LES BRUIXES DE SALEM
01/07/2016
Teatre Grec
Un any més l’u de juliol marca la inauguració del Festival
del Grec a Barcelona, però enguany amb l’al·licient de celebrar el quarantè
aniversari d’aquell mític festival de teatre que va tenir lloc l’estiu del ’76,
només set mesos després de la mort d’en Merma. Mario Gas va ser l’encarregat de
recordar-ho just en acabat l’espectacle davant les autoritats, els convidats i
per primer cop, persones anònimes que havien comprat l’entrada pel dia de la inauguració.
L’espectacle escollit per a l’ocasió va ser La caça de bruixes d’Arthur Miller amb
direcció d’Andrés Lima. Una producció de Focus que el dia de l’estrena ja quasi havia
exhaurit les localitats. Durant la temporada es podrà veure al Teatro María Guerrero de Madrid. Un gran text amb algunes escenes molt punyents que tot i
ser situades a una Amèrica puritana del s. XVII, guarden tota l’actualitat que
va pretendre Miller en una al·legoria de la caça de bruixes de McCarthy que ell
mateix va patir. Avui dia a molts indrets del planeta encara es viuen escenes
semblants. En veure l’obra és fàcil imaginar semblants situacions a l’Afganistan
i d’altres països amb un govern fonamentalista musulmà. Massa llocs al món està
succeint el mateix. Però alerta! No cal anar tan lluny, ja que de forma molt
més subtil, situacions semblants es viuen aquí i ara i és fàcil veure’n
analogies. Se m’acut per exemple en una empresa on planeja l’amenaça d’un ERE i
els acoquinats treballadors defensen el seu lloc de treball amb urpes i
argúcies que desacreditin el company amb qui han fet una barbacoa el diumenge
passat. O bé, de forma més general ho llegim a diari al diari, a la secció de
política. Ja que l’obra parla de política més que de religió. Quantes mentides
no ens hem hagut d’empassar sota la pretesa amenaça que venen els malos de la peli? L’esquerra ens va amenaçar
que venia la dreta i la dreta ho fa constant i impunement, descaradament i a
diari. “Tu digues la mentida que et convingui i alguna cosa en quedarà”. La
política de la dreta d’aquest país ha guanyat ja massa eleccions amb aquest roí
sistema basat en l’engany més matusser.
A l’obra, una noia estúpida i capriciosa, una desgraciada és qui embolica tot l’entremat per un mer assumpte de gelos. Ben defensat per Nausicaa Bonnin. Hi ha d’altres
interessos tan mundans com són el simple lucre d’uns pocs en detriment d’una
majoria. Els sona aquest discurs? El poder, a l’obra representat per l’església,
és qui mana sobre les ànimes i sobre el dia a dia dels habitants del poble.
Ningú queda fora de sospita. Qui tingui quelcom que pugui interessar al
reverend, podrà ser jutjat per un tribunal que de tant cínic, pot semblar
irrisori. La injustícia, la cobdícia, la intransigència, la intolerància, el
fonamentalisme en són protagonistes. L’única ànima pura és la del pagès John
Proctor que ens serveix un emocionat Borja Espinosa i que, òbviament, serà
condemnat. Destaquen les interpretacions de Nora Navas, en el paper de la seva
esposa, aquest cop com una dona de caràcter i molt especialment la
interpretació de Lluís Homar que està en un moment de glòria a la seva carrera.
L’obra agafa volum quan ell pren partit a la segona part, per bé que,
incomprensiblement, està tota l’estona en escena. A remarcar el moment en que amb un sol gest fa
callar el públic sense ni tan sols mirar-lo. Caram quin poder!
La feixuga escenografia es va construint a vista per actors
i tècnics creant una edificació a mig camí entre una església protestant i una
presó. Probablement funcionarà millor dins d’un teatre a la italiana.
Una aposta arriscada de teatre ja clàssic amb un gran text i
una posada en escena que anirà agafant cos quan es presenti a una sala tancada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada