CONTRA L’EMPATIA!
COMPASSIÓ-HISTÒRIA D’UNA METRALLETA
MILO RAU
Temporada Alta – Teatre de Salt
28/10/2016
Ja no podem amagar que la crisi dels refugiats és un greu
problema que afecta tota la humanitat. La foto iconoclasta del petit Alian mort
a les costes europees ens acosta aquesta tragèdia a les portes de casa nostra.
I, per fi, molts anys més tard que aquesta crisi hagi començat, ens n’adonem
del seu abast. Ens afecta. I ens commou. No podem ja mirar cap a una altra
banda, el tenim a la porta de casa nostra, davant dels nassos. Només és l’inici
que està a punt d’implotar als nostres propis dits, aquí, a la confortable i
desitjada Terra Promesa. La conseqüència del sistema capitalista globalitzat esclata
i ens esquitxa. L’art, la cultura, el teatre n’han de donar la seva resposta. Un
cop més, els pensadors són qui ens poden ajudar a entendre la situació, des de
la metàfora, des de la poesia, des de l’escenificació d’una realitat que ens
deixa perplexos. I així, a la cartellera ens arriben obres de Milo Rau a
Compassió, la Brutal en dóna la seva versió a La Treva de Donald Margulies,
Fabrice Murgia a Children of Nowhere, la versió de Thomas Ostermeier de la
Gavina, que en una setmana han omplert la cartellera barcelonina i el festival
Temporada Alta donant el seu punt de vista en un mosaic de perspectives que té
com a denominador els conflictes bèl·lics i la crisi dels refugiats. Ja no som
innocents, ja no podem girar el cap i fer veure que no ens n’adonem. L’explosió
ha començat. Només ha començat.
CONTRA L’EMPATIA!
Abans d’iniciar el projecte, Milo Rau s’enduu l’excel·lent
actriu Ursina Lardi a Turquia, Grècia i Macedònia per introduir-la al tema dels
refugiats. S’ha d’haver viscut per a entendre. A partir de l’experiència, construeix
la història d’una treballadora d’una ONG que va viatjar al Congo als anys ’90 i
ara en recorda els fets. La doble tortura que presenta Rau a Compassió és per una banda la tragèdia
que hi explica i per l’altra el no permetre ni a l’actriu ni al públic que s’emocionin
amb ella. D’aquesta manera fa una crítica a la “falsa” compassió dels
cooperants i la resta d’europeus en el que anomena un “humanisme cínic”, i es
pregunta per què una persona morta a les
portes d’Europa pesa més que milers de morts a les zones de guerra civil del
Congo? “Només som humanistes a casa nostra”, afirma. Ho demostren les Organitzacions
No Governamentals que dominen la República Democràtica (!) del Congo i que segons
Rau assegura “són de tot, menys això”, ja que estan finançades pels Estats
Units i la Unió Europea, que imposen les seves lleis, amb les seves excepcions
a la carta. El conflicte del Congo va començar fa 50 anys amb la
descolonització, va ser causant del genocidi de Burundi els anys ’90 entre
Hutus i Tutsis (de qual Rau en va parlar al seu fantàstic Hate Radio presentat al Grec del 2013) i encara perdura, per bé que
ja fa temps que no és notícia. El Congo té 3 milions de refugiats dins les
seves fronteres. David Van Reybrouck sintetitza a la perfecció la situació en
una al·legoria al seu llibre Congo: The Epic History of a People : “El Congo no
s’assembla a Europa en l’edat mitjana, sinó en el futur”.
A Compassió (Mitleid),
Rau vesteix el terra de l’escenari amb mig metre de brossa, deixalles,
desferres, escombraries. Una metàfora del món del nostre present i futur
immediat o el que va trobar als camps de refugiats que ha visitat, el que
deixem darrera nostre, allò que no volem veure... Introdueix i conclou l’obra l’actriu
Consolate Sipérius (irònic nom per a debatre sobre la falsa compassió...), una
jove ruandesa que va sobreviure el genocidi i va ser adoptada per una família
belga. Ens explica la seva història real. No en queda res de la seva família
biològica, no recorda la seva llengua i la seva cultura d’origen s’han esborrat
de la seva memòria. Però Consolate ha sabut adaptar-se feliçment a Bèlgica per
a convertir-se en actriu. Ara va de festival en festival i farà temporada a la
Schaubühne, de la mà d’un dels directors més controvertits i apreciats de l’escena
europea actual. Però el gran pes de l’obra el porta Ursina Lardi (que vam apreciar
notablement al Matrimoni de Maria Braun
de Thomas Ostermeier a l’edició anterior de Temporada Alta 2015), magnífica en
el seu extremadament contingut paper d’activista, parapetada darrera d’un
faristol, amb una webcam que projecte el seu primer pla a una gran pantalla al
fons de l’escenari. Cap inflexió de veu, cap expressió facial, cap gest ni
acció modulen el seu discurs, cap petit símptoma d’emoció emesa en una mena de
conferència, record o ficció. No sabem on es troba en aquest moment si
preparant una conferència o donant-la, no sabem si el personatge ha viscut la
seva narració o explica la d’algú altri... Un anticlímax post dramàtic on Rau ens
deixarà secs, més perplexes si cal que abans i amb més preguntes que respostes.
Un experiment metatreatral entre el documental i el teatre narratiu sobre la necessitat
animal de sentir empatia, d’obtenir la recompensa de la catarsi clàssica, de la
funció de la compassió i la condescendència cristiana, en un joc escènic que
barreja cinema i teatre. En el fons, Compassió
és una crida a la solidaritat en un pas necessari de l’emoció a l’acció
política. Un dolor sord, angoixant ens envairà els següents dies com un degoteig
imperceptible que anirà foradant-nos per dins i creant una buidor que
difícilment marxarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada