EXPLOSIÓ D’ENERGIA!

LI DIUEN MAR

PROJECTE PI(E)CE / PROGRAMA TANTAJOVE

CCCB

1/07/2016

@elTantarantana @cececebe @grecfestivalbcn

#LiDiuenMar

El teatre social no és bonic. El teatre social no és espectacular. No té efectes, ni quasi escenografia. El teatre social utilitza un mínim vestuari força casual. El teatre social no té la finalitat d’agradar, de convèncer, de seduir.

Però...

El teatre social emociona com cap altre. El teatre social és útil, és directe i és autèntic. El teatre social transforma a qui el fa i a qui el mira. Prové d’un mateix, es passeja entre el públic i torna a un mateix, revertint l’experiència d’actuar a la vida “real”. El teatre social no deixa indiferent.

Aquests dies i dins del festival Grec de Barcelona hem tingut la sort de  veure Li diuen mar, un projecte de Pi(e)ce dins del programa Tantajove del Teatre Tantarantana, dirigit per la coreògrafa Constanza Brncic i amb dramatúrgia d’Albert Tola. Un projecte intergeneracional i intercultural on hi participen el casal de gent gran del Raval, alumnes de l’IES Milà i Fontanals i l’IES Consell de Cent, Corals de Clavé 1418, Cor Juvenil de  Ciutat Vella i Cor Novaura. En total 80 persones de 28 nacionalitats i amb 28 llengües diferents. Un projecte que Julio Álvarez va impulsar des del Tatarantana el 2011 i que ara veu la llum dins del marc del Grec a l’escenari de l’auditori del CCCB, convertit en el Grec més experimental.

No és el primer cop que al mateix escenari s’hi presenten semblants espectacles. L’any passat vam poder presenciar l’espectacle 2015 Com a possibilitat. Un projecte de Didier Ruiz que ja havia experimentat anteriorment amb èxit a París i a Avinyó, on una vintena d’adolescents de diferents instituts i sobretot de diferents procedències geogràfiques, socials i culturals explicaven en carn viva els seus anhels, pors, somnis davant temes tan transcendentals com l’amor, la mort, l’amistat, el futur. Un acte iniciàtic en una etapa vital tan transcendental com és l’adolescència.

A Li diuen mar, el fil conductor és precisament el mar, encara que queda en sordina darrera les experiències personals narrades en primera persona dels components del grup. Com el senyor peruà que explica la seva arribada a Barcelona i la seva relació quasi mística amb els escarabats. O un senzill i bonic poema que recita una de les dones grans sobre la sensació d’un dia de platja. O l’experiència de la maternitat narrada per una altra. O els problemes existencials d’alguns dels adolescents. Petites i quotidianes històries que formen part de la història de cadascú d’ells i al transmetre’ns-ho, també de la nostra història. Joves i gent gran es donen la mà en un escenari que bé podria ser l’escena quotidiana. Un alè esperançador en un paisatge tan multicultural i sovint amb realitats tan crues com és el barri del Raval.

Alguns s’expressen mitjançant la paraula, d’altres ho fan amb la dansa i d’altres amb la música d’uns insòlits instruments de percussió disseminats per l’escenari. El moviment escènic és mesuradament caòtic i sorprèn l’activitat urgent de tots els components.

Però el que més em va agradar és l’energia que desprenen tots, la il·lusió desbordant que envaïa la sala que encomanava els espectadors i funcionava com un coet cap amunt per als participants. Darrera del camí per arribar a estrenar, que de ben segur ha estat llarg i costós, semblava que tots s’unien en un crit: “Ho hem fet!”

Una experiència difícil d’oblidar.