ROCK ‘N’ ROLL SUICIDE

@temporadaalta  #LaMouette 

LA MOUETTE (La Gavina)

D’Anton Txèkhov

Direcció Thomas Ostermeier

Teatre Municipal de Girona

24/10/2016

Time takes a cigarette, puts it in your mouth

You pull on your finger, then another finger, then your cigarette

The wall to wall is calling, it lingers, then you forget

Ohhh, you're a rock 'n' roll suicide

Així comença poèticament la versió free style de Thomas Ostermaier de la Mouette, La Gavina de Txèjov presentada al Teatre Municipal de Girona dins del festival Temporada Alta.

Un excel·lent inici que canta Nina (Mélodie Richard) com una nina de porcellana, acompanyada per un dolç arpegi de guitarra del metge Dorn (Sébastien Pouderoux).

La música es fon en una acció o antiacció, que poc o res té a veure amb la coneguda obra. El professor (Cédric Eeckhout) reflexiona cínicament amb Masha (Valérie Dréville) sobre el problema dels refugiats, l’actual crisi que ens incumbeix a tots. Dos micròfons a prosceni i una intèrpret simultània que ens tradueix la seva disquisició ens distancien d’aquell inici tant càlid amb les notes inconfusibles de David Bowie que, com un oracle premonitori del que succeirà més endavant, ens adverteix del desenllaç: Rock'n'Roll Suicide. Però Masha, com la resta de personatges de l’obra, està més preocupada pel seu èxit personal i pels seus sentiments que no pas per la situació social del seu entorn. Diu: “No m’entens”. I jo penso que potser és ella qui no entén el professor. A partir d’aquí, l’obra cavalca per la tirallonga d’amors no correspostos que conformen l’argument: “el mestre estima Macha, que estima Treplev, que estima Nina, que estima Trigorine, que no estima a ningú però que és estimat per Nina i per Arkadina, la qual rep elogis de Dorn, que al seu torn estima  Paulina ...”, redacta Ostermaier.

No sembla pas una reflexió d’un activista, per més que Ostermeier, sempre compromès en els seus muntatges, vulgui conferir aquesta qualitat a Txèkhov. I és per això que li ha afegit aquest pròleg, tant deslligat a la resta de l’obra, per bé que el discurs li escau al personatge, il·lustrant-lo amb una diapositiva de fons sobre el compromís del metge Txèkhov després de la seva visita a la presó de l’illa de Sakhalin. Amb tot, els personatges de Txèkhov, tant els d’obres anteriors com els de les posteriors, seguiran representant aquesta burgesia russa inactiva, incapaç de sortir-se'n en un món canviant al qual ja no es podien adaptar i s’amaguen darrera dels seus sentiments. 

A partir d’aquest desconcertant inici afegit, la versió d’Ostermayer segueix força fidel a l’original. Remarcar un segon prefaci molt irònic on Kostia reflexiona sobre el teatre contemporani descrivint-nos precisament l’escena que estem veient: un espai buit, emmarcat per tres parets blanques, dos micròfons des d’on parlen els personatges, l’ús de la música en directe, la fusió d'arts plàstiques i audiovisuals..., tots ells elements imprescindibles per a ser considerat un director contemporani (d’elit, com ell mateix). Aquesta autocrítica resulta divertida i eficaç i contrasta amb la visió que els diferents personatges de la Gavina tenen de l’art. Per això la versió de La Gavina d'Ostermeier pivota entorn del personatge de Kostia, l'artista maleït, contemporani, trencador i incomprès però no obstant això, o justament per aquest motiu, un artista compromès amb el seu art.

Però a més s’endinsa Ostermayer en el món estepari de Txejov, en els seus climes opressius on aparentment no hi passa res però recorreguts per un rum-rum de fons que va calant, més freda es va convertint l'escena, fins acabar amb un allargassat monòleg de Nina. Al meu entendre, l'ús de recursos "contemporanis", els que ell mateix en fa mofa, però que utilitza, ens distancien de l’escena. Sembla que hi manqui la tendresa i la humanitat que desprenen els personatges de Txèkhov o els de la fantàstica versió de El matrimoni de Maria Braun, que tant ens va emocionar a l'edició anterior de Temporada Alta 2015.

La fantàstica pintura en viu de Marine Dillard ens il·lustra del paisatge de l’obra: el llac! Que després esborronarà, ai làs!, recordant-nos que el teatre no és sinó un art efímer, fràgil i fugisser... Potser com la nostra mateixa existència.