SENSE CONCESSIONS

PLATONOV

D’Anton Txèkhov

Direcció i adaptació de Luk Perceval

NT Gent

Teatre Lliure 22/07/2016

@grecfestivalbcn @teatrelliure #Platonov

Platonov és la primera obra de Txèkhov escrita de molt jove, entre els 18 i els 21 anys. En ella ja hi ha tots els trets fonamentals que desenvoluparà a les seves grans obres més conegudes com La Gavina, L’hort dels cirers, Oncle Vània o Les tres germanes: la incapacitat dels seus personatges a actuar davant d’una situació que els és adversa, l’immobilisme i el tedi i una tristesa nihilista sobre la mateixa existència. Sobte com una obra tan crepuscular hagi estat escrita per algú que tot just es desperta del somni de l’adolescència quan la biologia mana sobre la raó i la reflexió. L’obra bé podria titular-se Cansat de viure o Frustració, desencís i desesperació o encara Autodestrucció,... Què sé jo?

Si un sentiment planeja a l’obra aquest és l’amargor, la recerca inútil de l’amor, de la realització personal o col·lectiva i la conseqüent depressió. Hom es queda aixafat després de veure Platonov. Quina merda! Ja res val la pena, no cal intentar-ho. There is no future! Una obra poc representada a casa nostra que Gerardo Vera va abordar al Maria Guerrero el 2009 amb versió de Juan Mayorga i amb Pere Arquillué, Carmen Machi, Mónica López al repartiment.

Un home, Misha Platonov, arrossega en la seva desesperació a tota la petita comunitat rural. Vaja, els destrossa unes vides ja de per sí força malmeses. Per què? Per egoisme? Per incapacitat o inconsciència? Per no mesurar les conseqüències dels seus actes? Pel mer plaer de fer mal? Per no suportar la mica de possible felicitat que puguin tenir els altres?

En la versió condensada de Luk Perceval, director del NTGent, que redueix de quatre a una i escaig d’espectacle, l’obra comença amb uns elements força becketians: uns personatges bocabadats es troben hieràticament disseminats en un no-espai tot esperant l’arribada de Platonov per a iniciar una anti-festa a casa d’Anna Petrovna, vídua de l’alcohòlic coronel i mare de Sasha (esposa de Platonov) i el doctor Nikolaj Triletski, un magnífic Steven Van Watermeulen que dota el personatge amb tocs de clown trist. Un cant tel·lúric travessa l’escena partida en diagonal com una ferida, per unes vies sostingudes sobre monticles de llibres que conduiran un piano de cua al llarg de l’obra amb un moviment imperceptible però inexorable cap al final: el backstage i la mort de Platonov. El versàtil pianista-cantant Jens Thomas acompanya l’acció (o la inacció) amb un amplíssim registre que va del baix al falset. Força minuts més tard sona la primera frase de l’obra: “Quin avorriment”, que arrenca un tímid somriure a un públic expectant i entregat. S’anuncia la boda del babau enamorat amb l’encisadora Sophie, primer amor de Platonov, qui desencadenarà la seva decepció vital cap a l’abisme de la soledat. Txèkhov analitza l’amor de tres generacions de dones rendides als encants de Platonov: la jove Sophie, l’esposa i mare Sasha (humiliada fins al fàstic per Platonov “tens sort de no ser una mosca, ja que series la més intel·ligent de la teva espècie”) i la vídua Anna en una recerca infructuosa de l’amor. Només Marja es resisteix als encants de Platonov i Luk Perceval la simbolitza com la mateixa mort, que juntament amb l’exclòs Ossip, són els únics capaços de creuar la frontera marcada per les vies del piano.

Perceval planteja l’obra com un flash back de Platonov, l’últim dia de la seva existència, per a donar-li una visió onírica, no necessàriament ordenada dels fets i dota el text de l’essència mateixa de Txèkhov excloent-hi escenes, personatges i llargs parlaments que apareixen a l’obra original per a explicar, la incapacitat d’estimar-se, de ser feliç. “Qui es menysprea no pot estimar els altres”.  En queden només la quintaessencia txejhoviana: la incomunicació representada exhaustivament amb el nul joc de mirades entre personatges i la inactivitat representada per l’immobilisme escènic. Perceval li concedeix a Platonov el discutible privilegi d’agafar finalment les regnes de la seva vida, encara que sigui per a cometre la catàstrofe. No hi manca tensió a una proposta molt arriscada, apte només per a iniciats, i un rum rum de desassossec perdura en l’espectador com una estela provocant-li una angoixa i un malestar, pretès tant per Txèkhov com per Perceval. Objectiu acomplert.

Un Txèkhov en estat pur, sense concessions.