UN FRAU NECESSARI

LA TREVA (TIME STANDS STILL)

De Donald Margulies

Direcció Julio Manrique

La Brutal

Sala Villarroel

25/10/2016

“Hola Jordi, què tal?” “Doncs molt bé. Mira la setmana que ve me’n vaig a Sarajevo” “Estàs boig!” Va riure, condescendent. Tenia 26 anys. La seva companya somreia trista i premonitòriament. Era una esplèndida tarda de primavera del 92 a la Rambla, mentre Barcelona s’engalanava per a rebre els Jocs Olímpics més celebrats de la història. Jordi Pujol Puente feia de professor de tai kuondo en un gimnàs de Barcelona per pagar-se la carrera. Estava molt catxes. Li faltaven tres assignatures per acabar periodisme però ell volia ser fotògraf. Buscava respostes i també aventura. El diari Avui li va donar l’oportunitat de viatjar a les catacumbes del món, enmig de la guerra de Iugoslàvia. Va ser la última vegada que ens vam veure. Tornant de bolo, vaig llegir a la contra de la Vanguardia la seva mort durant el setge de Sarajevo. La ruleta russa de les guerres li va tocar aquest cop a ell. Els seus pares també se’n van assabentar pels noticiaris. Va ser el primer corresponsal mort a Sarajevo.

La Sarah (Clara Segura), protagonista de La treva, va tenir més sort. Va sobreviure una granada que va esclatar sota el cotxe on anava. Ara torna a casa amb el seu company James (David Selvas), en un forçat repòs, una treva, que obligarà la parella a replantejar-se la seva professió i la vida en comú, aquest cop des del seu apartament estil Woody Allen, a Brooklyn. Una història en format més que cinematogràfic, potser inclús de sèrie ben elaborada d’aquestes d’HBO on els conflictes domèstics i els de tipus “social” s’entrebarregen per agafar una dimensió que transcendeix la quotidianitat de l’espectador mig. Aquí els conflictes de parella (coneguts i viscuts pel públic) es mesclen amb un entorn de guerra (que sobrepassa l’espectador mig) i ens fan plantejar quin és realment el nostre conflicte? L’obra, magníficament estructurada en quatre escenes i un epíleg, ens planteja la coneguda qüestió sobre l’ètica dels reporters de guerra. Fins on arriba el seu compromís per a informar? Fins a quin punt aprofiten el patiment aliè per a obtenir un reconeixement professional? És precisament la ingènua Mandy (Mima Riera), la nova novia de Richard (Ramon Madaula), qui serveix de contrapunt per a replantejar la vida dels protagonistes corresponsals, dos “pijos” a la recerca d’emocions fortes, addictes a l’adrenalina o bé dos activistes convençuts amb una missió ineludible?

A la Treva, els quatre actors estan, un cop més, esplèndids sota la direcció d’un experimentat Julio Manrique, en una obra que ha de funcionar.  

La Brutal segueix la seva línia coherent de teatre contemporani, urbà i transfronterer per a arribar a un públic jove, no necessàriament acostumat al teatre. Una obertura que agraïm i ens fan adonar de la necessitat d’eixamplar el teatre cap a edats, estrats socials i culturals més amples dels que estem acostumats a veure a les platees barcelonines.