posada en escena del director siguin qui creï aquesta emoció en l’espectador, a través de la tècnica actoral. No crec que cap dels nens que interpreten Five Easy Pieces pugui entendre l’abast de  l’horror de cap dels monòlegs que interpreten. Ni el nen que fa del pare de Marc Dutoux horroritzat pels actes monstruosos del seu fill, ni el policia responsable de la investigació, ni molt menys la petita Rachel que fa de la víctima que escriu cartes als seus pares des del seu segrest, ni el nen que interpreta la consternació d’un dels pares d’una de les víctimes. Possiblement cap de nosaltres podem entendre l’horror portat al límit, tot i que n’estem farts de veure-ho tant en pel·lícules d’acció de sèrie B com en contes i llegendes populars. Però la innocència dels nens que els interpreten contrasta amb la transcendència dels fets narrats.

En escena tot és mentida! Sembla que ens vulgui dir Milo Rau, que utilitza els nens per a mostrar-nos l’artifici del joc teatral. Per a demostrar la seva tesi, Rau aplica llàgrimes artificials als ulls d’un dels nens actors, per a que mostri els sentiments del seu personatge. Una de les nenes pregunta al director com interpretar la mort. “T’estàs quieta amb els ulls tancats i respirant a poc a poc”. Ja està, així de fàcil (Easy). La transcendència també té una fórmula, senzilla per a ser interpretada. La nena ho fa i el resultat de la interpretació és perfecte. Els nens enreden, es distreuen, riuen en moments de màxima tensió escènica, al clímax de la funció. Aliens a l’obra, aliens a la posada en escena, aliens al contingut del text, juguen com a nens que són. El seu presumpte director (Peter Seynaeve) els reclama atenció. “Repetim! Ara concentrats!”. I aleshores, seguint les directrius marcades malgrat no entendre-les, tot queda versemblant i emocionant.

Els nens mimen les accions que veiem en pantalla enregistrades per actors professionals  adults. Ambdós resulten creïbles, ambdós emocionen, ambdós transmeten amb la mateixa intensitat. Uns a través de la seva experiència actoral i vital, els altres a través de la seva innocència.

Per altra banda hom es pregunta sobre la vida d’aquests menuts. Què pensen ells realment del fet de matar? Quina opinió tenen de la llibertat? Què els fa por? Què o qui els va impulsar a realitzar un càsting? Què va passar amb els que no van agafar, com el germà d’un d’ells que es va posar malalt el dia del càsting i es va presentar qui ara fa de policia? Què senten aquests nens quan volten de festival en festival pels millors teatres d’Europa aixecant el públic entusiasta amb aplaudiments tancats? Què pensen els seus pares? I els seus amics? I a l’escola? Quin futur els espera? Seguiran fent teatre? Quin teatre? O bé una altra feina més anodina? Si enlloc de 9-14 anys haguessin tingut de 18-23, ens estaríem fent aquestes preguntes?... Milo Rau no fa teatre social. Milo Rau experimenta amb els nens per a qüestionar-se sobre el fet teatral. N’obté el consentiment dels nens, el dels seus pares i l’aplaudiment de públic i crítica.